Pensament i acció
L'autogovern com a privilegi
01-08-2005
Autor
El procés de descentralització de l’Estat, iniciat amb la redacció de la Constitució espanyola del 1978, va implicar la fórmula que tothom coneix amb el nom de “cafè per a tothom”.Era ben sabut, però, que les úniques realitats territorials que havien defensat la seva voluntat i necessitat d’autogovern eren Catalunya i El País Basc, i en menor grau, Galícia. Aquestes nacions tenien al darrera, per exemple, la història d’un reguitzell de persones i grups que havien lluitat per l’autonomia, i alguns ho havien pagat amb la pròpia vida, cosa que era absolutament inexistent en les altres realitats, pròpiament regionals, espanyoles. És per això que alguns redactors del text constitucional, malgrat les circunstàncies de la transició, no van poder evitar que s’inclogués la distinció entre nacionalitats i regions, encara que, després, aquesta distinció constitucional hagi tingut pocs efectes pràctics.
Si així es va incloire en el text és perquè hi havia raons històriques per fer-ho, cas contrari ni aquesta tímida al.lusió no s’hagués acceptat. L’Estatut de Catalunya, aprovat democràticament el 1932 havia estat derogat per la força de les armes el 1938, igualment com les Constitucions Catalanes havien estat derogades pel decret de Nova Planta de Felip V el 1716, també “manu militari”. En un context democràtic, per tant, les referències històriques són inevitables per tal de legitimar la recuperació dels drets col.lectius. Fins i tot els qui ara són tan constitucionalistes no fan altra cosa que referir-se al pacte de les forces polítiques, incloses les hereves del franquisme, que va tenir lloc fa més de vint-i-cinc anys per sortir d’una dictadura que havia durat quatre dècades.
A primers del anys vuitanta del segle passat, en unes reunions d’entitats d’això que ja s’anomenava societat civil, i convocats per la Fundación Encuentro a Madrid, debatiem sobre la situació del país i la diversitat espanyola. Recordo que alguns representants d’entitats de les dues Castelles em diem literalment, nosotros no queríamos la autonomía ni la habíamos pedido nunca, pero ya que nos la han dado, vamos a ver si podemos aprovecharla. Era el sentiment amb el qual s’encarava el procés del “cafè per a tohom”.
El resultat d’aquesta generalització del procés autonòmic, però, ha tingut un efecte pervers: cada vegada que Catalunya o el País Basc plantegen la recuperació de l’autogovern, en una mena de devolution posada al dia, diverses comunitats autònomes regionals, sense haver-ne sentit mai la necessitat abans, reclamen que ells també ho volen. És una actitud quasi infantil de dir “i jo també”, com si es tractés d’un regal.
En realitat no ho veuen com un regal sinó com un privilegi. Les recents declaracions dels Presidents de la Junta d’Andalusia i de la Xunta de Galícia, tots dos del mateix partit, en el sentit de que no acceptaran un Estatut de Catalunya que representi un privilegi, van en aquesta direcció. Aquesta paraula –privilegi – té, a parer meu, una significació relativament sorprenent en aquest cas. En primer lloc perquè suposa la confusió entre el que és un dret i el que és un privilegi. Un dret es podrà o no exercir democraticament si la col.lectivitat corresponent està sotmesa a dominacions externes però es manté mentre no s’hi renuncii d’una manera explícita i això només se sap si es pregunta als ciutadans expressament. Un privilegi, en canvi, és una concessió graciosa del qui creu tenir poder sobre els altres, normalment per dret de conquesta.
Hi ha, en segon lloc, una altra utilització sorprenent de la paraula privilegi. Si realment totes les comunitats autònomes consideren que tenir més competències sobre el seu propi futur polític és un privilegi, si tots els ciutadans espanyols creuen que és millor – per tant un privilegi - no dependre de les polítiques de l’Estat sinó del seus governs regionals, perquè dimonis necessitem l’existència i la continuïtat de l’Estat Espanyol? Qui hi està, en definitiva, interessat en mantenir-lo? Dir que tenir més autonomia és un privilegi és afirmar que l’Estat Espanyol és una càrrega innecessària per a tots els ciutadans. No crec que aquest sigui el sentiment ni que formi part de la consciència de la majoria dels espanyols. En canvi pot ser que ho arribi a ser per la majoria de ciutadans bascos i catalans. L’única manera de saber-ho es preguntar-los-hi, i d’aixó se’n diu exercir el dret a l’autodeterminació. D’altra banda, afirmar que no es pot donar un pas massa agosarat amb el nou Estatut d’Autonomia perquè d’aquesta manera se seguiria només la voluntat de la meitat dels catalans sempre m’ha semblat un argument poc consistent, tant aquí com al País Basc. Perquè això voldria dir que s’està disposat a donar un pas modest o esquifit per a satisfacció de l’altra meitat, amb la qual cosa ens quedem democràticament al mateix lloc. L’única manera de sortir del dubte és, repeteixo, convocar a la ciutadania per tal que es defineixi expressament sobre la qüestió. Una majoria de dos terços al nostre Parlament i la consulta posterior als ciutadans de Catalunya són prou garanties democràtiques. Esperem, per tant, que el redactat final del nou Estatut cobreixi les expectatives.
Tags:
Comparteix
