Pensament i acció
La dona a pagès en els segles moderns
01-08-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
Dins la família pagesa de mas, la dona –al costat de la imprescindible funció reproductora–, tenia funcions econòmiques complementàries. L’obra del prior de l’orde de Sant Joan a Perpinyà, l’agrònom fra Miquel Agustí –autor del Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril, publicat a Barcelona el 1617–, conté una exposició magnífica de les funcions que la pagesia considerava pròpies de la dona pagesa.
És cert que aquest llibre ha estat recentment considerat una còpia de l’obra francesa de Charles Estienne L’Agriculture et Maison Rustique, de 1564 –publicada en llatí una dècada abans–, però això no modifica l’èxit i la identificació de la pagesia catalana del segle XVII envers aquest treball de Miquel Agustí i, per tant, el seu valor de referència.
El capítol primer, dedicat als “Secrets de les coses que han de fer los Pares de família que s’exercitan en la agricultura”, conté un apartat dedicat a “la condició y ofici de la mare de famílias y agricultora” i un altre relatiu a “los remeys que deu saber la mare de famílias per las malalties dels seus familiars”. A la dona li són adjudicats la cura de les vaques i els porcs, el seu nodriment, l’obtenció de la llet, l’elaboració de la mantega i els formatges, la cura del forn i del celler, la tasca d’elaboració del lli i el cànem i els teixits que se’n derivaven, fer tosquirar i tondre les ovelles i els moltons, fer cardar i filar la llana per fer draps per vestir la família, i vetllar per l’ordre i les coses menudes de la casa com “blanquejar la roba de la família”. També li correspon tot allò relatiu al conreu de l’hort: les verdures, l’aviram, els ous, el colomar, les abelles i les conserves de fruites i llavors o fer bona cendra amb les palles i herbes inútils. Ara bé, el “comprar y vendre dels bestiars tocan al home, juntament ab lo manejar dels diners y los conserts y pagaments dels moços”. La dona pagesa de mas, que no es podia apartar “del cuydado y diligència del càrrech y ofici de son marit”, havia de ser diligent, quieta i no s’havia de moure massa de casa. Convenia que no fos “querellosa, litigiosa, xarlatana ni avariciosa”, havia de controlar mossos i criades, ser la primera de la casa en llevar-se i la darrera en anar-se’n al llit, havia d’empènyer els seus fills al treball i no havia de deixar anar les seves filles a festes i balls públics sense companyia segura. Una altra de les seves funcions decisives estava relacionada amb la veterinària i/o la medicina. Havia de saber “los medicaments naturals per curar los de sa família, malalts y altres y també las suas vaques, porchs y pollam”, perquè no sempre podria disposar dels metges de les viles i ciutats. La relació de remeis per curar accidents i malalties de tota mena (febres, mals de cap, de ventre, d’orella, somnolència, insomni, pedres als ronyons, nafres, cremades, problemes de part, inflamació del penis, tinya, picada de serp) és extensa i va des dels cataplasmes a les arrels, les herbes, les entranyes d’animals, l’aiguardent, el vi, el vinagre, l’alum o el safrà.
No és estrany que aquesta saviesa femenina pogués en determinades circumstàncies girar-se contra les mateixes dones, en especial si aquestes queien en l’envelliment, la viduïtat i la pobresa i seguien exercint els seus coneixements tot posant-se en el risc de l’acusació de bruixeria. Tal podia haver estat el cas de Francina Redorta de Menàrguens el 1616, penjada per “bruixa i metsinera”, o el cas de Margarida Gulló –àlies Roquilla–, feta penjar el 1619 pel baró de Sant Mori, Miquel Cardona i Rocabertí, acusada de fer caure pedregada sobre els sembrats, de matar criatures i de tenir relacions carnals amb el dimoni.
Els sectors benestants, siguin rurals o urbans, sempre han estat més fàcils d’estudiar que els pobres de solemnitat, per tal com un patrimoni sol ser sinònim de documentació. La dona diligent que s’ha descrit més amunt, segons el model de fra Miquel Agustí, pertany a la condició d’una família amb patrimoni. D’aquestes dones, la historiografia en pot conèixer dades per l’existència dels capítols matrimonials, per l’existència de llibres mestres o actuacions escripturades de la seva masia, o per haver deixat rastres testamentaris i inventaris post mortem o, fins i tot, per l’existència de dietaris pagesos escrits per l’amo del mas.
La reproducció d’una casa i el seu patrimoni familiar passava lògicament pel casament, i eren molt freqüents les segones núpcies tant de vidus com de vídues. Els capítols matrimonials permeten observar que la llibertat individual és un privilegi contemporani. Homes i dones, als segles medievals i moderns, quedaven condicionats per les obligacions familiars i de reproducció del patrimoni. Una demostració d’això poden ser els anomenats “casaments dobles” en cas de dona vídua amb fills per casar. De casos d’aquesta mena n’hi ha milers. Un entre molts pot ser el que recull l’escriptura del 14 de desembre de 1619 de les Corts de Sarrià, que disposa el casament d’Àngela Pineda, vídua del pagès Joan Pau Pineda, i el de la seva filla donzella Maria Paula –aquesta darrera d’edat de deu a onze anys. La singularitat del cas rau en que es tracta d’una vídua amb deutes, amb filles encara nenes, i l’heretat necessita braços masculins. S’hi concorda el casament d’Àngela amb el pagès de les Corts de Sant Vicenç de Sarrià, Francesc Ginebreda, també vidu, i el de la filla d’Àngela, Maria Paula, amb Jaume Ginebreda, fill de Francesc. Francesc rep l’herència del patrimoni dels Ginebreda, si bé l’usdefruit pertany al pare mentre aquest visqui.
El casament no és ben bé una decisió de la vídua Àngela, sinó que hi intervenen un pagès de Sants, un altre de l’Hospitalet i un tercer de Barcelona, els quals actuen com a curadors de Maria Paula, per disposició testamentària de Joan Pau. Hom pot observar que tant la vídua Àngela com la seva filla Maria Paula asseguren llur dot “sobre la universal heretat y béns que foren de dit quondam Joan Pau Pineda”. Aquests béns queden en mans de Jaume i el seu fill Francesc i, com sol ser freqüent en aquesta mena de casaments, els dos Ginebreda podran posseir els béns en qüestió i usar-los com a cosa pròpia amb el compromís de fer-se càrrec de tots els deutes que hi pengen i obligar-se a “alimentar en llur casa a Beneta, l’altra filla de dit quondam Joan Pau Pineda y jermana de la dita Maria Paula” i a la mateixa Maria Paula fins que aquesta tingui “la llegítima edat” en què “ha de contractar matrimoni ab lo dit Francesch”. Les obligacions envers les dues nenes és alimentar-les sanes o malaltes “en tots los aliments de menyar y beurer, calçar y vestir y altres a elles necessaris bé y degudament, ço, és fins a tant que sien en matrimoni col·locades”. Es disposa, fins i tot, la possibilitat que Beneta vagi a Barcelona “per aprendre de costura”, fet que és valorat en un cost de vint-i-set lliures anuals. El contracte es clou amb el compromís de confirmació dels capítols matrimonials de Maria Paula amb Francesc “un mes aprés que serà de legítima edat de contractar matrimoni”.
Els canvis en la societat agrària dels segles moderns van provocar la penetració del treball tèxtil en el món rural més necessitat, tot donant lloc a una mena d’economia submergida. El capital mercantil va saber aprofitar el calendari estacional agrari per incorporar la mà d’obra pagesa femenina i infantil en la tasca de la filatura de la llana, ara ja no destinada al consum familiar sinó a produir manufactures per al mercat –“com los minyons y donas guanyan molt més y millor jornal filant la llana que no lo lli”, escrivia el 1600 el geògraf català Pere Gil. D’aquesta manera, la dona del camp, amb el seu treball a domicili, contribuïa amb ingressos complementaris a l’economia familiar. “Un pobre pagès tenia una filla, tenia 15 anys i encara no fila” –diu la cançó. El cançoner popular, doncs, registra prou bé la importància de la filatura femenina a pagès.
La viduïtat i la minoria d’edat podien significar la ruïna i la desaparició d’una casa. Al segle XVII són freqüents les entrades de nenes de pagès a la Casa dels Infants Orfes de Barcelona. El 26 de juliol de 1643 hi entrava, amb 10 anys, “Paula Lluisa Eulàlia Corretja, filla de Bernat Corretja pagès i de Lluysa sa muller, de la parròchia de Sant Sadurní del terme de Castell Subirat bisbat de Barcelona perquè, constant de sa pobresa u orfenat y demés requisits, la pugan tenir [...] en dita Casa dels Orfens”. I és que els pares eren morts i no havien deixat “renda alguna”. La Casa acollia nens i nenes d’entre 7 i 12 anys amb edat de treballar. En el cas de les nenes, eren posades a servir. El creixement demogràfic i econòmic del segle XVIII va comportar diferenciació social, pobresa i emigració del camp a la ciutat. Hi ha una estreta relació entre l’emigració i el recurs a les institucions assistencials urbanes. Els estudis han demostrat, un cop més, la feminització de la pobresa, i ha estat verificat que les dues terceres parts de les dones acollides a la Misericòrdia de Barcelona de la segona meitat del segle XVIII eren de fora de Barcelona i que, en aquestes institucions, es formaven per entrar en el mercat de treball urbà.
Al costat, doncs, de les cabaleres amb dot i les pubilles amb patrimoni, el món rural coneixia les noies rurals pobres filant o fent de criades a les cases fortes, algunes per fer-se un dot. Altres podien arribar a obtenir dotacions institucionals per a noies a maridar, però moltes acabaven emigrant i fent aprenentatges laborals en institucions assistencials i algunes, segurament, acabaven fent cantonades a la Casa de la Carassa.
Eva Serra i Puig és professora titulada d'Universitat
Tags:
Comparteix
