Pensament i acció
L'evolució de la logopedia en el temps. Nous àmbits, necessitats i recursos
01-06-2009
Autors
Anna Casals Algué i Anna Pujol Casòliva
Publicat a:
Escola Catalana. El temps. Número 458
La logopèdia com a ciència i especialitat apareix a principis del segle XX, encara que la seva necessitat i la preocupació pels problemes relatius als trastorns d’audició i llenguatge són tan antigues com la mateixa humanitat. Per tant, estem parlant d’una disciplina molt jove, i més quan ens referim a Catalunya. Les patologies logopèdiques ateses han anat variant força en els darrers anys per motius socioeconòmics, d’atenció sanitària, d’esperança de vida, d’especialitzacions mèdiques, de més coneixements terapèutics... i això ha provocat un augment en els dos pols de la població que ha comportat noves necessitats terapèutiques, les quals citarem en aquest article.
A partir dels anys seixanta s’inicia la formació logopèdica a Catalunya, enfocada sobretot a l’atenció a les persones sordes i als infants amb paràlisi cerebral. Però no és fins al 1977 que l'Escola de Patologia del Llenguatge (EPL) sorgeix com una secció docent del Servei de Neurologia de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, capdavantera a l'Estat espanyol en la docència de la Patologia del Llenguatge. La titulació oficial de la diplomatura universitària de Logopèdia no comença fins al 1992.
Una disciplina molt àmplia. De la vessant educativa a la sanitària
La logopèdia s’ocupa de la prevenció, l’avaluació, el diagnòstic i el tractament dels trastorns de la comunicació.
La comunicació verbal és un dels aspectes més complexos i elaborats de les funcions cerebrals superiors. El llenguatge i la parla impliquen funcions auditives, visuals, cognitives, orofacials, respiratòries, deglutòries, vocals i tubàriques, i és per aquest motiu que implica una interdisciplinarietat en la valoració i tractament dels trastorns esmentats.
La logopèdia a Catalunya inicialment estava delimitada en el marc dels centres escolars d’educació especial i és amb la llei d’integració escolar dels nens amb NEE que la logopèdia s’introdueix dins l’escola ordinària. Actualment en el camp educatiu hi ha equips interdisciplinaris: EAPS, CDIAPS i CREDAS que principalment atenen alumnes amb dificultats d’audició i/o llenguatge en els centres escolars.
Amb el pas del temps, la logopèdia s’està consolidant més en les seves especialitzacions. Cada vegada són més els logopedes que treballen al centres sanitaris, en unitats de rehabilitació, sobretot a partir del 2005 amb el nou Pla de Rehabilitació Funcional atenent patologies en grups de població tant d’infantil com d’adults: afàsies (alteració del llenguatge d’origen neurològic), disàrtries (alteració de la parla d’origen neurològic), disfàgies (trastorns de la dinàmica de la deglució), disglòssies (trastorns de la parla d’origen orgànic), disfonies (trastorns de la veu), laringectomies (alteració de la veu per extirpació laríngia), disfèmies (trastorns del ritme de la parla), disfuncions orofacials (alteració muscular, com ara respiració bucal, deglució atípica, disfuncions oromotores).
La logopèdia, com ja hem dit més amunt, es nodreix de diferents disciplines, principalment: otorinolaringologia, foniatria, neurologia, psicologia, neuropsicologia, ortodòncia, maxil·lofacial, pediatria i lingüística per intervenir terapèuticament en els diferents trastorns de la comunicació.
Noves necessitats. Nous reptes terapèutics
L’augment en els dos pols de la població ha comportat noves necessitats terapèutiques:
D’una banda, hi ha un índex més elevat de neonats prematurs que sobreviuen gràcies al diagnòstic precoç, als avenços mèdics i tecnològics de les unitats de neonatologia i per tant, ens trobem amb casos molt extrems d’infants que tot i haver nascut amb un pes molt baix sobreviuen. La majoria d’aquests infants presenten unes seqüeles cognitives, comunicatives i motores amb més o menys gravetat que influeixen o influiran en el seu desenvolupament i que, per tant, creen la necessitat d’atenció envers ells ja des que són molt petits.
És important, doncs, una estimulació logopèdica des de les unitats de neonats de les funcions orofacials mitjançant postures facilitadores, massatges intraorals, estimulació tàctil i propioceptiva per tal d’iniciar o millorar la succió i l’alimentació via oral, sempre i quan sigui possible. D’aquesta manera s’intenta evitar l’ús perllongat de sondes d’alimentació que poden afectar el futur desenvolupament de la musculatura orofacial, ja que l’alimentació és l’acte que més compromet el nadó i on es desplega una completa participació activa proporcionant-li una gran experiència afectiva i sensorial a la vegada que instaura la base motoraoral per l’adquisició de la parla.
Des del camp logopèdic es recomana la lactància materna pels beneficis que comporta a tots nivells.
D’altra banda, tenim un progressiu envelliment de la població per l’augment de l’esperança de vida i una major incidència i supervivència dels pacients neurològics post ictus, post traumatismes craneoencefàlics ... que, conjuntament, també creen unes noves necessitats terapèutiques.
Els ictus o les malalties cerebrovasculars constitueixen un dels problemes de salut més importants i la tendència actual diu que aquests augmenten. Avui l’ictus es considera una prioritat sanitària, ja que representa una de les principals causes de mort, i és el principal responsable d’incapacitat permanent tan física com intel·lectual en l’edat adulta.
Paral·lelament, s’ha creat la necessitat d’una intervenció neurologopèdica específica que atén les seqüeles d’aquestes lesions cerebrals. L’objectiu és recuperar al màxim les funcions cognitives i comunicatives del pacient. Cada vegada hi ha més grups de familiars i d’especialistes que reclamen més intervenció logopèdica posthospitalària per pal·liar les grans seqüeles invalidants que se’n deriven: afectació del dia a dia de la persona, comprometent la relació i comunicació amb familiars i amics, trencant, canviant o anul·lant, segons els casos, la vida de manera dramàtica. És per aquest motiu, que molts pacients comparteixen la idea de que és més complicat viure amb dificultats per comunicar-se que no amb dificultats motrius.
Principalment ens referim a afàsies i disàrtries. Però el camp que més s’ha desenvolupat tant pel què fa al diagnòstic com al tractament rehabilitador en els últims anys és la disfàgia (dificultat per deglutir). És un símptoma tan greu i freqüent com poc conegut. Quan apareix, hi ha risc d’ennuegament o que els aliments arribin a la via respiratòria i causin pneumònia per aspiració, signe d’alerta sempre ja que pot causar la mort. Per tant, la disfàgia pot ser perillosa perquè pot provocar problemes respiratoris i nutricionals. És molt important detectar-la per tal d’iniciar un tractament rehabilitador, en la majoria dels casos molt eficaç i evitar grans complicacions.
Dins el camp de la neurologopèdia, també es fa atenció terapèutica a unes patologies per desgràcia també en augment, com ara les malalties neurodegeneratives. Ens referim principalment a les demències, Parkinson, esclerosis múltiple, ELA, etc. El seu tractament va enfocat sobretot a preservar i frenar el deteriorament cognitiu i comunicatiu amb estratègies compensatòries per obtenir una major qualitat de vida. Actualment, hi ha més consciència dels beneficis d’aquesta intervenció, i són molts ja els centres sociosanitaris, residències, centres de dia, casals, etc., que ofereixen serveis de logopèdia i d’estimulació cognitiva.
Influència dels hàbits orals en la parla
Els canvis sociològics i d’hàbits de vida que s’han produït en els últims temps també repercuteixen en el nostre camp d’actuació, sobretot els derivats de l’alimentació.
Ens referim a les consistències i a l’augment dels mals hàbits.
Per una banda, les presses, la manca de temps, la inserció de la dona al món del treball, l’augment de la permissivitat i de manca de límits, la tendència a facilitar i evitar l‘esforç en els nostres fills, tot plegat ha conduït a una alimentació basada en consistències més toves de fàcil i ràpida ingesta (postres làctics, pastissera industrial, pa tou) que influeixen negativament en el desenvolupament de la musculatura masticatòria. Evitant en molts casos els aliments durs, crosta del pa... tan importants per un bon desenvolupament de la musculatura orofacial.
Fisiològicament a partir de l’any, un cop ja han aparegut les primeres dents i la mandíbula ha millorat la seva estabilitat, l’infant ja està preparat per iniciar la masticació i menjar de forma autònoma. Abans però, necessita fer un treball previ i és important que cap als 6 mesos s’iniciï en l’infant la introducció de diferents aliments de textures toves per entrenar el cicle deglutori i masticatori.
Per altra banda, també ha augmentat el manteniment de biberons i xumets fins més enllà dels 2 anys i mig, edat límit per evitar maloclusions i alteracions de la musculatura orofacial. Aquests dos factors, més altres com ara la respiració oral (per augment d’al·lèrgies, asmes, bronquitis de repetició), la succió digital, la protrusió lingual, el mossegar-se les ungles, el mossegar-se el llavi, la succió d’objectes, bruxisme (prémer i fer soroll amb les dents)... influeixen en el posterior desenvolupament de la musculatura orofacial. I aquesta, en la parla.
En resum, la deglució, la masticació i la respiració són funcions orals prelingüístiques bàsiques les quals, desenvolupades equilibradament, ens porten a una bona preparació del òrgans bucofonatoris, tan importants per a la parla.
Nous recursos terapèutics
Paral·lelament a l’ampliació de l’àmbit d’actuació de la logopèdia, en els darrers anys hi ha hagut un desenvolupament dels recursos tecnològics (TIC) que ens ha permès avançar en el diagnòstic, la recerca i el tractament de diferents patologies logopèdiques.
Més específicament en el tractament de la rehabilitació cognitiva (llenguatge, memòria, atenció, càlcul), la rehabilitació de la veu (anàlisi acústic, programes de biofeedback), la lectoescriptura (dislèxies), el llenguatge i la parla... Entenem aquesta modalitat terapèutica com un suport en les sessions individuals. Principalment, té l’avantatge d’obtenir dades més objectives de les millores del pacient, gravar registres i obtenir fulls de resultats, graduar el nivell de dificultat, permetre feedback i un entrenament sistemàtic i continu.
Les TIC també han facilitat la comunicació a persones amb incapacitat per a la comunicació oral (autistes, síndromes, retard mental greu.... ) gràcies això, els SAAC (Sistemes Augmentatius i Alternatius de Comunicació) estan en constant evolució i sovint aquests es programen adaptant-se a les possibilitats de cada persona.
Progressivament, es van creant noves plataformes telemàtiques que auguren noves i prometedores aplicacions terapèutiques.
Anna Casals és psicopedagoga i logopeda
Anna Pujol és pedagoga i logopeda.
Totes dues són professores de l’Escola de Patologia del Llenguatge de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
Tags:
Comparteix
