Pensament i acció
L'espai audiovisual: vertebrats o invertebrats?
01-04-2009
Autor
Publicat a:
Revista Òmnium . Primavera 2009 - Número 11. Número 11
Les noves tecnologies han afavorit la globalització de les comunicacions, però els Països Catalans encara pateixen traves administratives que els separen de ser un territori lògicament ordenat i vertebrat en l’àmbit audiovisual. Els esforços de la societat civil i dels polítics defensors de l’espai comú de comunicació són evidents, però també han hagut de suportar més d’un revés dels qui encara s’entesten a esquarterar la llengua, probablement amb l’ànim d’empetitir-la fins a fer-la desaparèixer.
Posar fronteres a la comunicació sol ser un exercici contra natura –allò de posar portes al camp– que acaba topant amb la crua realitat. Però això no ha impedit, en el cas dels territoris de parla catalana, que determinats agents hagin aixecat dics administratius i polítics prou ferrenys per impedir de moment l’articulació raonable d’un territori que comparteix una llengua comuna. És el cas de l’actual Generalitat del País Valencià, que l’any passat es va distingir per la seva tenacitat a l’hora d’evitar que TV3 es pogués veure dins la Comunitat. Mentrestant, una pila de televisions “al·legals” locals observaven la batussa política, sabedores que el govern Camps no destinaria cap esforç a aplicar amb elles el mateix raser.
El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya manté, malgrat això, una via de negociació oberta que pot acabar donant fruits. La mà estesa que s’ha ofert duu el títol d’acord de reciprocitat i es basa en una simetria aparentment simple: que TV3 es vegi al País Valencià a canvi que Canal 9 pugui ser captada pels televisors catalans. La TDT permet tècnicament aquesta possibilitat, tot i que per fer-la efectiva abans cal que el Ministeri d’Indústria atorgui un segon múltiplex (o agrupació de quatre canals en el dial) a la televisió autonòmica valenciana.
Malauradament, no és tan fàcil com esperar una signatura ministerial. Aquesta negociació ja fa temps que dura i això no ha impedit, mentrestant, que Camps actués amb contundència contra Acció Cultural del País Valencià (ACPV), principal responsable de les emissions de TV3 allí. Les paraules no acompanyen els fets, almenys en aparença: Camps signa amb una mà l’acord, mentre que amb l’altra dóna l’ordre de tancament dels repetidors polèmics i signa severes propostes de sanció. Però el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació català no es resigna. En una nota de premsa, feta pública a finals de novembre passat, assenyala aquesta contradicció: “En cap cas, el retard del Govern de l’Estat en l’aprovació del reial decret que permet la reciprocitat no pot imputar-se al Govern de Catalunya, que ha complert escrupolosament tots els compromisos adquirits. (...) El Govern de Catalunya considera inacceptable l’actitud dilatòria del Govern espanyol que obstaculitza la reciprocitat entre ambdós territoris.” Cal tenir present que el conseller Tresserras va obtenir, ja l’abril de 2007, l’esperat compromís del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç per elaborar el decret que permet la reciprocitat necessària. El text finalment va ser enllestit el febrer de 2008, però roman encara als llimbs monclovites, en espera de ser dut al Consell de Ministres per a la seva aprovació.
Fins i tot, i com a mostra de bona voluntat, TV3 –que ja tenia concedit d’abans el segon múltiplex– començava a deixar emetre Canal 9 per Catalunya, a través d’un dels seus programes de TDT. La televisió valenciana arriba de moment només al 60 % potencial de la població catalana, però en tot cas es tracta d’un gest que busca lubricar l’acord i imposar una manera de fer i una finezza que difícilment es pot considerar corresposta. Això passava l’agost del 2008 i el vicepresident Vicent Rambla era l’encarregat de dur les negociacions per la part valenciana.
Qüestió d’estil
La negociació política, però, podria no ser l’últim escull a superar per aquest model de mercat lingüístic articulat. Hi ha latent la incomoditat del govern del PP valencià –i una certa aquiescència del Partit Socialista del País Valencià– per determinades manies de TV3, com ara referir-se de tant en tant als Països Catalans per indicar els territoris de parla catalana, o bé anomenar País Valencià a allò que a l’altra banda de la taula de negociació només voldrien sentir dir “Comunitat de València”. Fins i tot el mapa del temps, pancatalanista a parer seu, també genera una certa coïssor. És així com, en un moment de la negociació, el Govern valencià es va despenjar amb una prerrogativa agosarada: el conveni només se signaria si TV3 canviava el seu llibre d’estil per tal d’adaptar-se als requeriments valencians. En aquell moment, des del Govern es va elaborar un comunicat de rebuig en el sentit de declinar tota responsabilitat de Cultura en l’elaboració del llibre d’estil de la televisió. S’apel·lava a la no ingerència del Govern en un mitjà públic que la nova llei de la CCMA pretén, precisament, desgovernamentalitzar.
Què ha passat, doncs, amb aquesta prerrogativa de l’executiu valencià? Teòricament va quedar enterrada i, segons el Departament de Cultura, no forma part ja de la negociació. Però no es pot descartar que aquest sigui l’as que es guarda Camps a la màniga –sigui de vestit comprat o regalat– per tal d’impossibilitar l’acord un cop obtingut el segon múltiplex per a la seva televisió autonòmica. Convé tenir present que tot el discurs lingüístic del PP a València pivota sobre una mentida original bàsica: que el català i el valencià són dues llengües diferents, noció a bastament desmentida per l’estament universitari. L’acord de reciprocitat significaria, de facto, el reconeixement de la unitat de la llengua, un supòsit aparentment difícil d’assumir pels dos grans partits de les terres valencianes.
El contrast balear
El canvi de govern a les Illes Balears, per contra, ha permès dues fites importants. La primera, el reconeixement de la unitat lingüística: balear i català són dos dialectes d’una mateixa llengua. L’anterior llibre d’estil, en canvi, fixava que un convidat català, per exemple, com que no parlava balear (!) se l’havia d’entrevistar en la segona llengua de la cadena, o sigui el castellà (!!). El segon assoliment és la reciprocitat. El 22 de gener d’enguany se signa el conveni entre els governs català i balear per permetre que tant TV3 com IB3 es vegin a tots dos territoris. És un pacte amb cinc anys de vigència i que inclou els segons canals de cada cadena, si s’escau, a banda de comprometre’s també a estudiar la viabilitat de crear un canal conjunt de televisió per Internet.
Aquell dia, el conseller Tresserras valorava l’acord: “Si els dos governs treballem junts, estem constituint un mercat cultural significatiu a escala europea. (...) L’acord permetrà millorar l’oferta televisiva pública en llengua catalana, amb la qual cosa es guanyarà en pluralisme i en quota de cobertura de la llengua catalana.”
El pacte de reciprocitat amb IB3 queda configurat, per tant, com un punt de partida, a partir del qual es poden explorar fórmules com ara la compra conjunta de drets d’emissió de determinats espais. Així s’evitaria la situació actual en què TV3 es deixa de veure a les Illes, per exemple, perquè està emetent un contingut del qual IB3 n’ha adquirit els drets per a les Balears. Seria molt més raonable una sola compra per a un únic mercat que no tres compres per a tres mercats: la fragmentació de l’audiència només fa que dimensionar a la baixa els operadors, i paga la pena explorar fórmules de col·laboració més estreta. O dit d’una altra manera: un més un més un poden sumar més de tres. La situació actual ha comportat, per exemple, que el director general de l’ens públic de les Illes, Antoni Martorell, hagués de comparèixer al Parlament Balear per donar explicacions d’aquests talls relativament freqüents. “Es tracta únicament de defensar els nostres drets televisius”, va dir, tot recordant que IB3 tan sols emet producció pròpia al Principat. És significatiu que els diputats Josep Maria Costa (PSIB) i Esperança Marí (ExC) hagin declarat entendre les raons esgrimides per Martorell, alhora que l’instaven a superar aquesta visió exclusivament empresarial. En concret, els dos diputats li recordaven (i assumien) l’objectiu de fomentar la difusió audiovisual en català i el coneixement mutu amb altres territoris de parla catalana. El contrast amb l’era Jaume Matas resulta grat i evident.
Audiències fragmentades
Les diferències entre el cas valencià i el balear són evidents. I suposen punts de partida diferents per a una cursa que es preveu complexa. L’arribada de la TDT suposarà la multiplicació per tres o per quatre de l’actual oferta televisiva gratuïta. I quan finalment Internet comenci a distribuir televisió amb bona qualitat d’imatge s’haurà acabat el monopoli de què han gaudit les diferents administracions per regular l’oferta disponible dins d’un territori. Que un determinat govern adjudiqui o denegui llicències de televisió privades es justifica tan sols perquè es tracta de la utilització d’un bé de titularitat pública, com és l’espai radioelèctric. Però Internet no accepta aquest tipus de consideracions i, almenys en teoria, tothom qui vulgui –i pugui– constituir-se en emissor no trobarà cap impediment tècnic o administratiu per fer-ho (si bé se senten rumors cada cop més constants i persistents que volen obrir el debat sobre la regulació dels continguts a Internet).
En tot cas, un cop d’ull a les audiències actuals de televisió permeten veure la magnitud del desastre. L’audiència de TV3 al País Valencià, per exemple, és extremament baixa i difícilment es pot prendre com a indicatiu de res que no sigui la gravetat de les conseqüències associades a aquesta política d’entorpiment constant a la normalització lingüística. El Baròmetre de la Comunicació sí que confirma, en tot cas, una tendència: les comarques de Castelló són les que segueixen les emissions catalanes amb més intensitat, mentre que el percentatge d’espectadors baixa a València i encara més a Alacant. De manera simètrica, Canal 9 fa un cert forat a les comarques tarragonines i s’esvaeix a mesura que s’avança cap al nord del Principat.
A partir d’aquí, la feina a fer és encara immensa: tot just estem en la fase de poder jugar el partit, més que d’optar a guanyar-lo. El consol és que, en l’àmbit audiovisual es repeteix l’esquema de l’evolució natural: passar de l’estadi invertebrat al vertebrat és tan sols una qüestió de temps.
>>> Àlex Gutiérrez és periodista i president de la Fundació ESCACC.
EL CALVARI D’ACPV
El 27 de juny de 2008 compareixien a la Porta de Mar de València, seu del Palau de Justícia, els representants d’Acció Cultural del País Valencià. Havien de respondre, en vista oral, per la sanció de 300.000 euros imposada per la Conselleria de la Presidència de la Generalitat Valenciana, que havia fet tancar també els repetidors de Bartolo, la Carrasqueta i Mondúver. Poques setmanes abans, l’Associació rebia la notícia d’un nou expedient sancionador contra l’entitat, en aquest cas per les emissions de TV3 des dels repetidors de la Perenxisa –amb el qual TV3 arribava a la ciutat de València– i dels reemissors secundaris d’Alginet i la Llosa de Ranes. En aquest cas, la multa que es preveia era de 400.000 euros. La idea de fons era clara: perduda la batalla del carrer –i la moral–. La Unió de Periodistes Valencians els atorgava per aquelles dates un premi a la Llibertat d’Expressió. A Camps només li quedava el recurs sempre efectiu d’enfonsar econòmicament l’entitat escruixint-la amb dues sancions exemplificants. Els líders d’ACPV són Eliseu Climent –editor d’El Temps, entre altres– i Toni Gibert, defensors a ultrança de la vertebració dels territoris de parla catalana.
Comparteix
