Pensament i acció
La física: lloc de llocs
01-02-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Física. Número 456
L’any 2005 va ser declarat Any Mundial de la Física per part de la UNESCO. Amb tota la bona voluntat, la Societat Catalana de Física va editar per a l’efemèride uns cartells que afirmaven: «La física és a la base de totۘ». Tinc la sensació que aquesta no és precisament la millor manera de reivindicar un major protagonisme de la disciplina. I encara em sembla pitjor estratègia si del que es tracta és precisament de motivar els curiosos a conèixer aquesta ciència.
La frase «la física és a la base de tot» espanta més que incita. Mentrestant, l’èxit a tots els nivells de la biomedicina sembla –insisteixo–, sembla, estar deixant fora de joc bona part de les especialitats de la física. Els mitjans de comunicació omplen pàgines sobre la seqüenciació d’un ADN o el transplantament d’un òrgan però, pel que fa a la física, només atenen als èxits de la cosmologia moderna nascuda de la fusió entre la física de partícules elementals i l’astronomia. I, evidentment, hi ha més física que la de l’origen de l’univers. La tendència dista molt de corregir-se. Crec que, en lloc de reivindicar una major atenció dels mitjans, hem de resituar la Física dins el mapa de les ciències sota un altre sistema de coordenades.
Ja ben entrats al segle XXI, i un cop esgotat part important de l’esplendor de la primera meitat del XX, és bona hora de preguntar-se sobre el paper de la física dins la ciència. En clau estrictament contemporània, hauríem de plantejar-nos profundament qüestions com ara: ¿Quina és la física que pot mantenir-se a l’avantguarda de la ciència? ¿Com ha de treballar el físic investigador? I, finalment, ¿quins coneixements de la física s’han d’ensenyar als estudiants universitaris?
En ple caos global econòmico-financer, i enmig d’una crisi educativa, formo part dels optimistes. El pla de Bolonya i el nou Espai Europeu d’Educació Superior està mobilitzant els estudiants universitaris de tot l’estat amb la voluntat de paralitzar-lo. No nego les febleses del nou pla, però també crec que la reforma arriba en un bon moment i, malgrat tot, resulta del tot necessària dins el món en mutació constant que ens ha tocat viure. Considero que la física és de les disciplines que hi té més a guanyar. El replantejament ideològic que hi ha en el pla de Bolonya va com anell al dit a l’hora de potenciar el valor formatiu dels estudis de Física.
La física, com qualsevol altra disciplina científica, és constructiva. A grans trets, això significa primer explicar la mecànica newtoniana, després l’ondulatòria i la termodinàmica i, finalment, encarar la quàntica, la relativitat i la física estadística fins amb prou feines arribar a la segona meitat del segle XX. La queixa generalitzada dels estudiants és que no arriben a veure ciència contemporània. Tenen raó i caldria donar una visió de l’actualitat. Però compte: només tenen part de raó. Els estudiants no són prou conscients que, tal i com reclama Bolonya, l’ensenyament de física ja està donant molt més que continguts. L’ensenyament està aportant una metodologia, una disciplina i un rigor per a la formulació d’un marc teòric capaç d’analitzar de forma eficaç el món que ens envolta. És més, m’atreviria a afirmar que ni les eines que entrena ni la intensitat d’aquest entrenament són comparables amb les aportades per cap altre ensenyament de caire científico-tecnològic.
El físic hauria de tenir clar que té aquestes habilitats molt més treballades que qualsevol altre científic. Ara bé, les aptituds queden en no-res sinó s’afegeix una capacitat d’adaptació, de comunicació i de diàleg macerada amb grans dosis de curiositat i una voluntat d’adquirir una perspectiva global. M’agradaria també veure el físic com un gestor de continguts, un transformador de perspectives i un traficant d’idees. El físic podria ser aquell hub que enllaça disciplines o que, com a franctirador, resol problemes en disciplines estanques.
Així, no resulta sorprenent que en la majoria de laboratoris capdavanters en biologia hi hagi, com a mínim, un físic. De forma més agosarada, podem també parlar de la recent experiència del físic James Crutchfield, que s’ha enfrontat a l’estudi d’unes estranyes plagues d’escarabats en els grans boscos americans.
Un exemple a seguir
El professor Crutchfield és considerat un dels pares de la teoria de la complexitat i ha estat vinculat durant molts anys al prestigiós Santa Fe Institute, que advoca per un tractament transdiciplinari de la recerca científica. En aquest cas, Crutchfield va afegir-se a la recerca iniciada pel biocompositor David Dunn, que es dedicava a enregistrar els sons emesos pels escarabats dins l’escorça dels arbres. Conjuntament amb d’altres investigadors, Dunn va descobrir l’habilitat dels escarabats no només per a comunicar-se a desenes de quilòmetres de distància amb d’altres escarabats, sinó també amb els propis arbres. A nivell de l’ultrasò, els escarabats avisen a la resta de la comunitat sobre noves rutes. L’explicació ofereix una alternativa important a la teoria clàssica en entomologia, que pensava que la comunicació es realitzava a través de rastres químics de curt abast i, per tant, inadequada per justificar les plagues actuals.
Així mateix, els escarabats també escolten el grau d’aigua que conté l’arbre segons la seva vibració molecular en el rang de freqüències de l’ultrasò. En conseqüència, decideixen o no atacar-lo per a fer-hi el niu en el seu interior, cosa que acaba matant l’arbre. Les plagues registrades als Estats Units en indrets inèdits són conseqüència del canvi climàtic. Els efectes són més que remarcables, ja que els arbres netegen el CO2 de l’atmosfera. La mortaldat d’arbres està representant un augment del gas causant de l’efecte hivernacle superior a la reducció estipulada per Kyoto pel conjunt de tot un país com ara Canadà.
Crutchfield està ideant mecanismes dispersors de les comunitats d’escarabats amb emissors d’ultrasons caòtics que, sens dubte, seran infinitament més eficaços, barats i nets que els insecticides actuals. Com a físics, ¿no creieu que hauríem d’aprendre de l’exemple?
Referències
- Pàgina del Art and Science Laboratoy, des d’on s’ha endegat aquesta recerca: http://artscilab.com
- Notícia: http://www.sciencenews.org/view/feature/id/35257/title/Pop_chirp_bite_crunch_chew
- Saez,Cristina. «La música de los árboles en la gran ciudad», La Vanguardia, [Barcelona] 1 octubre 2008), «Vivir en Barcelona», pàg. 6
Cattanzaro, Michelle. «Els boscos vulnerables emeten sons que atrauen els insectes», El Periódico de Catalunya [Barcelona] (13 octubre 2008), pàg. 26.
Josep Perelló és professor del Departament de Física Fonamental de la Universitat de Barcelona
Tags:
Comparteix
