Pensament i acció
La tasca i la formació del psicopedagog a l'ESO
01-12-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Fer de mestre. Número 461
Quan als anys noranta del segle passat va ser promulgada la LOGSE –que, entre d'altres canvis, allargava l'ensenyament obligatori fins als setze anys-, es va haver de crear, per força, una figura nova –el psicopedagog– que pogués atendre gran part d'aquest alumnat i orientés els professors. I diem per força perquè l'ensenyament secundari ja començava als dotze anys i s'unificaven dos sistemes en un de sol.
Fins aleshores, hi havia hagut, en finalitzar la primària als catorze anys, dos tipus d'ensenyaments, els adreçats a l'alumnat motivat, amb interès per continuar estudiant –que feien el BUP– i els que anaven a fer una formació professional més encarada al món laboral, amb uns aprenentatges més manuals. És a dir, els canvis van ser notables i calia un fort suport al professorat per encarar una problemàtica nova.
Així doncs, es van fer oposicions a l'ensenyament públic i es van contractar en el privat una sèrie de professionals per tal que cada centre comptés amb un expert de l'orientació psicopedagògica. L'objectiu era atendre l'alumnat que ja venia de la primària amb endarreriments d'aprenentatge, els nois i noies amb poc interès per estudiar i, també, en un sistema de batxillerats diversos, hi havia d'haver algun professional que col·laborés amb la tutoria per orientar cap als estudis postobligatoris. La tasca del psicopedagog, doncs, era ben clara: detectar, el més aviat possible, les problemàtiques educatives o personals de l'alumnat, assessorar el professorat i orientar les famílies.
Una tasca complicada
A mesura que s'anava executant el canvi, però, aquest objectiu tan clar va esdevenir molt més complex i la feina del psicopedagog més complicada. M'explicaré.
Les bases de la nova llei, argumentades amb criteris que es definien com a més democràtics, manifestaven l'interès de l'administració educativa en donar a tothom igualtat d'oportunitats i, en aquest sentit, proposaven per a l'ensenyament secundari unes matèries d'ensenyament mixtes entre els dos sistemes anteriors: unes de més teòriques i d'altres de més pràctiques, per exemple la tecnologia, per tal que l'alumnat trobés en la darrera etapa de l'ensenyament obligatori un ventall d'ensenyances bàsiques que el preparessin per al seu futur, tant si decidia continuar estudiant com si no. A l'hora de la veritat, però, com que no es va reciclar el professorat que les havia d'impartir, la majoria d'assignatures s'han continuat ensenyant de forma tradicional amb una base purament teòrica; la qual cosa ha provocat que, per alguns nois i noies, aquests dos anys esdevinguin feixucs, molt poc motivadors, i, sortosament en pocs casos, generadors de conflictes de tot ordre amb solucions complicades. L'”esperit democràtic” es va convertir en una mena de cafè per a tothom i la igualtat d'oportunitats va fracassar en la seva base ja que, quan es demana a nois i noies d'aquestes edats objectius que difícilment poden assolir, es tanquen en banda i es fa impossible accedir a que aprenguin res.
A més d'aquest panorama, detectat ja des de l'inici, cal tenir en compte que la nostra societat, des que hi van haver aquests canvis amb la LOGSE, ha sofert una sèrie de transformacions remarcables. També ha canviat la legislació, però aquesta figura no només s'ha mantingut sinó que s'ha hagut d'anar ampliant. Actualment, en molts centres ja és tot un departament, un equip –anomenat “d'atenció a la diversitat”–, ja que una sola persona és del tot insuficient per arribar a la diferents problemàtiques que s'han generat.
Aquests darrers anys, per una banda, hi ha hagut un notable increment de la immigració, que ha suposat l'arribada als centres de secundària d'alumnat adolescent moltes vegades poc o gens escolaritzat als seus països d'origen i sobretot amb un desconeixement total de la llengua. Tot i que s'han creat les anomenades aules d'acollida, gran part de la tasca dels psicopedagogs ha quedat absorbida per l'atenció a l'alumnat immigrant; bàsicament a l'orientació del professorat i a l'ajuda individual per a un bon acolliment d'aquests nois i noies, aspectes clau per a l'adaptació al sistema educatiu.
Per altra banda, han arribat a secundària una generació d'infants amb dèficits en l'educació d'hàbits i de valors i amb endarreriments intel·lectuals que són fruit d'una societat mediatitzada –excés d'hores davant la tele, addictes a jocs i a xats d'ordinador, enganxats al mòbil, etc.– i amb problemes de conducta i comunicació que, si bé ja es detecten des de la primera infància, és a l'adolescència on sorgeixen amb més virulència. Perquè l'adolescència és una edat crítica en el desenvolupament emocional de les persones. És quan es recerca la pròpia identitat i quan, a partir de crisis sistemàtiques, es va configurant el caràcter i la personalitat. El fet d'orientar i d'ajudar a resoldre conflictes entre alumnes que aparentment s'oposen a deixar-se ajudar és una tasca delicada, ja que en el fons estan reclamant que se'ls donin unes pautes clares de com han d'actuar.
Un altre factor que incideix avui dia en la tasca del psicopedagog és la reiterada constatació dels baixos rendiments escolars i l'elevat índex de fracàs escolar. Evidentment, les responsabilitats són repartides entre família i sistema escolar i és ben clar que moltes vegades quan arriben a l'orientador ja és impossible modificar res, però són dades que evidencien el baix nivell de bons resultats –segur que hi són– que aconsegueixen fins i tot els millors professionals.
La formació inicial i continuada
Atesa la complexitat de la tasca cal preguntar-se, doncs, si el col·lectiu de professionals de la psicopedagogia a secundària estan ben preparats i si se'ls dóna la formació i el suport per portar endavant una feina amb múltiples demandes i molta càrrega d'ansietat.
La formació inicial i continua dels professionals de la psicopedagogia a l'Ensenyament Secundari, i segurament també al primari, hauria d'incloure, a més de la teoria especialitzada, una sèrie de mesures i recursos que reforcessin la seguretat amb la labor que estan portant a terme. L'orientació psicopedagògica requereix una sòlida formació i experiència perquè es tracta, com ja s'ha dit anteriorment, d'interactuar amb nois i noies en una franja d'edat molt delicada. Tot i que n'hi ha una majoria que segueix amb regularitat els estudis, la minoria que no ho fa, acostuma a ser víctima de situacions familiars i personals amb greus dèficits de tot tipus. És en aquest sentit que s'haurien de proporcionar recursos per a incrementar l'estabilitat emocional, és a dir, proporcionar un seguiment o supervisió psicològics que ajudin a aclarir situacions complexes que es puguin generar i que puguin manifestar, des de fora, opinions objectives sobre determinats problemes. Moltes vegades, amb una ajuda externa es poden preveure futurs conflictes tant pel que fa a aprenentatges deficients com a conductes equivocades.
Qüestions finals
Ara bé, l'administració educativa hauria de fer una revisió a fons d'aquestes problemàtiques i fer front a una evidència que molta gent veu però que no es percep que es vulgui canviar. És ben clar que amb el psicopedagog – o amb l'equip de tractament de la diversitat-, tot i que es compta amb excel·lents professionals, no n'hi ha prou. Moltes vegades se'ls aboca a una tasca que esdevé impossible i que repercuteix en la pèrdua d'il·lusió i seguretat en la professió. Segons el meu parer, caldria revisar el sistema i realment proporcionar a cada noi i noia allò que més li convé i pot assolir. No tothom serveix per estudiar. A catorze anys, i abans i tot, els mestres i professors ja s'adonen de qui pot i de qui no pot fer-ho. Per què, doncs, no se'ls prepara per aprendre un ofici? Perquè ens entestem a mantenir el fals supòsit d'oferir una “igualtat d'oportunitats” i no se'ls ajuda a trobar a cadascú el seu propi camí?
Rosa Boixaderas és psicopedagoga
Tags:
Comparteix
