Pensament i acció
La rondalla (o com voldríem que fos la vida)
01-04-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Literatura Popular Tradicional. Número 457
La naturalesa humana és fràgil i imperfecta: el coneixement de les coses —d’aquí, d’enllà i del més enllà—, insegur; les relacions entre les persones de vegades són limitades o difícils; la vida pot ser dura, i el futur pot presentar perspectives incertes o desencoratjadores.
Per a tots aquests casos, la mateixa naturalesa humana —la naturalesa d’aquests entranyables primats desproveïts de pèl, gregaris i dotats de la meravellosa facultat de parlar— ha previst un remei econòmic, eficaç i sobretot immediatament disponible amb una mica d’aptitud, capacitat d’improvisació i bona voluntat: l’art, i dintre de l’art, l’art de la paraula, i dintre de l’art de la paraula, el de la paraula directa, sigui en simple conversa o en els ateneus de cafè, pedrís o cantonada.
La literatura oral popular —el folklore verbal, si volem fugir de la molesta etimologia de la paraula literatura— no és més que un tipus de comunicació que utilitza l’art com a coartada per superar determinades situacions difícils, delicades o potencialment conflictives que es produeixen entre persones que estan en contacte directe entre elles o per airejar en grup, compartint-los sense prendre mal —fantasiejant, ¿per què no?—, problemes i temences que no poden ser objecte de coneixement cert ni contemplats amb expectatives sempre positives i esperançadores. Qui canta —qui conta— els seus mals espanta (i sobretot, “qui plora, més els augmenta”, com afegeix la corranda).
Des del punt de vista que ara ens interessa, aquests problemes, aquestes dificultats, aquests conflictes, poden ser de dos ordres: generals —vitals, vull dir referits a la vida mateixa: què hi fem en aquest món o en la nostra família, cap on anem—, o particulars: propis de determinats moments —els enterraments, els casaments, les festes nadalenques, que congreguen persones que només es veuen en aquestes ocasions; el moment de donar el dinar a les criatures o de fer-les anar a dormir—, de determinades realitats —els quartos, el sexe, la salut, la mort—, de determinades entelèquies —Déu i el dimoni, l’infern i el paradís, el pecat i la virtut, la nació, els drets humans— de la relació amb determinades persones —la sogra, la dona, el marit, la secretària del marit, el rei— o determinats col·lectius —els “altres”: els polítics, els “poders fàctics”, els pixapins, els pagesos, la canalla, els vells, els valencians, els xarnegos, els metges, la metròpoli, etc.
Simplificant una mica, perquè estem utilitzant paraules del llenguatge comú, sempre dotades d’una franja d’imprecisió que en circumstàncies normals resulta molt còmoda, podríem dir que en el pla seriós —en el pla “tràgic”, de la retòrica clàssica— la rondalla s’ocupa dels primers, mentre que la llegenda s’ocupa dels segons, amb un gènere (o més aviat un substrat genèric) transversal: l’humor —la “comèdia”— que ho posa tot en doina (o que ho posa tot en el seu lloc, segons com es miri).
La rondalla ens agafa per la mà abans que hàgim acabat d’aprendre a parlar, fins i tot abans que hàgim començat a entendre què és un relat, i ens captiva amb la fascinació de les simples ressonàncies verbals (“El poll i la puça”), integrant les veus dels nostres germans petits, els animals domèstics o de corral (“La rateta que escombrava l’escaleta”) o bé fent i desfent llargs enfilalls d’objectes, d’accions o de bèsties com qui diu un encanteri: és el conjur dels mots, el sortilegi de la paraula, que ens dóna la benvinguda —que ens invita a entrar— a l’admirable grup dels animals que parlen i que escolten els altres quan parlen.
Tot seguit hi ha la celebració del naixement i l’amor parental enmig d’un festival escatològic: el pare i la mare que cerquen desesperadament el seu Patufet, Cigronet, Trompetet, Nabet, Pere Monget, desaparegut sota una col que els fa “Taaat!” joiosament quan la vaca —la bèstia maternal per excel·lència— que els ha engolit fa un pet.
Aquest és encara un món feliç, encara ignot, però sense amenaces. Però quan els petits s’hi integren descobreixen que és un món descomunal, fet a imatge i semblança dels adults: uns gegants protectors però que de vegades usen i abusen del seu poder. I aleshores la rondalla els surt a camí per orientar-los en aquest laberint encara inexplorat: és el moment de l’èpica primigènia entre el petit i indefens animal domèstic (la cabreta, el porquet, el xai, el pollet) i el llop agressiu i famolenc, la personificació del sadisme dental, que resultarà finalment frustrat, derrotat i castigat, tot sovint amb l’ajut provident de la cabra, la truja, l’ovella o la gallina (“Els músics de Bremen”, “Les tres casetes”, “El llop i les cabretes”, “El llop cerca esmorzar”). El Jerry menut i entremaliat que s’escapoleix invariablement del Tom ferotge i baladrer són els equivalents d’aquest universal dintre del món de la cultura de consum.
Més endavant, el patró abandona el simbolisme animal i s’antropomorfitza: ja no es tracta dels animals de corral contra el llop sinó del infants eixerits abandonats en el bosc contra el gegantàs, gran però estúpid: l’ogre vençut pel seu enginy, per la seva superioritat intel·lectual (“Petit Polzet”, “La caseta de sucre”, “Les botes de set llegües”), i a voltes escarnit sense pietat (“En Pere Xic”).
La família que ens protegeix i ens estima també ens tiranitza, i aleshores la rondalla permet fer pam i pipa a l’autoritat paterna i veure-li el cul al rei-pare (“L’ocellet de la caputxeta”), castigar una mica la mare, que de tant que ens estima ens mata —sota la forma de madrastra: ja hem dit que aquí les patacades són controlades i mai no pren mal ningú—, ens fa xixines i ens serveix de dinar al pare (“La mare m’ha matat, el pare m’ha menjat”) o bé, un cop ressuscitats, ajustar comptes amb els germans, tan empipadors i envejosos que són contemplats sota l’ombra del fratricidi (“La flor de panical”). Són les rondalles de les crisis familiars, que també n’hi ha. El folklore verbal rarament és tan innocent com ens voldrien fer creure els guardians de la correcció pedagògica o moral. És cert, però, que en el llindar de l’adolescència el cicle oral de Barbablava ens parla també de la solidaritat entre les germanes.
Gosaria dir que hi ha una rondalla que enllaça les darreres extremituds del món de la infantesa amb el de l’adolescència. És tracta d’una rondalla quasi meravellosa protagontizada per un pollet desnarit o fins i tot partit per la meitat (“El mig pollet”), que gràcies al seu esperit d’iniciativa i a l’ajut que aconsegueix conciliar-se d’altres animals arriba a rebre del rei una recompensa que en algunes versions pot ser fins i tot el casament amb la princesa, després de la necessària metamorfosi.
Després arriba el gènere rondallístic estelar: la rondalla meravellosa, el gènere de contes que, com el defineix Holbek, “acaben amb un casament o bé amb el triomf de la parella que havien estat expulsats a la primera part del relat perquè el seu matrimoni no havia estat acceptat”. (Els esdeveniments que condueixen al triomf final són els que resulten caracteritzats com a meravellosos.) Les qualitats que organitzen el relat es polaritzen entorn de tres oposicions: masculí / femení, jove / adult, socialment alt / socialment baix. Aquestes les oposicions temàtiques defineixen les tres categories de crisis que es produeixen en les rondalles meravelloses: la crisi joves – adults a la casa paterna (atracions incestuoses; rebel·lió dels fills contra la tirania dels pares; desig d’independència dels fills; temor de perdre prematurament la protecció dels pares), el conflictes lligats al xoc de sexes (aprendre a estimar una persona de l’altre sexe; guanyar l’amor d’una altra persona; alliberar-se de les fixacions amb el pare o la mare), i les crisis lligades a l’assoliment d’un status social assegurat per a la vida de la nova parella, que depèn del reconeixement del membre socialment baix per part de la família del membre socialment alt, i l’acceptació per part dels membres de la generació vella del fet de deixar el pòndol de la situació en mans de la nova parella. Aquestes crisis reprodueixen ordenadament les crisis del cicle vital.
Aquesta presentació de la rondalla ha d’acabar amb la rondalla meravellosa humorística: la rondalla carnavalesca o d’inversió, perquè la literatura oral popular també té dret a riure’s d’ella mateixa i qüestionar-se com a tal, exactament igual que la literatura escrita. És així com convé considerar, entre altres, les rondalles que tenen una plètora d’herois amb idèntics drets a casar-se amb la princesa o a obtenir l’herència del pare (“Els quatre germans que fan ventura” / “Un pare i quatre fiis”, “Els tres pretendents” / “Tres hereus llests”), que es basen en el càstig pel mal ús de l’objecte meravellós (“La faveta” / “En Joanet de sa gerra”, “Les tovalles, l’ase i el bastó”, “L’anell, el bastó i el flabiol”), o que presenten un heroi grotescament forçut (“En Pere Catorze”).
I és que la rondalla és una metàfora de com voldríem que fos la vida.
Josep M. Pujol és doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat Rovira i Virgili
Tags:
Comparteix
