Pensament i acció
La Festa de les Lletres Catalanes.
15-04-2009
Autor
Publicat a:
Revista Òmnium . Primavera 2009 - Número 11. Número 11
És la vetllada literària més important en llengua catalana. Organitzada per Òmnium, enguany ha celebrat la 58a edició amb Barcelona com a seu. La Nit de Santa Llúcia va maridar la bona música i el bo i millor de la literatura catalana amb la cuina creativa més jove i innovadora de la ciutat. El president d’Òmnium, Jordi Porta, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, van donar la benvinguda a membres destacats de la societat civil i del món cultural, polític i empresarial.
ELS PROTAGONISTES DE LA NIT PRENEN LA PARAULA
EL NAS DE MUSSOLINI
Lluís-Anton Baulenas
49è Premi Sant Jordi de novel·la
La solitud de la utopia
En un dels nombrosos atemptats frustrats contra la seva persona, Benito Mussolini va rebre un tret al nas. L’aspecte del dictador, després de l’atac, amb un esparadrap envermellit per la sang i el iode enmig de la cara, era el d’un pallasso. Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) s’ha inspirat en aquest capítol real, còmic i metafòric de la història universal per titular la novel·la amb què ha guanyat el 49è Premi Sant Jordi: El nas de Mussolini.
Berta Patanis és una jove revolucionària que rep l’encàrrec de matar Primo de Rivera. Mentre espera el telegrama xifrat que li donarà l’ordre d’execució, proveïda d’una arma i de diners, s’amaga amb el seu pare en un poble dels Pirineus. Allà acabarà vivint-hi sis anys, des de 1923 fins a 1929, sense rebre notícies dels seus camarades. Passarà gana, fred i por, o un cert recel, arran d’una dona que l’espia i que acabarà convertint-se en el seu refugi. D’aquesta manera, Baulenas crea un ambient opressiu que defuig la claustrofòbia pròpia dels espais tancats.
Aquesta espera –primer desesperada per mor de la impaciència, de mica en mica més desesperançada– evoca la perseverança de les ideologies, tot i desconèixer les causes d’una possible traïció o del descoratjament aliè. Berta està aïllada, ignora a què és degut el silenci del partit comunista al qual pertany. És una dona lliure, però “està tancada en ella mateixa i lligada per unes conviccions inamovibles”, diu l’autor. Està sola amb les seves idees. Vicenç Villatoro, membre del jurat, ha destacat que el lector d’El nas de Mussolini “desitja que passi alguna cosa”, a causa de l’ànsia i la inquietud que Baulenas aconsegueix transmetre al llarg de la narració.
Ubicada en plena ebullició de la revolució russa, quan la utopia encara podia fer-se realitat, la novel·la furga en les contradiccions de què s’alimenten les ideologies. De fet, Baulenas considera que moviments com el comunisme “sobreviuen gràcies a aquelles persones que se’ls creuen”, aliens als interessos que sovint s’amaguen al darrere. La fe cega implica que no vegis res, i si bé les utopies serveixen “com a motor de recerca d’una millora personal”, segons l’autor, “és difícil que triomfin” en l’àmbit social. Només aquest caràcter gairebé místic davant de la política provoca que algú accepti “l’ordre d’assassinar algú altre pensant que l’objectiu justifica els mitjans”, diu referint-se a Berta Patanis.
No és la primera vegada que Baulenas compta amb una protagonista femenina; també ho eren els personatges principals d’Àrea de servei o Anita no perd el tren. En aquest cas, i com s’indica al començament del llibre, “una dona garantia més probabilitats d’èxit en aquells temps d’atemptats i conspiracions”. De la mateixa manera que ara, en altres països, qui ho garanteixen són els nens.
Antic dramaturg, Lluís-Anton Baulenas es dedica professionalment a la literatura des que té vint-i-nou anys. El 2004 guanyà el Premi Ramon Llull amb la novel·la Per un sac d’ossos; el 2000 obtingué el Prudenci Bertrana per La felicitat, i rebé el Carlemany per El fil de plata, el 1998. Després d’haver-ne estat finalista en dues ocasions, s’alça ara amb el 49è Premi Sant Jordi. Aquest guardó, dotat amb 60.000 euros aportats per Enciclopèdia Catalana i Editorial Proa, el consolida com un dels escriptors més reconeguts de les lletres catalanes.
.........................................................
LA PART VISIBLE
SEBASTIÀ ALZAMORA
50è Premi Carles Riba de poesia
Ars Magna i surf rock, o la lírica medieval segle XXI
El projecte era ambiciós: seguir els passos de Ramon Llull i escriure un versicle per cada dia de l’any, igual que al Llibre d’amic e amat. “Però tres-cents d’aquells poemes es van perdre pel camí”, reconeix Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), 50è Premi Carles Riba de Poesia. La referència al Llibre de les bèsties va sorgir més endavant. Des del començament, l’autor tenia ficat al cap que volia animalitzar els dos personatges principals del poemari perquè aquesta era “una manera d’objectivar-los i prendre-hi distància”. Assegura que, també en les seves novel·les, els humans que hi apareixen solen tenir un comportament “una mica animal”. Així és com, finalment, li va fer “una aclucada d’ull a Lo Foll”. Fins aquí, l’homenatge a Llull, adverteix Alzamora: “Que ningú no cerqui en La part visible una obra lul·liana.”
Malgrat que cadascun dels seixanta-cinc poemes que formen l’obra pot llegir-se de manera autònoma, el conjunt del llibre mostra les diferents etapes d’una relació sentimental, des de la plenitud fins al decaïment, passant pel dubte. “Al final, un té la impressió que han deixat d’estimar-lo o que no serà capaç d’estimar mai més”, diu Alzamora, “però l’amor acaba imposant-se, sempre t’empeny”. L’odi, el desig, la pàtria, la glòria i la derrota, la ràbia, també s’integren en aquest tractat de moral no convencional, en què l’evidència, aquella part visible, resulta insuportable.
Els personatges que tracen el fil conductor de La part visible són una mona i un caribú, una espècie de cérvol dels boscos del Canadà que dóna nom a una cançó dels Pixies. La mona també sorgeix d’una cançó d’aquest grup nord-americà titulada “Monkey Gone To Heaven”. Ars Magna i surf rock, la mescla sona força postmoderna, com un tema punk tocat amb una lira. “Podem ficar coses molt distintes dins d’un mateix calaix, per què no aprofitar-les totes?”, es pregunta l’autor. La poesia, com la música, permet combinar tota la informació i els coneixements que tenim a l’abast, segons el seu parer, i permet fer-ho amb un ordre (o un desordre) propi. Però, entre un mico i un cérvol, quin és el sexe feble? “A la mona li correspon el paper de l’home perquè fa més ximpleries”, riu Alzamora. Però sovint, la condició sexual dels personatges es presenta desdibuixada expressament.
La part visible queda sempre massa a prop, / i deixa en evidència que, es miri / com es miri, la clara veritat / és que no tens on amagar-te”, escriu l’autor al seu llibre referint-se al caribú. Aquesta part visible implica que n’hi ha una altra d’oculta, de misteriosa. Paral·lelament, “tot allò que queda massa a prop es converteix en l’arbre que ens tapa el bosc”, explica, “la part visible representaria aquell bagatge d’excuses que no volem veure en nosaltres mateixos”.
Guanyador del Salvador Espriu el 1994 i dels Jocs Florals el 2003, a més d’haver obtingut el Josep Pla o el Ciutat de Palma de Narrativa, entre altres reconeixements, Sebastià Alzamora assegura que el Carles Riba li fa una il·lusió especial per dues raons. “D’una banda, pel nom: Carles Riba sempre m’ha interessat molt, sobretot per la traducció d’Homer, idò això, tan homèrica que en va fer”, diu. “D’altra banda, també per la il·lustre companyia que ofereix la llista dels guardonats anteriors.”
Evidentment, després de rebre el premi, Alzamora va celebrar-ho la mateixa Nit de Santa Llúcia amb uns amics. I conclou: “Però això, és clar, ja forma part de la part oculta.”
.................................................................
SET DONES I UN HOME SOL
VÍCTOR ALEXANDRE
11è Premi Mercè Rodoreda de conte
“El cervell és un misteri i els sentiments són críptics”
“Diuen que, quan has conegut un home, els has conegut tots; en canvi, quan coneixes una dona, només has conegut aquella dona.” Víctor Alexandre (Barcelona, 1950) comparteix aquesta idea amb una de les protagonistes de Set dones i un home sol, obra amb què ha guanyat el Premi Mercè Rodoreda de conte. “Atenció que és ‘un home sol’, i no ‘un sol home”, remarca. Perquè es tracta d’un ésser mut, que ha entrat en coma, i que definirà l’univers femení que l’envolta.
Aquesta presència absent de l’home atropellat i aparentment inconscient el converteix, segons l’editor de Proa, Isidor Cònsul, “en la Mequinensa de Jesús Moncada i el Macondo de García Márquez”: és el pretext per descriure les set dones que l’acompanyen. Hi ha la seva filla, n’Elena, de trenta anys, que li retreu el seu allunyament, dolorós perquè se l’estima. Hi ha la seva mare, na Bruna, de vuitanta, que fa un pacte amb Déu i promet descobrir un secret que ha guardat tota la vida si el seu fill es recupera. Hi ha na Daniela, la infermera, que és tot tendresa. I n’Anna, na Carla, na Flàvia i na Gavina. Però, sobretot, “hi ha la dificultat de conciliar la nostra pròpia naturalesa amb les altres persones”, diu Alexandre.
Totes les protagonistes es defineixen a partir de la seva relació amb l’home que hi ha estès al llit de l’hospital, no saben si capaç de sentir-les. Totes actuen durant les hores immediatament posteriors a l’accident, quan la commoció és encara a frec de pell. Però, malgrat que n’és el nexe, l’home sol no monopolitza ni els seus pensaments ni les seves existències.
Pel misteri o per la perspectiva que suposa endinsar-se en l’altre gènere, Alexandre ha triat observar les dones perquè li agraden, i perquè “es deixen guiar per les emocions, a les palpentes”. Les set protagonistes d’aquest llibre tenen en comú que amaguen alguna cosa, i que “demanen allò que són incapaces de donar”. L’autor no fa judicis morals, sinó que observa les contradiccions que, adverteix, “no són pròpies de la condició femenina, sinó de tota la condició humana”.
Els sentiments, en qualsevol cas, són la font d’aquestes contradiccions; almenys davant d’un cas de violència de gènere, un altre dels temes tractats a Set dones i un home sol. “Marxar de casa no és tan fàcil com et recomanen els amics, perquè si estàs enamorada, creus que el trencament et farà encara més mal”, diu l’autor. L’amor esdevé l’antídot contra la por a la solitud, malgrat les conseqüències. I sovint s’interpreta malament.
“La vida és com un viatge”, explica Alexandre, “i no per a tothom serveixen els mateixos paràmetres: una companyia concreta està molt bé per fer una etapa, però seria un llast per encetar-ne una altra”. S’acaba el cafè de la tassa: “Per què parlem de fracàs, quan una història s’acaba? Per què encara cometem l’error de pensar que totes les etapes hem de fer-les amb la mateixa persona?” Canviant de metàfora, l’autor es pregunta com és que demanem un any de garantia a un electrodomèstic, i a una parella li demanem el “sempre”.
Un home sol en coma és un alto en aquest viatge, que provoca la reflexió abrupta, esquinçada, dels que hi han hagut de detenir-se accidentalment. Les set dones del llibre també se senten soles, de sobte, sense gosar-ne, perquè això comportaria reconèixer que aquell home que les uneix mai no es despertarà. “El cervell és un misteri i els sentiments són críptics”, conclou Alexandre.
Té la intuïció que llegiran el seu recull més dones que homes, i la seva il·lusió és que se’n faci una adaptació al teatre.
...................................................................
EL MÚSIC DEL BULEVARD ROSSINI
VICENT USÓ
Finalista del Premi Sant Jordi
Els somnis i els malsons d’un violinista ambulant
Una història sobre el talent, l’esperança i l’estafa. El músic del bulevard Rossini es diu Tadeusz, és polonès, violinista, ha estudiat a Cracòvia i, fent cas de falses promeses, viatja a La Vila, poble imaginari que ha aparegut en altres novel·les de Vicent Usó (Vila-real, 1963). Finalista del Premi Sant Jordi per segon cop, l’escriptor fa que el seu protagonista, que ha acabat guanyant-se la vida com a músic ambulant, es plantegi una decisió doble: ha de deixar la dona que estima per complir el seu somni? O hauria d’ajornar-lo una vegada més, perquè val més l’amor que el desig eteri de convertir-se en un artista reconegut?
Malgrat que es fixa en la immigració des de la perspectiva del nouvingut, i també des dels qui hi han de conviure, Usó adverteix que no és un assaig sobre el tema. “El músic del bulevard Rossini tracta de les ànsies del reconeixement social, parla de la manera com alguns se n’aprofiten i de la necessitat de jugar-se-la davant una última oportunitat”, indica. No obstant això, hi ha una denúncia de fons que, si bé no és sistemàtica, “està supeditada al mateix ofici d’escriptor”, segons l’autor. A través de l’artefacte literari, exposa les múltiples variables del fracàs, sovint provocat pels qui se serveixen de la precarietat i els somnis dels altres per explotar-los. L’enyorança, la manca d’escrúpols i l’egoisme embrutaran aquell sentiment de bellesa que el protagonista sempre ha tingut per la música.
“Hi ha dos tipus de novel·la”, explica, “aquelles rere les quals hi vas durant molt de temps, i aquelles altres que t’atrapen de sobte i et sedueixen moltíssim”. Usó tenia la idea d’escriure sobre el tràfic de persones, i sobre les màfies que esclavitzen i prostitueixen dones de l’Est a canvi d’un paradís que mai no arribaran a conèixer. Per això, havia anat recollint material que no sabia ben bé per què faria servir. Aleshores es topà amb aquell acordionista. El veia alguns matins, quan esmorzava a Castelló, on treballa, i li va fer l’efecte que el mirava d’una manera estranya. “Aquella era l’espurna que necessitava perquè la història prengués.” De sobte, i contra la seva voluntat, es va trobar escrivint la vida d’un home que podria ser aquell acordionista. “Mai no he parlat amb ell”, confessa. No calia. Tenia la necessitat d’explicar la història d’un home que deixa la seva estimada Cristina i que ha de tocar als carrers de La Vila per sobreviure. “Podríem dir que he escrit aquesta novel·la contra la meva voluntat.”
Usó no fa servir un narrador omniscient, perquè “ningú no se’l creuria, ja no se’ls creu ningú, aquells que ho saben tot”. En canvi, ha optat per una veu que pretén ser propera al lector, com si estigués parlant amb un familiar o un amic. De fet, són freqüents les apel·lacions directes o les indicacions de l’estil: “En aquesta novel·la, quan passen coses importants, sempre plou”. La pluja podria ser un referent nostàlgic, però l’autor no diria que el seu llibre és melancòlic. Lluny de casa i de la seva estimada, Tadeusz es pregunta què hi fa en un lloc estrany on no coneix ningú. Es refugia en la seva altra passió, i per la qual ho està fent tot: la música.
Autor, entre altres, de La taverna del Cau de la Lluna i de Crònica de la devastació, Vicent Usó ja va ser finalista del Sant Jordi el 2004 amb Les ales enceses. “Els meus amics em recorden que no hi ha dos sense tres”, bromeja. I el millor exemple n’és el guardonat d’engany, Lluís-Anton Baulenas, que també fou finalista en dues ocasions anteriors.
.....................................................................
ELS ALTRES PREMIS DE LA NIT
Premi Òmnium Cultural de ràdio 2008 al programa Versió RAC1 de Rac1, dirigit per Toni Clapés.
Premi Òmnium Cultural de televisió 2008 al programa Afers exteriors de TVC dirigit per Miquel Calçada.
Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil: El jardí promès, de Jordi Ferrés.
Concurs El Llibre de la Meva Vida 2008: desert.
Premi Joan Profitós d’assaig pedagògic: La participació de les famílies als IES, de Mercè Pañellas i Montserrat Alguacil.
Menció per Et diran que llegeixis, Bernat, de Josep M. Aloy.
Premi Joan Maragall sobre cristianisme i cultura: Idea de l’home, idea de Déu, de Joan Ordi.
Premi Ferran Soldevila d’estudis històrics: La instauració del franquisme al País Valencià, d’Andreu Ginés.
Premi Memorial Joan B. Cendrós d’articles publicats fora dels Països Catalans: Monogràfic Catalan Theatre 1975-2006:
Politics, Identity and Performance, de la Contemporary Theatre Review.
Comparteix
