Pensament i acció
L'ENTREVISTA. Albert Manent: «A través de les biografies i dels retrats literaris he intentat recuperar la memòria històrica»
11-09-2011
Autor
Text: Agustí Pons i Magda Rosselló / Fotografies: Jordi Mota
Publicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2011. Número 18
Ampliar...De tot el que ha escrit i que no és poc –li devem poesia, treballs d’onomàstica, assaig literari i d’investigació, entre altres gèneres– el que més el satisfà és haver contribuït a la recuperació de la memòria històrica del país a través de les biografies i dels retrats literaris. Albert Manent, nascut el 23 de setembre de 1930 a Premià de Dalt, fill del també escriptor Marià Manent, ens ha llegat prop de cent retrats, nou biografies i dos llibres de memòries.
L’enhorabona pel Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2011, Sr. Manent. Sou una persona molt vinculada a Òmnium...
En sóc soci des del principi, des de l’any 1962 o 1963. Jo era amic de la primera gent de la Junta: d’en Fèlix Millet, en Joan B. Cendrós, en Pau Riera, en Lluís Carulla, en Joan Vallvé...
Vós vàreu escriure la biografia d’en Fèlix Millet…
Sí. La d’en Fèlix Millet i Maristany.
Subratlleu el segon cognom perquè ningú no es confongui...
Això mateix, perquè no es confongui amb el fill, un sàtrapa.
Als anys 1950 i 1960 devíeu ser de les persones amb més contactes d’aquest país. Josep Pla deia de vós que éreu l’home que havia pujat i baixat més escales...
Sí, aquesta frase la va dir, però mai no me la va dir a mi. En tot cas, és cert. Jo tenia molts contactes. També a l’exili, fins al punt que algú havia arribat a dir que jo m’havia exiliat. Amb la gent de l’exili m’hi comunicava per carta i també a través d’en Rafael Tasis, el cònsol dels exiliats, un personatge clau, que ens mantenia informats de tot.
La vostra col·lecció de revistes de l’exili, la vàreu començar a partir d’aquestes relacions?
Sí, i tant! Tinc col·leccions completes d’una dotzena de revistes, les principals: La Nostra Revista, La Nova Revista, Ressorgiment, Catalunya, La Revista dels Catalans d’Amèrica, Pont Blau, Xaloc, Vida Nova, etc.
Ampliar...Quan parlàveu amb Tasis del futur del país, us imaginàveu que arribaríem a la situació actual?
Mai. Nosaltres pensàvem en una mena de Mancomunitat, o potser alguna cosa més...
I pel que fa a la llengua i a la literatura?
La llengua, la mantenia el poble, perquè estava prohibida. Però la literatura la mantenien els escriptors i uns quants lectors.
Esteu d’acord amb Joan Triadú quan diu que hem viscut un “segle d’or” potser sense adonar-nos-en?
Sí, hi estic totalment d’acord. Amb alts-i-baixos, però sí. En aquest moment, quants novel·listes podríem dir que hi ha? Cent, dos-cents? I a aquesta xifra s’hi ha d’afegir la de tots els estudiosos que estimen la llengua, la literatura, la història. Hi hem de comptar la gent de Barcelona, però també la de Lleida, de Girona, de Reus, de Tàrrega... Això no s’havia vist mai!
La quantitat porta a la qualitat?
Bé, en això ja no m’hi fico, perquè si hem d’anar a fer de crítics literaris… Jo faig un balanç, i prou. En Joan de Sagarra va dir: “L’Albert Manent ha dit que hi ha tants centenars de novel·listes, però jo n’he llegit uns quants i només se’n salven tres o quatre”. Però una cosa no té res a veure amb l’altra. Això són ganes d’emprenyar…
De tot el que heu escrit –poesia, biografia, retrats literaris, treballs d’onomàstica, assaig literari i d’investigació de temes religiosos, etc.– de què us sentiu més satisfet?
De la recuperació de la memòria històrica, a través de les biografies i dels retrats literaris. He escrit prop de cent retrats literaris, nou biografies i dos llibres de memòries. Penseu que un dels objectius del franquisme era fer desaparèixer Catalunya. Modestament, la meva ha estat una lluita per intentar evitar-ho.
Tota aquesta feina l’heu dut a terme en un país amb escassa tradició en el camp de la biografia i el memorialisme...
Si, érem poquets. Abans de la Guerra n’hi havia molt pocs, de biògrafs. En Puig i Ferreter, per exemple, que feia novel•la i memòria... Ara bé, les memòries importants es publiquen en els anys de la postguerra. Les Memòries d’en Sagarra són importantíssimes, i la producció d’en Pla o les biografies escrites per Josep Miracle sobre Verdaguer, Fabra, Folch i Torres, Víctor Català...
Per ser un bon biògraf cal saber de literatura i d’història. A l’opuscle de l’Escriptor del Mes que us va dedicar la Institució de les Lletres Catalanes el 1985, quan us definiu, parleu de com us agradava “el connubi entre la literatura i la història”...
Cal saber investigar. Però cal saber també construir el relat. No es tracta d’un gènere impressionista. En Pla, per exemple, és més impressionista que historiador. Jo barrejo els temes referits a la personalitat del biografiat amb les dades històriques.
Aquesta segurament deu ser la diferència entre la biografia i el retrat. La biografia és més científica i el retrat, més subjectiu.
Sí, és cert, és més subjectiu.
Ampliar...Escriure una biografia és com obrir un meló que fins que no l’obres no saps com et sortirà, o abans de començar ja pots saber què et trobaràs?
Depèn. En general sempre trobes coses noves… Una biografia es va construint ella sola a base d’anar buscant elements i materials. De vegades, aquests materials els trobes allà on menys et penses. I és clar, en fer una biografia sempre tens al cap el personatge i la seva circumstància. Després quan investigues a la menuda, és quan surten els materials més interessants, els que ajuden a construir l’entrellat de tot plegat i a donar cohesió al personatge.
En quin moment de la vostra vida vau decidir dedicar-vos a la biografia?
Va ser un encàrrec. Carles Riba s’acabava de morir i Joan Oliver em va dir si volia escriure’n la biografia. La de Carles Riba va sortir publicada el 1963. I la de Carner, el 1969. Hi vaig estar treballant tres estius seguits, a raó de 100 pàgines per any.
El biògraf, ha de publicar tot allò que pugui servir per entendre millor el personatge, o s’ha de guardar alguna cosa?
Potser hi ha alguna misèria que no val la pena d’explicar.
Ara, en aquest país, la feina de biografia comença a estar reconeguda...
Sí, fins i tot es premien biografies en guardons literaris com el Pla o el Ramon Llull. I també hi ha el premi Gaziel, que dóna La Vanguardia... És un gènere valorat pel món elitista, però també per la classe mitjana lectora. A França i a altres països europeus és un gènere amb molta més tradició. Només cal pensar en els noms d’Stefan Zweig i Emil Ludwig. En el període d’entreguerres venien centenars de milers d’exemplars. És clar que de biografies n’hi ha de bones i de dolentes. Algunes són, sincerament, un plom. I no es pot fer una biografia de 700 pàgines, perquè no la llegirà ningú.
De tots els personatges que heu conegut quin és el que us ha impressionat més?
De tots, no ho sé. Aquestes definicions tan radicals... No ho sé uns quants: en Riba, en Carner… A casa d’en Riba hi anava molt sovint, no els diumenges, que era quan el visitaven en Joan Vinyoli i altres poetes i escriptors, sinó els dies de cada dia. En Riba tenia molt poder d’atracció. S’explicava més bé que un llibre. Modulava les paraules, mai no hi havia palla, en el que deia. Tot era substància.
Carner?
En Carner es recreava més amb anècdotes, amb ironies… És clar que no el vaig conèixer tant perquè ell vivia a Brussel·les. Però per carta ja es notava quina mena de personatge era.
Foix?
Molts diumenges anava a casa seva. Tenia una altra mena de carisma. Era un egocèntric infantil. Però sabia tantes coses! Ens fascinava el que explicava dels anys vint... Aquests records d’una Catalunya idealitzada ens estimulava en la lluita cultural contra Franco, perquè la lluita contra la Dictadura es feia també a través de la literatura i dels llibres..
Pel que un dia em vau explicar, em semblava que Dionisio Ridruejo també us havia impressionat.
Sí. Era un home fascinant. Un dels homes més fascinants que he conegut. Tenia molt carisma. A finals dels anys cinquanta, Don Pedro Laín Entralgo i Don Dionisio Ridruejo van ser convidats a les Festes de Cantonigrós que organitzava Joan Triadú. Jo el vaig acompanyar. Vam visitar Rupit, on hi ha aquells balcons sense barana sobre l’espadat. I Dionisio, mentre els mirava, va dir: “Aquí podríamos defenestrar al hombrín”. Es referia a Franco.
També heu conegut personatges molt interessants en el camp de la política...
Per exemple, en Claudi Ametlla, que presidia el Comitè que duia el seu nom i que organitzava sessions més o menys conspiratives. I en Martí Barrera, antic cenetista i antic conseller del Govern de la Generalitat republicana, pare d’Heribert Barrera, que assistia a aquelles reunions. He conegut, també, tres ministres de la República: Gil Robles, Miguel Maura, Giner de los Ríos. A París vaig conèixer també Manuel de Irujo, de gran influència a l’exili, que també havia estat ministre de la República. I a través del meu pare vaig conèixer molts intel·lectuals castellans. Maura i Gil Robles, tots dos, eren molt anticatalanistes. Miguel Maura va viure un anys a Barcelona.
No heu fet política però heu estat molt a prop de la política... Vós vàreu ser director general de Promoció Cultural en el primer govern Pujol.
No he estat mai ni diputat, ni senador, però em vaig afiliar a CDC el 1983 per indicació de Miquel Roca. He fet gestió cultural molt vinculada a una visió del país, amb ganes que el país s’estructurés a través de les entitats i de possibles federacions entre elles. I això ho vam aconseguir. Volíem que hi hagués una gran xarxa cultural de la qual la Generalitat només havia de ser-ne una impulsora. Contràriament a totes les mentides que s’han dit, nosaltres no vam fer mai ni sectarisme ni dirigisme. Vaig fer gestió cultural, política cultural, però no política pura, perquè la respecto molt, però no m’hi podia ni m’hi volia ficar.
Ampliar...Recentment, Jordi Pujol ha dit que la idea de La pell de brau espriuana, és a dir, el desig d’una entesa entre Catalunya i Espanya s’ha evaporat.
Crec, sincerament, que Jordi Pujol, en aquest punt, s’ha equivocat. Invalidar tot el que es va fer en el camp de les relacions entre la cultura catalana i la castellana és un error. De tots aquells contactes han quedat moltes coses. La influència de Catalunya sobre en Ridruejo o sobre en Tovar, per exemple... Són coses que no es poden llençar per la borda. Hem arribat a un cul de sac, sí. Però ja veurem... Jo sóc molt enemic dels radicalismes i crec que el president ha caigut en un radicalisme.
Què hauríem de fer ara?
No ho sé, no ho sé, però això de l’independentisme a la carta només porta frustració, frustració i frustració. La independència és un projecte, és un recorregut, però hi ha gent frenètica.
Jo sempre em sentiré molt més proper de Lorca i Machado que no pas de Valéry...
I jo també.
I no vull renunciar-hi.
És clar, és clar, és clar…
I m’és igual que els altres renunciïn a Verdaguer i a Maragall. Ells s’ho perden, però jo no vull renunciar a Lorca i a Machado.
La cultura castellana és un patrimoni molt més proper a nosaltres que qualsevol altre patrimoni per més que ens maltractin. En García-Lorca no ens va maltractar mai. I, a més, en Lorca era amic de la Xirgu i d’en Sebastià Gasch i de tota aquesta gent.
Com veieu la salut de la llengua catalana a l’actualitat?
“Ens estem morint”, diuen tota la colla d’independentistes. Però això és un tòpic vell i agraït. En canvi, altres diem: “Hem conviscut molts anys, tenim una llengua amb dificultats, però ens sembla que no desapareix”. Si aquests que ho veuen tot negre se’n van a determinades poblacions del costat de Barcelona potser hi trobaran una població que majoritàriament parla el castellà, però aquesta és una cosa que abans de la Guerra Civil ja passava. Amb aquest fenomen hi hem de comptar sempre. Tindrem uns enclaus que seran majoritàriament de parla castellana, però que no estan en contra del país perquè si fos així ja hauria sorgit un lerrouxisme terrible.
En la configuració de la vostra manera de veure el món, ha estat molt important la figura del vostre pare?
Molt, molt. En la meva formació ha estat una figura bàsica perquè m’ajudava molt, però sense fer-se notar. No li agradava estar a primera línia. No volia treballar a la vista del públic. I això també m’ho va encomanar. El meu pare em seleccionava les lectures, i jo després també llegia altres coses, però tenia la seva biblioteca a l’abast. Em considero una persona molt afortunada pel fet d’haver tingut un pare culte, proper i que, a més, em va ajudar molt. Llegia tots els meus textos, tot i que, de vegades, discrepàvem. Ell era més moderat que jo.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * *
El perfil
"GENEROSITAT"
Per Agustí Pons
Per a tots aquells que, d’una manera més o menys assídua, ens dediquem a la biografia i al memorialisme, l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Albert Manent ens ha omplert de satisfacció. Ell ha fet una cosa tan difícil com normalitzar, de cara als editors, als lectors, i a la societat catalana en general, uns gèneres literaris fins ara poc conreats entre nosaltres, tot i que de llarga i brillant tradició en altres àmbits culturals. El senyor Manent ens rep al pis del carrer Craywinkel on la família ha viscut molt anys i que s’ha convertit, en part, en un atapeït estudi on s’aplega la biblioteca del seu pare i la que ell ha anat confegint al llarg dels anys. Un autèntic tresor per als estudiosos de molts autors i temes de la nostra història contemporània, i que el senyor Manent, amb una generositat sovint poc freqüent entre els intel·lectuals de la seva categoria, ha posat, de fa temps, al servei de totes aquelles persones que necessitin fer-hi alguna consulta.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
DE GUERAU DE LIOST A GAZIEL
Quin és el darrer llibre que ha llegit?
La nova edició de Meditacions en el desert, de Gaziel.
Un bon hàbit?
Acostar-me a les persones sempre amb disposició, sense cap elitisme ni superioritat.
Una rutina?
Llegir el diari.
A l’hora de posar-se a escriure una biografia, què l’inspira?
Tant com inspirar no, però el personatge m’ha d’interessar. I també ha de ser bastant desconegut, com és el cas de la majoria sobre els quals he escrit.
Un poema preferit?
La sàtira De mi, de Guerau de Liost.
Un record de la infantesa?
L’estada a Viladrau l’agost del 36 al 39.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
PREMI D’HONOR A LA MEMÒRIA DEL SEGLE XX
La concessió del 43è. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Albert Manent va cedir tot el protagonisme a la paraula, en un acte en què es va glossar la trajectòria de l’autor i el seu activisme en defensa del sentiment de pertinença a Catalunya.
Per: Adriana Clivillé
Ampliar...La reivindicació i l’emoció van planar sobre el lliurament del 43è. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’historiador, filòleg, escriptor i biògraf Albert Manent, el passat 14 de juny al Palau de la Música Catalana. Els aplaudiments es van succeir als discursos de la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, i de l’expresident de la Generalitat i vell amic de Manent, Jordi Pujol. L’activista polític Xavier Polo i l’escriptora Pilar Garcia Sedas van glossar la seva figura. Les entrades i sortides de l’escena van tenir com a fil conductor l’acció Cus la memòria, en què quatre músics i una ballarina evocaven passatges de la vida del premiat amb el suport d’imatges projectades sobre una pantalla.
Muriel Casals va agrair «la trajectòria intel•lectual, cívica i patriòtica» d’Albert Manent i va afirmar que és «un goig i un honor» per a Òmnium afegir el seu nom a la relació de persones distingides amb el Premi d’Honor. La presidenta va destacar que l’acte de concessió d’aquest guardó és una de les cites més rellevants del 2011, l’any en què l’entitat celebra els «50 anys de fidelitat a uns ideals». I va recordar la implicació d’Òmnium amb la multitudinària manifestació del 10 de juliol de 2010 i amb el procés de consultes sobre la independència de Catalunya. Un dels aplaudiments espontanis que va provocar el seu discurs va ser la seva frase: «tots tenim al cap la paraula que expressa allò diferent del que anomenem dependència».
El to desenfadat el va introduir Jordi Pujol en adreçar-se personalment a Albert Manent des de dalt de l’escenari del Palau, tot recordant una amistat iniciada amb el moviment universitari catalanista. Pujol va ressaltar el paper rellevant de Manent en l’intent de diàleg d’aquella època i en la necessitat d’exercitar la resistència perquè «els ponts estaven trencats». I va establir una similitud amb el moment actual de la societat catalana que, segons va afirmar, viu el perill de quedar tancada. L’ovació va sorgir en assegurar: «nosaltres som capaços de tirar endavant sols».
Ampliar...Un franctirador
L’expresident va rememorar la relació entre Manent i Max Cahner (present al pati de butaques) en fer referència a l’època en què el primer era director general de Difusió Cultural i el segon, conseller de Cultura, entre els anys 1980 i 1988. Pujol es va referir a aquesta època amb anècdotes i to distès, i amb la frase: «una mica franctirador sí que ho eres». I va deixar clar que Manent «sempre va estar ben enquadrat en una idea de país».
Les referències al noucentisme van ser diverses al llarg de l’acte, atès que Albert Manent s’identifica amb aquest moviment de principis del segle XX. En la seva intervenció (llegida pel seu fill Jordi), el premiat va recordar el seu pare, Marià Manent, Carles Riba, J. V. Foix, Claudi Ametlla, Rafael Tasis i els que va anomenar «germans grans dins la meva generació»: Josep Benet, Joan Triadú i Josep Maria Ainaud.
El discurs de Manent va recordar la necessitat que els partits polítics fomentin la formació dels seus militants per potenciar la consciència nacional, i va recuperar una màxima de J. V. Foix: «la Diada de la llengua catalana és cada dia».
Tags:
Comparteix
