Pensament i acció
La literatura oral: entre l'escoltar i l'explicar
01-04-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Literatura Popular Tradicional. Número 457
La literatura és una creació artística feta de paraules que ens permeten als humans construir un món imaginari, expressar sentiments, records, vivències, explicar allò que, a cops, ens resulta inexplicable, ajudant-nos a enfilar història rere història verbalment. Anomenem literatura oral, literatura popular, literatura de tradició oral o etnopoètica aquelles produccions verbals que han estat transmeses de boca a orella, un art verbal practicat per persones de tots els estatus socials.
Els missatges etnopoètics poden tenir múltiples variants o ser peces úniques, poden procedir de la tradició o ser de nova creació. En conjunt, constitueixen una literatura variable per naturalesa, ja que accepta tota mena de recreacions, transformacions i utilitzacions, seguint les necessitats de cada moment ja sigui a través del canal oral o l’escrit (sense oblidar que els actuals avenços tecnològics permet que les composicions etnopoètiques s’escampin, també, a través de la fotocòpia, el fax o el correu electrònic).
L’etnopoètica gira, doncs, al voltant de l’escoltar i de l’explicar. Fins a tal punt en depèn que, un missatge emès a través de la veu (compendi de sons, imatges, emocions) moriria si no existís el desig d'escoltar-lo."La veritable narració exigeix una continuada contextualització de la memòria del narrador i de la receptivitat dels qui l’escolten amb la finalitat d’establir una “circularitat experiencial”, una “tensió empàtica”, entre l’un i l’altre." (1)
D’escoltar i d’explicar
Exercir d’oients implica, entre d’altres coses, crear lligams afectius amb els sons que ens atrapen. Allò que és sonor penetra dins nostre a través de l’oïda i ens manté emocionalment comunicats amb l’entorn. Quan escoltem, retenim tan sols una part d’allò que sentim, que és allò que ens interessa o ens emociona realment, mentre oblidem allò que ens deixa indiferents. El que guardem queda dipositat a l’armari de la nostra memòria que, amb una mica de sort, tornarà a sortir en forma de paraules (o altres tipus d’expressió) en una recreació a càrrec de la nostra imaginació (facultat de crear imatges).
El narrador també és un oient, car escoltant a qui l’escolta aprendrà a transmetre el seu missatge servint-se de la veu, producte de la nostra respiració, de tot el nostre cos, de tot el nostre ésser que a l'arrencar l'inefable "hi havia una vegada" sembla donar el tret de sortida que portarà, a oients i a narrador, a l'altra banda del mirall, on un món de fantasies mentals, verbals i simbòliques els està esperant.
De la literatura oral
La literatura oral és un compendi de narracions amb estructures sòlidament forjades segle a segle que vehiculen uns continguts que interessen tant als individus com a les comunitats que les han fet néixer. Els seus personatges, escenaris i esdeveniments formen part de l'anomenat imaginari col lectiu, lloc que han conquerit després de segles d'aparèixer a les llistes de les narracions més contades i escoltades. Cada cultura posseeix una incalculable riquesa formada, entre moltes altres coses, per tot un seguit de materials etnopoètics aptes per acompanyar l'individu des del seu naixement fins a la mort. Aquest patrimoni immaterial és una espècie de constitució acceptada per tots els membres que el tenen com un sistema intel·ligent i estructurat de sistema de vida i passatge de la infància a l'edat adulta.
Prenem, per exemple, dues rondalles, "Les tres germanes" i "La Julivertina", (2) amb protagonistes femenines i bruixa. D’estructura interna (ordenació seqüenciada dels fets) gairebé idèntica: adquisició de l’objecte màgic, triple persecució de les heroïnes per part de la bruixa, final feliç, alguna cosa ens indica, però, que entre els dos relats hi ha serioses diferències. Tant per la seva llargada com pel seu contingut, la primera rondalla és summament apropiada per acompanyar oients d’edats compreses entre els 6 i 10 anys (que, d’altra banda, seria l’edat que podrien tenir les tres protagonistes) doncs les accions de les tres nenes (convit per part de la mare a anar a comprar al mercat, compra d’un objecte, etc.) forma part de les experiències que poden haver viscut els receptors. En canvi, la llargada i també la complexitat del relat i dels obstacles que ha de superar la Julivertina (tancament dins la torre, coneixença clandestina de l’element masculí, fugida i posterior persecució de la bruixa superada per tres vegades gràcies a la virtut dels cabells d’ella) són més propis d’una noia que d’una nena. Amb l’augment de l’edat de la protagonista hem deixat de banda accions que afecten l’esfera de les sensacions (la por versus la seguretat) per passar a les dels sentiments (l’aparició de la descoberta de l’amor), fet que podria coincidir cap als 12 anys, època del canvi de nena a dona, aproximadament l’edat de la Julivertina.
Arribada l’hora d’explicar aquestes rondalles, o qualsevulla altra narració, el que anomenem performance es posen en joc moltes coses. D’una banda, la competència lingüística i comunicació corporal de qui explica. Per l’altra, l’actitud atenta a captar els senyals enviats pels receptors, però també la posta en marxa les seves dots, el seu art, improvisant i introduint les variacions textuals que exigeixin les necessitats comunicatives del moment. Per la seva banda, l’oient el comunica amb el narrador amb els ulls, amb l'expressió de la cara, amb tot el seu cos, a més d’emetre diferents senyals avisant fins a quin punt reconeix i s'identifica amb el que sent. De Ia interacció (allò que Lluís duc anomena tensió empàtica) existent entre emissor i receptor en depèn el transcurs de la història en qüestió i. sobre tot, la seva cloenda.
A tall de conclusió
Escoltar històries, procedeixin d'on procedeixin, és una de les experiències literàries més agradables que es poden oferir ja des de la infància. I és que la narrativa oral, amb la seva entonació, els seus ritmes, les seves rimes, la seva melopea, la seva gestualitat ofereix immillorables ocasions per a sentir a prop de la persona que emet la paraula, per aventurar-se en el erràtic món dels símbols, per practicar la repetició com a forma d'adquisició de coneixement i de memòria. Totes elles són construccions culturals imprescindibles a les que l'infant podrà accedir amb plaer si té la fortuna de comptar amb un narrador que, mitjançant els relats el llança sense commiseració a la literatura.
NOTES
1.Lluís Duch, La paraula trencada Barcelona, PAM, 2007, pàg. 70.
2. Aquestes dues rondalles es poden llegir i escolatar al llibre + CD Plou i fa sol les bruixes porten dol editat per Tantàgora el 2008.
Roser Ros i Vilanova és pedagoga, narradora i escriptora, presidenta de Tàntagora Serveis Culturals i professora de la URL
Tags:
Comparteix
