Pensament i acció
L'hora de la veritat
14-03-2005
Autor
Malgrat algunes anècdotes que poden distreure l’atenció ciutadana o esdeveniments polítics de gran importància com el referèndum francès, crec que l’interès general continua centrat en les importants decisions que el nostres polítics hauran d’afrontar abans d’acabar aquest any 2005. Em refereixo, lògicament, al nou Estatut d’Autonomia i al nou sistema de finançament públic. En alguns sectors s’ha volgut minimitzar la seva importància, argumentant que no responen a les necessitats més sentides i manifestades pels ciutadans i per les ciutadanes de Catalunya en les enquestes. És aquesta una manera d’escamotejar el tractament dels problemes des de la seva arrel, sobretot quan algú es proposa canviar les condicions bàsiques de l’exercici del poder a Catalunya. Perquè és evident que la millora de la sanitat, de l’educació, de l’habitatge social, de les infraestructures, de les polítiques sobre la immigració, etc, depèn en bona mesura de la capacitat d’establir lliurement les polítiques adequades i de poder disposar dels recursos financers necessaris per a fer-hi front. I a això responen justament el nou Estatut i el nou finançament. Per si cal un altre argument, val la pena recordar que els partits que van proposar un nou estatut d’Autonomia en els seus programes electorals a les eleccions del 2003, van aconseguir el 90 % de la representació parlamentària, és a dir, el 90 % de recolzament popular a les urnes.
El debat sobre el finançament ha estat centrat en el tema de la solidaritat, paraula mal emprada perquè la solidaritat no es pot exercir pròpiament si abans no es disposa del propis recursos. Hi ha d’altres paraules al diccionari per expressar el fet que des de fora decideixin el que cal fer amb allò que et pertany. Per a un nou plantejament del tema sembla que hi ha alguns conceptes clars: agència tributària pròpia, capacitat normativa en matèria fiscal, negociació bilateral amb l’Estat per establir la quota de solidaritat i de la contribució a les despeses de l’Estat, finançament de les corporacions locals, etc.
A aquestes alçades de la legislatura ens preguntem amb quin calendari i amb quin contingut es presentaran a la ciutadania els dos projectes, que lògicament han d’anar junts. Pel que sembla, entre finals de juliol i finals de setembre podria haver-se aprovat el text pel Parlament de Catalunya. Creiem que, per tal que sigui acceptat per la majoria del nostre poble, s’han de complir dues condicions: en primer lloc que la nova proposta sigui realment agosarada en la definició de la nostra capacitat de decidir lliurement el futur del país, i en segon lloc que sigui aprovada almenys per les quatre forces polítiques que es van proposar el canvi. És possible que una condició estigui en contradicció amb l’altra, però s’hauria de demanar als nostres polítics que en aquest procés tinguin en compte la voluntat de la ciutadania que els van donar la confiança a les eleccions, en comptes d’estar excessivament pendents dels possibles entrebancs que es poden trobar a les Corts de Madrid o bé de fer càlculs sobre les possibles conseqüències electorals en el futur. En aquesta qüestió ningú no hauria de fer servir tàctiques partidistes, lògiques en la recerca del poder, però que en aquesta ocasió haurien de deixar pas a les prioritats que el país té en el seus objectius generals.
Si les propostes d’Estatut i finançament complissin les condicions abans esmentades, estic segur que molts ciutadans i ciutadanes mostrarien públicament i massiva el seu suport als seus polític de forma que una resistència negativa a acceptar-les per part de les Corts Espanyoles significaria una clara violació de la voluntat democràtica del nostre país. És evident que la campanya mediàtica en alguns mitjans de comunicació estatals es posarà en marxa per dir, si cal, autèntiques barbaritats sobre els nostres plantejaments. De fet ja s’hi ha posat. També hi haurà estranyes maniobres, com per exemple la precipitada aprovació “exemplar”d’un projecte d’Estatut al País Valencià amb el consens de PP i PSOE, com si el sistema de partits a Catalunya no expressés la voluntat popular i les seves majories d’una altra manera. No cal dir que també hi haurà, a l’interior del nostre país, algunes veus que intentaran rebaixar les nostres demandes i les criticaran des de diverses perspectives, tant ideològiques com estratègiques. Però d’això, malauradament, ja en tenim experiència i no pot ser motiu per no expressar i defensar vigorosament la nostra voluntat majoritària. Moltes entitats de la societat civil catalana estaran disposades a recolzar la posició del nostres diputats. Esperem que tots, cadascú des del seu lloc, puguem afavorir realment un pas decisiu, en un moment polític que potser no es tornarà a repetir en molts anys, que permeti avançar en el camí del nostre autèntic reconeixement nacional a tots els efectes.
Article de Jordi Porta, president d'OC, publicat a l'AVUI el juny de 2005
Tags:
Comparteix
