Pensament i acció
La llengua a l'escola: ¿situació límit?
01-10-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
Només el 34 % dels joves que estudien 4t d’ESO (2006) afirmen que parlen sempre o molt en català amb les seves amistats, mentre que el 55,3 % afirma que no el parla mai o poc, i el 10% diu que “tant català com castellà”. Unes dades que ens indiquen que –amb els matisos que calgui– estem arribant al llindar a partir del qual els experts diuen que un procés de substitució lingüístic esdevé irreversible. ¿Quin paper hi juga l’escola catalana en aquesta realitat? ¿Estem d’acord en què hi ha de jugar un paper, si no determinant, sí clarament positiu?
D’entrada, ja és complex respondre quina és la situació de la llengua a l’ensenyament perquè a cada territori la situació és prou diferent: al Principat, des de les autoritats educatives i polítiques (tant en l’època de CiU com amb els tripartits) se suposa que s’impulsa amb força –amb èxit relatiu i sovint discutit– (1) l’ensenyament en català; mentre que al País Valencià les autoritats polítiques practiquen una autèntica política de contraplanificació lingüística destinada a ofegar progressivament la presència del català, en un intent de genocidi lingüístico-cultural. Escola Valenciana diu en un informe que l’oferta d’ensenyament en català que enguany tolera la Conselleria d’Educació és 12 punts inferior a la demanda dels pares i això provoca que uns cent mil alumnes perdin el dret a estudiar en català. Sense comptar els milers d’alumnes que ja no tenen aquesta opció fruit de la pressió constant que el regnat del PP provoca al País Valencià. A les Illes Balears l’alternança de governs (PP de baixa intensitat/Pactes de Progrés multipartits) no permet estabilitzar la situació i el jovent cada cop parla menys en català, (2) a la Catalunya Nord es resisteix a base de la immersió de La Bressola i amb l’esforç d’Arrels amb una presència limitada del català a l’escola pública; a la Franja de Ponent, encara sense llei de llengües, no es va més enllà de les dues horetes de català. L’Alguer amb La Costura i altres projectes tot just inicia el procés d’introducció del català a l’escola.
Si parlem de primària, cal dir que fa dos cursos va haver-se d’iniciar un pla de reintroducció de la metodologia d’immersió lingüística perquè des dels inicis dels noranta la immersió va deixar de ser viva i operativa. (3) Però mentre que a primària la gran majoria de classes de la major part de les escoles del Principat es fan encara en català, a secundària –en la qual mai s’ha gosat adoptar mesures clares de normalització idiomàtica–, segons dades de 2006, més d’una tercera part dels professors de 4t d’ESO no fan sempre les classes en català: (4) segons la percepció de l’alumnat quan el professor parla a tot el grup ho fa sempre en català el 63,6 %, mentre que el 10,2 % el parla “molt”, el 13,8 % ho fa tant en català com en castellà, l’1,9 % el parla “poc” i el 10,5 % mai ho fa en català. És a dir, que molts centenars de professors no fan les classes en català o barregen català i castellà; hi ha centres de l’àrea metropolitana on la meitat o més de la meitat de les classes no es fan en català malgrat la inspecció educativa o uns Projectes Lingüístics de Centre multilingües impecables que sovint esdevenen només paper o, en el millor dels casos, bones intencions per a un futur millor. I a aquest terç de professorat que no acaba d’impartir les classes en català hi hauríem d’afegir tota la problemàtica actitudinal de submissió que tendeix a la deslleialtat lingüística relegant el català a les situacions més formals i acadèmiques, mentre que el castellà gaudeix dels usos més empàtics, simpàtics, fora de l’aula, quan hi ha més proximitat entre professor i alumne, quan es parla de temes de la vida que més interessen a l’alumnat, etc. Els mateixos alumnes de 4t perceben en l’enquesta esmentada que només parlen a les classes amb el professor en català “sempre” el 55,9 %; “molt”, el 8,6 %; tant català com castellà, l’11,4 %; poc, el 9,7 %; i mai, el 14,4 %. Sense comptar els desusos del català entre el professorat amb presència dels alumnes, quan es fan sortides. Així, l’ús exclusiu del català en les “activitats complementàries” es redueix al 46,5 %. Amb el professorat fora de l’aula el percentatge del “sempre” es redueix al 47,9 %; i amb les amistats del centre la davallada arriba fins al 30,9 %. Sabem que una part significativa del professorat de secundària que fins fa deu o quinze anys ho feia tot en català es troben en l’actualitat tan cansats de batallar en aquest tema que comencen a passar-se al castellà fins i tot en barris de Barcelona on hi ha una major proporció de catalanoparlants. (5) En els barris i poblacions amb menys presència del català, la por d’usar el català forma part de l’experiència quotidiana d’una part del professorat tot i que encara no ho hagin detectat les enquestes. Una por difusa i poc conscient però por real que no ha estat detectada per cap alta autoritat educativa. (6) Mentrestant, fins i tot el coneixement del català dels escolars continua a la baixa. (7)
Amb l’arribada de la nova immigració han arribat a la nostra escola més de 70 llengües diferents i un sector important d’alumnat no té ni el català ni el castellà com a llengua d’ús familiar, amb la qual cosa tenim l’oportunitat de treballar l’educació intercultural fent del català la llengua comuna, però sovint no hi ha continuïtat entre la tasca positiva que es fa a les aules d’acollida i el pas a l’aula ordinària d’aquest alumnat: amb prou feina han tingut temps d’aprendre català i ja es troben que se’ls adrecen en castellà al carrer i a l’escola.
Em pregunto si és possible que es produeixi un canvi significatiu en positiu amb relació a tot aquest seguit de dades negatives de la realitat sociolingüística. La meva resposta és que no es podrà anar gaire més enllà del que hem assolit els darrers trenta anys en un context de clara subordinació política a Espanya com el que patim i continuarem patint i que cap LEC no farà desaparèixer per art de màgia. La tercera hora de castellà que ens imposa el marc estatal espanyol i la progressiva reducció d’hores de català a batxillerat que ens autoimposem és només una anècdota simbòlica de l’enorme poder de l’Estat. Et suïcides lentament o et matem continua sent la doble alternativa d’un Estat espanyol que ja té llengua pròpia imperial i al qual tota la resta li fa nosa.
Encara que la comunitat subordinada inventi mil eines diferents per impulsar l’ús del català amb el suport de la gran majoria del Parlament català elegit democràticament, la dialèctica estatal va fent camí i tots els projectes ensopeguen amb la pedra de l’Estat. Ja no n’hi ha prou amb resistir, cal avançar, cal disposar de capacitat decisòria. I cal parlar clar: sense la magnífica tradició pedagògica catalana, sense l’escola catalana que hem inventat, sense la immersió lingüística i l’entusiasme de milers de mestres i professors d’arreu del país, avui Catalunya seria un país molt dividit, més derrotat i el català encara estaria molt més arraconat, però també cal dir que ni la societat civil ni l’escola tota sola ja no poden anar més enllà. Si estem d’acord en què l’escola catalana ha de jugar un paper clarament positiu en el procés cap a la normalitat de l’ús del català, la gent del món de l’ensenyament necessitem les estructures d’un Estat propi per repensar l’educació, l’escola catalana i per posar les eines mínimes per promoure sense limitacions l’única llengua que només és pròpia dels Països Catalans. La llengua que no és la pròpia de cap altre indret del planeta. És la nostra responsabilitat i tenim dret a decidir.
NOTES
1. ¿“El català és l’idioma de l’aula i el castellà del pati? Aquest és un tòpic que va dir l’ara secretari de Política Lingüística Bernat Joan fa uns anys, però no és cert. El castellà és la llengua de l’aula i del pati i no només a l’àrea metropolitana. En tot cas, en els instituts on el català és la llengua de l’aula també ho és del pati i a l’inrevés” Entrevista a Carme Junyent, L’Escletxa, 20, primavera 2009.
2. J.Solé i Camardons, Realitat i vitalitat de la llengua catalana, Edicions 96, 2009.
3. Joan Badia, “Immersió i escola”, Avui, 7-3-2007.
4. Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO de Catalunya, Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, Informes d’Avaluació 11, Generalitat de Catalunya, 2008.
5. Ho comentava una directora d’un institut de Gràcia en la taula rodona de la jornada de presentació de l’estudi sociodemogràfic esmentat. A la revista de les Associacions de pares i mares de les escoles publiques de l’Eixample “L’Eixample escolar” Miquel Costabella, membre del Consell Escolar publica l’article “Als instituts NO s’acompleix la llei” (3r trimestre 2009) denunciant el poc ús del català als instituts.
6. Més aviat tot el contrari, en l’entrevista “La política lingüística de Catalunya és un fracàs” el recent Premi d’Honor Joan Solà afirma: “una alta jerarquia de la Generalitat va dir que el castellà necessitava un reforç a Catalunya. Això és el sarcasme més intolerable que es pot fer... el problema és l’odi secular al català...” El Periódico, 10-5-2009.
7. Com ho mostren les proves de competències bàsiques 2009 a alumnes de 6è: suspenen un de cada 4 alumnes, el 25,3 %; suspenen el català, i el 44,3 % dels alumnes de nivells socieconòmics més baixos.
Jordi Solé i Camardons és assessor LIC, professor i escriptor
Tags:
Comparteix
