Pensament i acció
La deixa del mite grec en la literatura catalana contemporània
01-12-2008
Autor
Eusebi Ayensa
Publicat a:
Escola Catalana. El món clàssic. Número 455
En l’espai limitat d’aquest article es fa realment difícil de determinar, ni que sigui de manera general, les línies mestres de la influència dels autors clàssics –i molt especialment de l’expressió que els és més genuïna, el mite– en les lletres catalanes. Maria Àngels Anglada, de la qual ens ocuparem al final d’aquest treball, ha arribat a afirmar que «sense el mite grec, hauríem de renunciar a una part important de la nostra lírica».
Certament, en la utilització del mite grec com a recurs literari ens podem remuntar a Ausiàs March o a Joan Roís de Corella, el segon dels quals, en un poema, compara l’estimada morta amb Helena, la famosa heroïna que provocà la guerra de Troia i que és, des de l’antiguitat, el paradigma de la bellesa absoluta: «Estareu vos, d’alabaustre en figura / treta del viu, imatge d’Elena...».
Aquesta presència, lluny de minvar, s’enforteix amb el temps i la trobem, per exemple, a l’arrel de la recuperació literària de la llengua catalana, és a dir, a L’Atlàntida, de Verdaguer, per brillar, amb un esclat nou, entre els grans poetes del Noucentisme, com Josep Carner i Carles Riba. Una fita important en aquest procés d’anostrament del mite grec el constitueix l’obra poètica de Salvador Espriu, que beu de les fonts d’algunes de les nissagues mítiques més famoses.
Per tal de no limitar-nos a una enumeració nua i escarida d’autors i obres, ens centrarem només en aquests quatre autors, incloent-hi al final Maria Àngels Anglada, que ha jugat un paper molt important en la divulgació dels autors clàssics a casa nostra.
Jacint Verdaguer, la crida de la terra
L’obra de Verdaguer en la qual es deixa veure amb més claredat la influència del mite grec és L’Atlàntida (1878), el gran poema èpic sobre la desaparició d’aquesta illa mítica que preludia la seva obra mestra, Canigó (1885). Com reconeix amb claredat el mateix Verdaguer en un munt de notes explicatives, la font directa del seu poema és Plató, que en el Timeu i el Crítias ens parla d’aquesta illa, l’existència de la qual no posa en dubte.
A banda, però, de la poesia, podem rastrejar la presència d’episodis mítics en algunes de les rondalles que mossèn Cinto va aplegar al Pirineu i al Vallespir. En aquest cas no podem parlar d’una influència directa, com en el cas de L’Atlàntida, sinó simplement d’una feliç coincidència de temes i d’històries que posen de manifest novament la intemporalitat i universalitat del mite grec. Com a botó de mostra en citarem només dos exemples, procedents de les bellíssimes rondalles Nadaleta i El mariner de Sant Pau. En la primera, el protagonista, Bernadó, ha de superar tasques sobrehumanes per aconseguir la mà de la gentil Nadaleta (buidar, eixugar un pou i canviar la pedra més alta per la més baixa, o domar un cavall «molt rabijol», entre d’altres). En cas de no aconseguir-ho, l’espera la mort a mans del pare de Nadaleta. En el mite grec tenim diversos exemples de tasques d’aquest tipus, procedents sobretot de la saga d’Hèracles, amb els seus famosos treballs, i de la dels Argonautes, el protagonista de la qual, Jasó, aconsegueix de superar totes les proves gràcies a l’ajuda de Medea.
En la segona de les rondalles, el referent directe és l’Odissea, que en el seu cant XXII explica com Ulisses, després de venjar-se dels pretendents, acompleix l’oracle de Tirèsias, que li encomana que busqui un poble on no coneguin l’ús del rem que porta a l’espatlla i que, un cop el trobi, planti el rem al bell mig de la plaça i torni a Ítaca per oferir sacrificis als déus que han vetllat pel seu retorn, sa i estalvi, a la pàtria. De la mateixa manera, el protagonista de la rondalla verdagueriana, un mariner al qual la mar li ha arrabassat família i béns, abandona el seu poble fins arribar, muntanya amunt, a un indret on li diuen que el rem és «un culler», és a dir, una cullera grossa per remenar el blat de moro. El mariner, finalment, resta en el poble i esdevé pagès, es torna a casar i engendra tants fills com li ha robat la mar i encomana a un d’ells que basteixi els fonaments «d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre Lo Mariner de Sant Pau i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada».
Josep Carner, la veu classicitzant del Noucentisme
Si bé no podem pas dir que el Modernisme sigui aliè a la influència dels clàssics, la seva presència –tan notable, per exemple, en el bell poema dramàtic Nausica, de Joan Maragall, i en les seves versions dels Himnes homèrics– es vehicula a través dels autors alemanys, i molt especialment de Goethe i Nietzsche. El Noucentisme donarà un pas endavant i esbandirà, en el tractament del mite, la influència germànica per recórrer a les fonts originals, en les quals xopa pregonament les seves arrels. En aquest context, l’exemple més alliçonador és, sens dubte, Josep Carner, que s’obre a nous caires del mite, com és el seu sentit dramàtic i la seva fina ironia, i introdueix una gran varietat de figures mítiques no tractades abans pels poetes catalans, com Hècate, Anteros o Príap, entre d’altres.
La presència del mite grec es pot rastrejar en tots els seus reculls, des d’Els fruits saborosos (1906) fins a El tomb de l’any (1966), sense oblidar La inútil ofrena (1924), El cor quiet (1925) i Arbres (1953). Una especial força té, en aquest sentit, l’esplèndid poema Ulisses pensa en Ítaca, en el qual l’illa d’Ulisses es converteix (com també en Riba) en el símbol de la pàtria perduda. Així, Carner, com Ulisses, des del seu exili, se sent germà d’un poble «al seu estil, de mal sotmetre» i res desitja més que poder contemplar el torterol de fum que s’enlaira per damunt la seva pobra llar, i «el pi benigne, que la vetlla, al caire / d’un regueró cenyit per les orengues».
Carles Riba, poeta i traductor dels clàssics
L’humanisme (en la seva vessant fonamentalment grega) es fa present en totes i cadascuna de les facetes d’aquest gran intel·lectual que fou Carles Riba, des de la seva obra de creació i el seu mestratge a l’Escola de Bibliotecàries i a la Universitat de Barcelona fins a la seva ingent tasca com a traductor (recordem que va signar esplèndides versions al català de l’Odissea d’Homer, d’Èsquil, de Sòfocles, de Xenofont i de Plutarc). I no cal oblidar, a més, que Riba ocupà un lloc destacadíssim en un dels més grans projectes literaris del Noucentisme, la Fundació Bernat Metge, l’objectiu de la qual era –recordem-ho– el de fer accessibles els clàssics grecs i llatins al públic català, amb acurades edicions i traduccions d’una altíssima qualitat. Com recorda Eduard Valentí, «titularment, (Riba) només fou director de la Fundació el darrer any de la seva vida (…), de fet, però, era l’indiscutible mestre de tots, la darrera instància acatada sense reserves».
Novament, per raons d’espai, ens centrarem en una única obra de Riba, les Elegies de Bierville, un dels conjunts més sòlids de la poesia catalana del segle XX, en el qual trobem plenament cristal·litzat l’univers mític esbossat en els dos llibres d’Estances (1913-1930), a les Tres suites (1937) i a les Tannkas de les quatre estacions (1936-1938). Les Elegies de Bierville (1943), nascudes a l’exili i de l’exili, han estat definides molt encertadament per Joan Ferrater com l’expressió del despullament metafísic de l’home. Es tracta de dotze poemes que, sota la forma clàssica de l’elegia, relaten el viatge metafísic del retorn de Riba a la pròpia ànima, amb l’amarga experiència de l’exili de rerefons (Bierville és, de fet, la primera etapa d’aquest exili) i l’inici d’un camí de retrobament amb Déu que, des d’aquell moment, l’acompanyarà sempre. En aquest context, el record d’Ulisses, el mític navegant a la recerca de la pàtria perduda, així com el del cantaire mític Orfeu, hi són presents d’una manera obsessiva. Una especial força i un profund simbolisme té també, a l’elegia IX, dedicada a Pompeu Fabra, el record de la batalla de Salamina, que suposà la victòria de la civilització, representada per Grècia, enfront de la barbàrie que encarnaven els perses:
«Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’esser i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial».
Salvador Espriu, la sublimació del mite grec
El mite grec té una de les seves expressions més reeixides en l’obra d’Espriu, on apareix sota caires ben diversos: des del missatge de perdó i de reconciliació entre els vencedors i els vençuts en la guerra civil espanyola que trobem a la seva tragèdia Antígona (1939) fins a la delicada exposició dels principals mites grecs a Les roques i el mar, el blau (1981), un recull definit pel seu autor en el pròleg com «cent curtes proses sobre alguns mites grecs i els seus entorns», que desitja que serveixin al lector per distreure’ns un moment dels seus «personals i intrincats problemes i dels gravíssims del país i del món».
No és menys cert, però, que en la vasta obra espriuana podem rastrejar la presència d’alguns mites que esdevenen autèntics símbols del seu món i de la seva expressió poètica: el laberint, que recorda la llegendària construcció de Creta on el rei Minos havia fet tancar el Minotaure, la mort, en les seves expressions més variades (Hades, Caront, el gos Cèrber), Tirèsias, el famós endeví cec que, amb tot, conservà el do de la profecia fins i tot després de la mort, i Prometeu. La figura d’aquest tità benefactor de la humanitat es converteix, en el poema titulat precisament Prometeu, en símbol de la creació poètica. Així, l’àliga que ve a devorar cada dia el fetge del tità simbolitza la força creadora que arranca del més profund els mots del poeta:
«Àguila, vinguda del naixement del llamp,
d’on veus com és pensada la blancor de la neu,
cerca, per a la llum, la més secreta vida:
per al sol, palpitant, tota la nua vida.
Obriràs amb el bec eternament camins
a la sang que ofereixo com a preu d'aquest do».
Maria Àngels Anglada, divulgadora dels clàssics
Maria Àngels Anglada constitueix un dels millors exemples recents de divulgació –en el millor sentit de la paraula– de la història i la mitologia clàssiques entre el gran públic. Així, a banda de les seves traduccions, entre les quals podem destacar les seves versions de les poetes hel·lenístiques titulades Les germanes de Safo (1983) o de Melèagre de Gàdara (1993), i de poemes tan bells com «Epidauros», «Tirint» o «Làpida i Afrodita», Anglada és autora d’una interessant aproximació a la mitologia grega adreçada al públic adolescent titulada Relats de mitologia I: els déus, i II: els herois (1996), així com de la novel·la Sandàlies d’escuma (1985, Premi Lletra d’Or i Premi Nacional de la Crítica), que ens apropa a Quios i Alexandria en època hel·lenística de la mà de la seva protagonista, la flautista Glauca. L’interès d’aquesta obra rau en el fet que l’autora, després de documentar-se a fons sobre la vida quotidiana a Grècia en els segles IV i III aC., ens ofereix una novel·la de lectura amena i fidelíssima a la veritat històrica, que podem donar fe que ha passat, amb notable èxit, la prova de foc de les aules. I si ens interessen altres períodes més recents de la història grega, podem recórrer a la seva narració També a tu, Cleanòrides (1981) o a la seva novel·la breu Artemísia (1989), que ens submergeixen, la primera, a la Creta sota dominació veneciana (segle xv) i a l’Atenes dels coronels (1967-1974), i a la idíl·lica illa de Mitilene (la pàtria de la seva i la nostra admirada Safo) a finals del segle xx, la segona. Anglada, per tant, constitueix l’epígon d’aquest enlluernament que la cultura clàssica ha produït sempre entre els nostres escriptors i que esperem que el cosmopolitisme que ens envolta –i les reiterades reformes educatives– no estronquin en plena floració.
Eusebi Ayensa i Prat és director de l'Institut Cervantes d'Atenes
Tags:
Comparteix
