Pensament i acció
Les incoherències del debat estatutari
01-12-2005
Autor
Article de Jordi Porta, president d'OC, publicat a El Periódico, el desembre de 2005
Exhaurit el termini per presentar esmenes i arribar a acords en la tramitació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, es bo repassar el què ha passat, o millor, el què s’ha dit des del 30 de setembre.
És possible que el lector habitual de diaris estigui una mica desconcertat amb els arguments que han fet servir alguns polítics durant aquest període. Per exemple, després d’haver-nos explicat pel dret i pel revés que estem vivint una època de globalització, de que la lliure circulació de mercaderies i capitals és obligada, de que no es poden posar portes al camp, de que avui el mercat és internacional, donçs ara resulta que una persona ponderada i competent com el ministre Solbes ens diu que no es pot acceptar la proposta de finançament del Nou estatut perquè, entre d’altres raons, es trencaria la unitat de mercat. [Més:]
Sorprenent. Les preguntes són inevitables.¿A quin mercat es refereix? ¿Al mercat espanyol? ¿A l’europeu? ¿No haviem quedat que els Estats ja no justifiquen la seva existencia, com en el segle XIX, per la necessitat de salvaguardar un mercat propi i protegit? D’altra banda, a Espanya ¿Quina unitat de mercat representa el fet que un habitatge a Catalunya costi el doble de preu que el mateix habitatge a Extremadura? ¿I com se salva la unitat de mercat amb la deslocalització de les empreses? Les respostes no sembla que puguin ser gaire coherents
Un altre dels temes objecte d’argumentacions contradictòries o curioses és el que es refereix a la introducció del terme nació en la denominació que l’Estatut preveu per designar Catalunya. S’ha dit que aquest és un aspecte secundari i simbòlic i que no cal donar-hi importancia. Allò que resulta curiós és que per tenir tan poca importància hagi aixecat tanta polsequera a la resta de l’Estat. La importància la hi dónen, és evident. Després d’haver criticat durant anys a catalans i a bascos pel seu nacionalisme ara resulta que allò que és intocable o d’interpretació unilateral en la constitució del 1978 és aquella expressió de la indisoluble unidad de la nación espanyola. Nacionalisme pur i dur i, a més, garantit per les forces armades.
La veritat és que, en un altre context, l’espectacle de la darrera cimera europea en el curs de la qual s’havia d’aprovar el pressupost de la Unió ha estat exemplar - és un dir - com a superació dels nacionalismes d’Estat. Tots els caps de govern han intentat arrabassar tants diners com han pogut cap a casa seva. En Blair per conservar el xec britànic, en Villepin per augmentar la factura agrícola francesa, en Zapatero per mantenir els ajuts del fons social fin el 2013, etc. No hem sentit gaires paraules de solidaritat interterritorial a favor de les necessitats dels països de nova incorporació a la Unió.
En el cas espanyol, a més, en tornar el President Zapatero de Brusel.les, hem pogut llegir i escoltar les manifestacions d’algunes inefables personalitats del Partit Popular posant el crit al cel pels pocs favors que s’havien aconseguit per a Espanya. ¿No haviem quedat que la construcció d’espais polítics més amplis exigia superar el marc dels estats? I en aquest context encara va sorgir un grup d’autoanomenats intel.lectuals que crèien que tot l’arc parlamentari català, des del PP fins a ICV, era nacionalista i que cal una formació no nacionalista a Catalunya. Potser seria més adequat que ho anessin a predicar a la resta de l’Estat. En tot cas, vist el panorama, es veu bastant difícil d’aconseguir aquest objectiu com no sigui en un espai extraterrestre. O potser aquests no nacionalistes siguin nacionalistes espanyols sense adonar-se’n, la qual cosa ja seria curiós partint d’una suposada intel.lectualitat. Tenim llarga experiència d’aquesta coartada anticatalanista de vella tradició.
En fi, la proposta d’un nou Estatut per Catalunya continua essent l’aposta jurídico-institucional per tal que el nostre país tingui els instruments necessaris per afrontar els reptes de futur. Alguns són comuns a Espanya i a Europa. Per això en formem part. Però n’hi ha molts altres, des de les necessitats productives i d’infrastuctures, passant per les polítiques socials específiques i acabant per les particularitats lingüístiques i culturals, etc. que requereixen uns nivells d’autogovern que el 1979 no podien afrontar-se, tant perquè les condicions de la transició, sota la tutela franquista, no ho feien possible, com perquè les circumstàncies històriques generals eren unes altres. En realitat els moviments de globalització, d’una banda, i de recuperació dels poders nacionals subestatals, de l’altra, són complementaris.
És el que va passant arreu i que en el Regne Unit, a partir de drets històrics, entenen com a devolution. Pel que fa al nostre projecte d’Estatut, mentre es mantingui la unitat de les quatre forces polítiques que van aprovar el text el 30 de setembre, caldrà reclamar el respecte per Catalunya i per la voluntat democràticament expressada dels seus ciutadans. La unitat del vuitanta-nou per cent de la nostra representació parlamentària és absolutament indispensable si volem contrarrestar els intents de retallada dels continguts.
Tags:
Comparteix
