Pensament i acció
L'escriptura com a identitat
01-08-2009
Autor
Lluïsa Julià
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
Contra la mudesa. Les escriptores del segle XIX
De fet, el gènere narratiu dels Drames rurals ja era una renúncia a la seva voluntat d’escriure per al teatre, com La infanticida (1898) i altres monòlegs apuntaven; també ho va ser abandonar la carrera de pintora, una passió artística que es convertí en lleure personal. I, encara, es veu impel·lida a renunciar al seu nom, a adoptar la màscara del pseudònim masculí de Víctor Català per evitar les crítiques contra la dona escriptora i preservar la seva intimitat.
Aquestes actituds de Caterina Albert, les seves renúncies, màscares i subterfugis, ens parlen de les pressions comunes que rebien les escriptores, creadores i altres dones amb enginy al llarg del segle XIX, aquelles que s’atrevien a contravenir els rols establerts per la misogínia imposada des del romanticisme, des del paradigma de mudesa que convertia la dona en mite, en objecte de veneració o denigrada de cos i ment (la femme fatale), com establien pensadors i escriptors en els seus escrits. Justament el discurs universalista i d’igualtat que sorgeix de la Revolució Francesa serveix de base a Mary Wollstonecraft (1759-1797) per apel·lar al dret de les dones a participar en pla d’igualtat en la societat que sorgia de la nova constitució i que deixava de banda els privilegis derivats de la naixença. Wollstonecraft orientava els seus arguments –Vindicació dels drets de les dones (1792)– cap a la igualtat en l’educació entre els sexes, una forma que havia de servir també a una millor convivència personal i intel·lectual en el matrimoni. Aquestes opcions esdevenen el centre de les reivindicacions del feminisme del segle XIX: el reconeixement de les capacitats intel·lectuals, la lluita per ser admeses en el parnàs masculí que s’havia apropiat del concepte d’universalitat. Al mateix temps, però, davant l’amenaça que representa el pensament feminista, el poder patriarcal procedeix a una reorganització ideològica. Estableix un pacte entre els homes lliures i adjudica a la dona un nou lloc simbòlic, el de la mare cívica que nodreix i legitima el nou ordre (1). A diferència de l’Antic Règim, més tolerant amb l’excepció femenina, la lògica de la democràcia portava a no admetre cap excepció en la disputa dels espais públics de poder. “Es construirà –rebla Amorós– un discurs hàbil que ho impedeixi: es tractarà d’un discurs sobre les dones com a gènere fortament essencialista, ontologitzador i normatiu.” (2) Un discurs que els nega la individualització, just en un període, com el romàntic, que l’exaltava.
La situació, doncs, de la dona escriptora del XIX va ser molt conflictiva, perquè si aprofità l’escletxa que li brindava poder escriure poesia, també s’arbitraren els mecanismes per convertir la poesia escrita per dones en un fet secundari i en estigmatitzar la figura de l’escriptora que volia emular l’home. Es creà la figura despectiva de “la literata”, de la dona masculinitzada que es dedicava a la literatura en lloc d’atendre les seves funcions de mare abnegada i esposa passiva.
Són moltes les escriptores que lluiten contra les imposicions restrictives de gènere, en un moviment continu que a Catalunya es visibilitza a partir de 1941 quan Maria Josepa Massanès (Tarragona, 1811-1887) publica Poesías, el primer recull poètic signat per una dona a l’Estat espanyol al segle XIX, tot coincidint amb Gertrudis Gómez de Avellaneda, i que es manté en un continu, amb moments d’una major visibilitat fins ben entrat el segle XX i sempre que les poetes s’avinguin al paper secundari que se’ls ha atribuït . (3) Noms com Isabel de Villamartín, guardonada en el Jocs Florals de Barcelona el mateix any de la seva reinstauració, Maria de Bell-lloch, de les mallorquines Manuela de los Herreros, de Victòria Penya o Margarida Caimari, entre altres, han passat a l’oblit. I fins i tot un nom tant significatiu com Maria Antònia Salvà (1869-1958), molt valorada entre els poetes homes fins als anys quaranta, ha necessitat d’una reivindicació en les darreres dècades per situar-la en el lloc que li pertoca. (4) En el seu conjunt, però, les seves obres han estat bandejades com a obres menors; difícilment les trobem referenciades en els llibres d’història literària general, ni antologades o publicades.
La recerca de la pròpia geneaologia
Han estat les mateixes escriptores i pensadores del segle XX les que han reflexionat sobre les condicions restrictives en què van haver de moure’s les seves antecessores. Virginia Woolf i Simone de Beauvoir van ser-ne les pioneres i van buscar i establir les veus literàries predecessores. Recordem l’assaig a partir de la hipòtesi de per què no hi havia un equivalent femení de Shakespeare, de per què no s’havien produït genis femenins, o l’establiment dels rols històricament atribuïts a les dones en l’estudi El segon sexe (1947-49) de Simone de Beauvoir, qui va establir de forma clara la distribució de rols: la transcendència per a l’home i la immanència, la reproducció, per a la dona. En elles es van emmirallat moltes altres i, fins ara mateix, els seus assaigs són objecte d’anàlisi i de rèpliques. No cal dir que, a partir del segon feminisme, aparegut als anys setanta –el feminisme de la diferència–, les coses han canviat notòriament. Si Beauvoir i Maria Aurèlia Capmany (aquesta darrera, la primera feminista catalana de la postguerra), preconitzaven la idea del gènere com un “atribut” afegit a l’ésser, a l’individu dona, i van actuar habitualment al marge de les funcions domèstiques, el feminisme de la diferència dels setanta va remarcar la singularitat de ser dona i va assumir i transformar en positiu els trets distintius de la dona, com ara la maternitat i l’amor lèsbic, temes en què destaca l’obra de Maria-Mercè Marçal. Els estudis feministes posteriors encara s’han eixamplat més i des de múltiples disciplines han reflexionat sobre les bases mateixes de la cultura heretada i els seus mites, sobre el llenguatge heretat i el concepte mateix d’identitat prefixada, restrictiva, predefinida per la seva binaritat (femení/masculí). (5)
La importància d’aquesta mirada enrere per a construir, re-construir, la genealogia de la dona, per re-significar la seva identitat mateixa, té una importància cabdal perquè acaba amb els mites de fa segles. (6)
NOTES
1. Celia AMORÓS, “Feminismo, Ilustración y misoginia romántica”, a Fina BIRULÉS (comp.), Filosofia y género. Identidades femeninas. Pamplona: Pamiela, 1992, p. 115-136. Hi explica com hi contribuïren amb el seu pensament filòsofs com Kierkegaard, Shopenhauer o Nietzsche.
2. Ibid., p. 129. (Tradueixo de l’original castellà.)
3. Per exemple el número especial que la Llumenera de Nova York dedica a les escriptores (maig de 1879) o l’antologia poètica que, coincidint amb la diada de Sant Josep de 1900, La Veu de Montserrat dedica a les poetes del moment.
4. Per a un estudi sobre la posició d’aquesta escriptora, vegeu el meu text “La noble solitud. Sobre Maria Antònia Salvà i les seves contemporànies”, dins Tradició i orfenesa, Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner, 2007, pàgs. 9-20.
5. Judith BUTLER, El género en disputa. Barcelona: Paidós, 2007 (edició original en anglès 1990 i 1999). Es posiciona en contra de la idea de gènere estable i definit políticament segons uns interessos. Les decepcions entre les dones polítiques o que exerceixen càrrecs importants es pot entendre en el sentit que estan complint una funció política predeterminada i oferta per quota.
6. Maria-Mercè Marçal s’havia enfrontat encara a la situació de ser “dona-mostra”. Vegeu “Llengua abolida: Poesia, gènere, identitat”, dins Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. A cura de Mercè Ibarz. Barcelona: Proa, p. 194-195. Altres autores que han treballat en la reconstrucció cultural i literària i d’obra acabada són Montserrat Roig o Maria-Àngels Anglada.
Lluïsa Julià és catedràtica d’institut, investigadora i assagista
Tags:
Comparteix
