Pensament i acció
La negociació de l'Estatut
19-03-2004
Autor
No m’agrada parlar malament dels polítics per sistema. Ja sé que està de moda, però contrariament al que diu molta gent crec que fan una feina noble i difícil. Hi ha persones que són corruptes i incompetents, evidentment, però no pas més en proporció als que hi ha en el conjunt de la societat. Per tant, des del respecte pels què dediquen les seves hores a procurar una millor organització de la societat que respongui a les necessitats creixents i variables dels ciutadans, m’agradaria, això si, fer algunes consideracions crítiques sobre el procés d’aprovació i negociació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Quatre dels cinc partits polítics catalans que varen concorrer a les eleccions del 2003 tenien en el seu programa electoral la redacció i aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia i els ciutadans els varen donar la confiança en un 89 per cent de la representació política. Era l’enquesta més fiable i determinant de la voluntat dels catalans. Era la consciència de que es podia establir una nova relació de Catalunya amb l’Estat Espanyol sense els condicinants que varen existir a finals dels setenta, en la transició política, amb els poders fàctics franquistes al seu lloc.
Mes de vint-i-cinc anys de democràcia i quasi vint anys d’integració europea feien preveure l’assumpció d’una cultura política en la qual es poguessin presentar les opcions diverses sense por, d’una manera civilitzada i nitidament democràtica. I després d’un procés llarg, els partits politics catalans van fer una proposta, fruit del consens entre ells, que assenyalava la necessitat refermada des de feia molts anys, de que Espanya reconegués d’una vegada la diferència interna entre nacionalitats i regions que preveia, encara en una expressió tímida, la Constitució del 1978, i que es pogués estructurar un model d’estat plurinacional., com n’hi ha d’altres a Europa i al món, sense que aixó hagués de significar cap trencadissa ni daltabaix. El trenta de setembre, per tant, molts ciutadans varem celebrar l’entesa entre els partits catalans perquè en aquesta ocasió havien redactat un text que expresava millor allò que voliem i no excessivament condicionats per allò que pensavem que ens deixarien fer.
A partir del 30 de setembre, el procés, però, ha estat marcat fonamentalment per dos ressentiments. D’una banda, el del Partit Popular que no ha pogut païr la derrota inesperada de les eleccions del 2004 i ha intentat desgastar el PSOE amb tots els mitjans al seu abast aprofitant el tema de Catalunya. Ha utilitzat un llenguatge alarmista que podia tenir rèdits electorals en desvetllar aquella somorta ànima espanyola anticatalana que semblava ja superada des de feia temps. I això ha servit no només per impedir l’Estatut, sino l’Opa de Gas Natural, el retorn dels papers de Salamanca, la venda de productes catalans, etc. La instigació ha arribat a alguns quartels i ha permès que alguns membres de la judicatura, que continuen sent franquistes no reciclats, diguessin autèntics disbarats. El paroxisme d’aquesta actitud ha estat la proposta de convocar un referéndum a Espanya sobre el text de l’estatut. Tant de temps apel.lant a la Constitució i ara resulta que proposen una mesura inconstitucional. Només faltava el suport del colpista Tejero per copsar quina és la credibilitat democràtica d’aquesta iniciativa.
D’altra banda, a l’interior de Catalunya, hem patit les conseqüències d’un altre ressentiment de característiques molt diferents. L’acord del tripartit deixant a l’oposició el partit guanyador de les eleccions del 2003 va provocar la fractura d’un cert espai catalanista, nacionalista o sobiranista, com se li vulgui dir, i ha estat difícil d’assumir per bona part de la militància i, fins i tot, d’una part de la ciutadania catalana. I malgrat tot, l’acord del 30 de setembre va obrir d’esperança perquè va semblar que tothom era conscient que ens hi estavem jugant quelcom molt important que anava més enllà de les estratègies de cada partit. Ens jugavem el fet de dotar-nos d’un marc institucional satisfactori.
Ateses les dificultats previsibles en la negociació amb el govern de l’Estat i amb el PSOE i de l’ambient que havia creat el Partit Popular a Espanya, era evident que l’esperit del 30 de setembre s’havia de mantenir i que els partits catalans havien de fer pinya a l’hora de negociar si és que es volia tenir un cert èxit. Des d’Omnium sempre hem defensat que aquesta era la línia d’actuació que calia seguir. I arribats aquí hem de dir que alguns hem quedat decebuts, La negociació bilateral de forma que a l’altra banda de la taula, el Sr. Rubalcaba i altres companys podien maniobrar amb uns i amb altres, ha estat l’estratègia més inadequada per poder mantenir els continguts substancials del text del 30 de setembre. En aquesta ocasió havia de prevaldre l’interès del país per damunt de l’interès de cada partit i no ha estat així. Em diran que això que dic és una ingenuïtat política per part meva. Probablement. Però si no sabem distingir els moments en els quals els catalans hem d’anar units perquè és l’única força que tenim, malament ho tindrem de cara al futur. És una ocasió no del tot perduda, és cert. De fet, el procés de debat de l’Estatut no és definitivament tancat. Per això instem a tots els partits catalans que continuin mantenint viu l’esperit del 30 de setembre que tan orgullosos ens va fer sentir. Cas contrari haurem d’esperar una altra ocasió millor, si és que es dóna.
Article de Jordi Porta, president d'OC, publicata a EL PERIODICO el gener de 2006
Tags:
Comparteix
