Pensament i acció
Les competències lingüístiques. Un replantejament urgent
01-10-2009
Autor
Miquel Àngel Pradilla
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
L’octubre de 2002, la Comissió de Demolingüística de l’aleshores Grup Català de Sociolingüística (actualment Societat Catalana de Sociolingüística), juntament amb la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (actualment Secretaria General), van acordar encetar un procés de revisió metodològica que hauria d’abocar en la realització d’enquestes territorialitzades de tot l’àmbit lingüístic. Amb l’establiment de qüestionaris comuns però adaptats a les especificitats sociolingüístiques de cada zona, s’iniciava un procés que, un cop realitzades les enquestes sectorials, culminaria el 2007 amb la publicació del llibre Llengua i societat als territoris de parla catalana (Ernest Querol, coord.).
La primera anàlisi de conjunt sobre competències, usos i representacions socials de la comunitat lingüística catalana ha comptat amb les dades de sis enquestes realitzades sota el guiatge metodològic apuntat anteriorment, realitzades a l’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya del Nord, la Franja i les Illes Balears. Del País Valencià, s’han utilitzat les dades provinents de l’Enquesta sobre la situació social del valencià, patrocinada per l’AVL (AVL-04). Convé advertir, però, que l’esmentada enquesta presenta discrepàncies metodològiques i absències significatives que cal tenir en compte en relació amb el protocol comú del projecte EUL (Enquesta d’Usos Lingüístics). Aquesta serà la sèrie d’enquestes que faré servir en els comentaris que segueixen. D’altra banda, convé advertir que a hores d’ara s’esperen amb impaciència els resultats de les enquestes realitzades el 2008, de les quals només la realitzada a Catalunya ens ofereix una primera anàlisi en la qual l’impacte de les noves migracions queda ja ben reflectit.
En relació amb les competències lingüístiques, els percentatges obtinguts en la totalitat de territoris ens permet fer una projecció demolingüística que atorgaria a la llengua catalana 11.011.168 catalanoentenents i 9.118.882 persones que declaren saber parla-la. Aquesta darrera xifra ens situaria en el lloc 88è de les més de 6.000 llengües que hi ha al món, segons classificació al Top 100 languages by Population d’Ethnologue (http://www.ethnologue.com/). Sens dubte, una dada que no s’ha de perdre de vista a l’hora de combatre la cantarella insidiosa de llengua minoritària que, molt sovint de manera malèvola, se’ns atribueix. Dit això, miraré de fer alguns comentaris més matisats.
El gràfic 1 ens ofereix el grau de coneixement de la llengua catalana en les quatre habilitats i en els set territoris a partir de preguntes dicotòmiques (possibilitat de resposta sí o no). En relació amb l’habilitat d’entendre-la, en tots els territoris és majoritària i defineix una prelació territorial que es reproduirà en els resultats de l’habilitat de parla. Així, d’una banda veiem que hi ha territoris (la Franja, Catalunya, Andorra i les Illes) on la capacitat d’entendre la llengua tendeix a la universalització i l’habilitat de parla supera sempre el 74 %; i, de l’altra, observem que a partir de dades de comprensió més baixes, l’habilitat de parla a la zona catalanoparlant del País Valencià (58,4%) i, sobretot, a l’Alguer (37,1%) es mostra força deficitària.
Quant a les habilitats lectoescriptores, vinculades a l’ensenyament de la llengua, la prelació anterior varia significativament i es correlaciona directament amb la presència (o el grau de presència) de la llengua en el sistema educatiu de cada territori. D’entrada, l’habilitat escriptora només presenta percentatges majoritaris a Catalunya i Andorra (62,3 % i 61,1 %); d’altra banda, la competència lectora només és minoritària a l’Alguer i a la Catalunya del Nord (46,5 % i 31, 4%, respectivament). El desplaçament de la Franja al quart lloc en totes dues habilitats és un indicador claríssim de la poca presència que té el català en la formalitat comunicativa atès que és pràcticament absent de l’àmbit institucional.
Per a l’avinentesa que ens ocupa, crec que és especialment interessant establir un parell de correlacions que ens aportaran informacions valuoses en relació amb l’ensenyament de la llengua. Una fa referència als coneixements de la llengua en funció dels grups d’edat i l’altra vincula els coneixements declarats amb l’ús efectiu. En tots dos casos em referiré a la competència oral activa, l’habilitat comunicativa més important a l’hora de valorar la presència del català en el seu ecosistema històric.
El gràfic 2 ens mostra l’encreuament entre la capacitat d’expressió oral i l’edat. S’hi dibuixen tres patrons que ens donen informacions força reveladores per la projecció de futur que se’n pot fer. Un patró descendent (o quasi descendent) –a Andorra i Catalunya– on els percentatges disminueixen a mesura que augmenta l’edat; un patró ascendent (o quasi ascendent) –a l’Alguer i la Catalunya del Nord– on els percentatges augmenten a mesura que augmenta l’edat; i, finalment, un patró curvilini, amb una dinàmica propera o bé al patró descendent –a les Illes Balears– o bé al patró ascendent –al País Valencià–. La Franja presenta un comportament homogeni entre els grups d’edat, amb percentatges globals que la situen al capdavant dels set territoris en l’habilitat de parla dels seus habitants.
El patró que hem catalogat com a descendent és el que defineix els territoris on la població jove és el grup d’edat amb major potencialitat per a fer un ús efectiu de la llengua. En canvi, el patró ascendent delata la presència d’un procés de substitució lingüística en curs. En el primer cas, convé advertir que la potencialitat esmentada, això és, el fet de presentar les habilitats comunicatives compactades a l’alça, no és cap garantia que els usos que se’n podrien desprendre siguin correlatius. De fet, aquesta dissonància ha fet encendre els ulls d’alarma dels gestors institucionals i dels analistes de la disciplina sociolingüística.
Els casos de les Illes Balears i del País Valencià són especialment rellevants perquè ens permeten alertar sobre la influència de les orientacions sociopolítiques en la gestió del multilingüisme dels territoris. En aquest sentit, les Illes Balears, amb horitzons lingüístics diferents en funció dels lideratges institucionals de torn, malda per incorporar-se al grup capdavanter; mentre que el País Valencià, amb una política lingüística d’una virtualitat exasperant, tant en l’àmbit de la bilingüització de la població com en el de l’extensió dels usos, es troba cada cop més a prop dels territoris on la comunicació en llengua catalana és més deficitària.
Quant a la segona correlació anunciada, la que vincula el coneixement declarat amb l’ús efectiu, he de començar referint-me a l’altra manera d’obtenir informacions sobre el nivell competencial dels enquestats. Es tracta de les preguntes escalars, que permeten a l’enquestat autoavaluar-se de l’1 al 10 els coneixements. Aquesta innovació metodològica ha permès observar que a Catalunya els qui declaren un domini fort de l’habilitat de parla (de 8 a 10) són el 63,3 %. Un percentatge sensiblement inferior al 84,7 % de la pregunta dicotòmica. Un percentatge que s’apropa molt al 61 % de persones que van respondre l’enquesta en català, l’única dada d’ús observat (no declarat) amb què es compta. És obvi, doncs, que l’ús està fortament vinculat amb la disponibilitat de coneixements forts de la llengua.
I acabo: el sistema educatiu, en el marc d’una acció sociopolítica concertada en tots els àmbits d’actuació pública en els territoris en què això sigui possible, ha de prendre bona nota de les dades aportades i reorientar l’ensenyament de la llengua per tal que els coneixements i les actituds lingüístiques difosos contribueixin a millorar la presència de la llengua catalana en el paisatge comunicatiu del seu àmbit territorial. Segons la meva opinió, l’assoliment d’un nivell llindar com a objectiu nuclear dels enfocaments comunicatius que senyoregen bona part de les nostres aules s’ha de revisar urgentment.
Miquel Àngel Pradilla Cardona és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans
Tags:
Comparteix
