Pensament i acció
La legitimació de la política lingüística. Plantar cara: les raons i l'emoció
01-10-2009
Autor
Rafel Torner
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
Plantem cara: el títol del llibre de Joan Solà (Premi d’Honor de les lletres Catalanes 2009: enhorabona, Joan!) publicat no fa gaire té la virtut d’expressar clarament el conflicte que hi ha en relació amb la situació de la llengua catalana, quan justament una bona part del catalanisme s’ha passat anys i panys dissimulant-lo o fins i tot negant-lo.
Però el conflicte hi és. I s’expressa ben clarament al màxim nivell juridicopolític, car es tracta d’un conflicte nacional, de subordinació política: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols [...]” (la cursiva és meva, la n majúscula [de nacionalisme fonamentalista majúscul] és de la Constitució espanyola, art. 2); i, en aquesta Nació, primer: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-lo [...]”, i després, sense ni anomenar-les: “Les altres llengües espanyoles [...] (art. 3)”.
En el cas espanyol, doncs, una sola nació (la nació castellanoespanyola, hispanocastellana, espanyola, digueu-ne com vulgueu) s’ha emparat de l’Estat i el posa al servei de la seva construcció nacional. Com que resulta que dins l’Estat hi ha, minoritzada, una altra nació no castellana, l’Estat espanyol l’esborra del mapa polític i treballa per assimilar-la i esborrar-la també del mapa de la realitat. I aquest treball incideix molt principalment en l’aspecte potser més evident de la realitat: la qüestió lingüística. Així és com s’estableix un marc desigualitari que imposa el castellà a l’Estat i n’exclou el català. Aquest és el tracte que el marc polític vigent infligeix al català i, doncs, als ciutadans que s’identifiquen amb aquesta llengua i la cultura que s’hi expressa.
No té res d’estrany, pertot passa o ha passat, com l’any 1985 ja observava Joan F. Mira al seu imprescindible llibret Crítica de la nació pura: “[...] tots els imperialismes o nacionalismes expansius i d’Estat en la història europea han anat acompanyats de la imposició i expansió de la llengua de la nació dominant. A Gal·les i a Irlanda [...], a França [...], a l’Imperi Alemany, al regne d’Hongria [...]”, etc. [la cursiva és de Mira]. Efectivament, al llarg dels diversos períodes històrics l’Estat espanyol ha actuat, almenys en els darrers tres-cents anys (amb mètodes diferents, adaptats a cada règim), en un mateix sentit: en favor del castellà i, per tant, en contra del català, sovint amb prohibicions i persecució política ben explícites.
Com és natural, un procés històric d’aquesta mena genera un conflicte. I llavors la batalla per la legitimació és fonamental. Quan parlo de legitimació no em refereixo pas a la legalitat, sinó a la legitimitat moral, és a dir, parlo des d’un punt de vista ètic. És important remarcar-ho perquè en aquest debats els conservadors a ultrança (és a dir, els partidaris de mantenir l’statu quo) i els reaccionaris (els qui voldrien fer-lo encara més advers al català) sovint parlen de fets positius, de fets consumats, de lleis vigents (espanyoles, franceses, etc.) com si fossin autèntics arguments de legitimitat moral.
La consolidació de la democràcia espanyola (tanmateix, de mala qualitat), ha provocat dos efectes. D’una banda, a l’espanyolisme li ha calgut buscar arguments per legitimar el tracte desigualitari que ja hem esmentat. A més, s’ha hagut d’aplicar a atacar i deslegitimar les precàries i inestables millores obtingudes durant aquests anys en l’ús del català (a l’escola, per exemple); millores, tot s’ha de dir, en relació amb la situació de la dictadura: només faltaria!
Per legitimar-se, l’espanyolisme lingüístic apel·la genèricament a un “liberalisme” de conveniència que ignora tant la desigualtat radical de partida, fruit del xarop de bastó intervencionista que històricament han rebut els catalans, com la contumaç i ben actual acció de l’Estat per imposar el castellà. Convé remarcar que quan l’Estat actua en aquest sentit no ho fa només, ni principalment, per mitjà de normativa i acció política amb continguts explícitament lingüístics, sinó també per mitjà d’accions (i omissions) sense contingut lingüístic explícit (per exemple, la llei de televisions privades del govern socialista dels anys vuitanta). Per això, en el discurs de l’espanyolisme sobre les llengües, sempre és més important allò que es calla que no pas allò que es diu.
El problema amb el “liberalisme” espanyolista ve del fet que els grans pares del liberalisme van formular els seus principis pensant en Estats culturalment i nacionalment homogenis, de manera que respectant els drets dels individus com a membres de la comunitat política ja es garantien llurs drets com a membres de la comunitat cultural o nacional. Però en el nostre context, en què la comunitat política representada per l’Estat espanyol no es correspon amb una sola comunitat cultural, lingüística –nacional–, l’apel·lació “liberal” als criteris de personalitat, drets individuals, etc., és, de fet, la coartada teòrica per a justificar l'assoliment d'un designi col·lectiu (il·liberal, segons el seu mateix sistema de valors): esborrar del mapa (els individus de) les “minories”, i esdevenir així una col·lectivitat, en la qual, ara sí, hi hagi una homogeneïtat cultural, lingüística i nacional. Dit altrament: l’opressió nacional també pot existir en democràcia.
Vegem ara molt succintament alguns dels arguments o prejudicis més habituals dels partidaris de l’espanyolisme lingüístic. [I les possibles respostes catalanes des d’unes premisses democràtiques.]
1. Es refereixen al castellà (sempre anomenat espanyol) com a “lugar de encuentro”, “lengua posnacional”, “lengua común”, la llengua de tothom i de ningú, la llengua de l’anonimat, la llengua d’enlloc (enfront de les llengües “identitàries”, imposades, excloents, tancades, discriminatòries, atàviques). I l’espanyol seria tot això d’una manera espontània, com un fruit de la naturalesa de les coses. [Vet aquí com la naturalesa ha substituït la història, en paraules de Katlyn Woolard.]
2. S’oposen fins i tot a l’actual i precària autonomia política catalana. [Cal respondre’ls que els catalans, com els altres pobles, tenim dret a la llibertat política en general i, molt especialment, per a decidir democràticament el règim jurídic de la nostra llengua al territori que li correspon; aquest dret inclou, per exemple, el d’organitzar lliurement els aspectes lingüístics del sistema escolar.]
3. Diuen que són no-nacionalistes i partidaris de la igualtat. [Però es declaren “constitucionalistes” d’una constitució espanyola que, com hem vist, és l’expressió crua d’un nacionalisme fonamentalista i desigualitari; quan parlen d’igualtat (entre el català i el castellà) la limiten a l’àmbit lingüístic català, i ni tan sols en aquest àmbit l’accepten plenament; en aquest àmbit, no hauríem d’acceptar el principi –imposat legalment, per exemple, al nostre sistema escolar– que tots els catalans han de saber del tot el castellà, és a dir, com si fos la seva llengua: al mateix nivell que han de saber el català, o al mateix nivell que s’ha de saber el castellà a Burgos.]
4. Titllen la política lingüística catalana d’antidemocràtica. [La imposició del castellà i la persecució contra el català es van imposar manu militari i sempre s’han agreujat amb règims dictatorials; en canvi, com més democràcia, més autonomia política i normalització de l’ús del català.]
5. Estan contra la discriminació positiva del català. [El que cal és que cessi la discriminació negativa contra el català que estableix l’actual marc legal.]
6. Usen a tort i a dret el terme bilingüisme (això sí, sempre limitat a l’àmbit català). [Però no defineixen mai en què consisteix, com es concreta, perquè fer-ho posaria en evidència el principi desigualitari en què es basa tot el seu discurs. D’altra banda, aquest concepte és totalment absent de la legislació.]
7. Confonen deliberadament drets lingüístics establerts políticament (per exemple, el dret a rebre l’ensenyament en una determinada llengua, o a ser-hi atès per l’Administració) amb drets humans fonamentals amb contingut lingüístic (com el dret a usar qualsevol llengua en públic o a editar-hi un diari, etc.). [Els drets lingüístics que no són drets humans fonamentals estan subjectes a la regulació que en fan democràticament les institucions polítiques corresponents en cada país, que són de base territorial per legitimitat i per jurisdicció.]
8. Ataquen o neguen la noció de llengua pròpia i de drets col·lectius. [Però evidentment donen per fet que “els espanyols” tenen el dret com a tals, és a dir, com a col·lectiu, de fer una constitució que oficialitza el castellà (i exclou el català!). I cal suposar que si fan oficial (només) el castellà és perquè consideren (ben impròpiament, per cert) que és la llengua pròpia d’Espanya.]
9. Confonen deliberadament les relacions privades (en el sentit de particulars, familiars, d’amistat, etc.) amb les relacions de l’empresa privada amb els seus clients i usuaris. [Això és tant com dir que, com a clients o usuaris, les persones de llengua catalana no tenen cap dret al seu propi territori respecte de la seva llengua.]
En definitiva, la normalització de l’ús del català com a llengua comuna i de cohesió social és un objectiu que val la pena, que disposa d’una àmplia legitimitat democràtica, social i parlamentària, i és una causa noble i justa en la mesura que va lligada a la llibertat i no accepta la imposició d’un règim radicalment desigualitari i “lingüista” (en el sentit de “racisme lingüístic”).
Acabo aquest article amb el pensament emocionat de Joan Solà quan rep al Palau de la Música de Barcelona el Premi d’Honor en reconeixement al lingüista, al patriota: “[...] i dir prou ja n’hi ha prou contra la violència feroç que anomenen democràcia i plantem cara d’una vegada contra la subordinació del nostre poble a cap altre poble de la nostra llengua a cap altra llengua que això és la suprema emoció”.
Rafel Torner és lingüista
Tags:
Comparteix
