Pensament i acció
Les llicències Creative Commons
11-09-2008
Autor
Raquel Xalabarder
Publicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2008 - Número 9. Número 9
Creative Commons és una organització no governamental sense afany de lucre que desenvolupa plans per ajudar a reduir les barreres legals de la creativitat a través de nova legislació i noves tecnologies. La va fundar Lawrence Lessig, professor de dret a la Universitat de Stanford i especialista en dret al ciberespai. De fet, la va presidir fins el mes de març d’aquest any. Creative Commons, en català “béns comuns creatius”, és també el nom que s’ha donat a les llicències desenvolupades per aquesta organització.
El projecte Creative Commons International té com a objectiu traduir les llicències Creative Commons tant als diversos idiomes com a les diferents legislacions arreu del món. Actualment, compta amb 28 països que estan en procés de traducció de les llicències.
L’existència del domini públic és fonamental per a l’evolució cultural i artística, ja que tota creació es nodreix de creacions anteriors. Per això, els drets exclusius que la llei confereix als autors queden limitats temporalment: un cop transcorregut el termini de protecció, l’obra pot ser utilitzada i explotada per tothom (domini públic). De fet, podríem dir que el règim de propietat intel•lectual es “tolera” durant un temps perquè és un sistema útil per fomentar la creació i la inversió en la creació i perquè, en última instància, és beneficiós per a la societat. En opinió dels fundadors de Creative Commons, però, les lleis de propietat intel•lectual actuals han perdut de vista aquest objectiu, atorguen massa àmbit d’exclusivitat als titulars i restringeixen en excés el domini públic (el 1998, els Estats Units van allargar el termini de protecció per equiparar-lo a l’europeu).
Per retrobar aquest equilibri entre interès privat i públic, el projecte Creative Commons s’inicia al desembre del 2002, als Estats Units d’Amèrica per tal de posar a l’abast d’autors, artistes (músics, cantants, actors, etc.) i productors (de gravacions musicals i audiovisuals) un conjunt de llicències estandarditzades que els permet autoritzar a favor del públic l’ús i els actes d’explotació de les seves obres o prestacions, en unes condicions determinades. A llarg termini, l’objectiu del projecte és construir un “fons” (el “commons”) d’obres i prestacions llicenciades a les quals el públic hi pugui accedir de forma lliure i gratuïta. Però aquest commons no s’ha de confondre amb el “domini públic”: l’obra llicenciada continua estant protegida (encara que de fet, segons quina sigui la llicència, pot ser utilitzada “com si” fos domini públic).
Creative Commons és una fundació sense ànim de lucre que es nodreix de les donacions d’empreses i particulars i també del treball i la il•lusió de milers de voluntaris d’arreu del món. Les llicències Creative Commons estan disponibles en més de 46 països en versions específicament traduïdes i adaptades a les respectives legislacions de propietat intel•lectual. Tot i que hi poden haver petites variants degudes a les diferències entre legislacions nacionals, cada llicència autoritza els mateixos actes amb les mateixes condicions, en francès, anglès i espanyol. Als efectes de la interoperabilitat entre llicències, a més a més de les jurisdiccions cal tenir també en compte que actualment les llicències CC ja estan disponibles en la seva tercera versió i, tot i que normalment ja es va en compte que la nova versió inclogui l’anterior, hi poden haver petites variacions entre versions.
Aquest projecte és l’exponent més representatiu de la quantitat de “llicències obertes” aparegudes arran de la tecnologia digital i d’Internet. Totes elles tenen un objectiu comú: l’autorització de l’ús i l’explotació d’obres i prestacions a favor del públic en general, assegurant-ne l’accés públic i gratuït. Una de les primeres llicències d’aquest tipus va ser la GNU General Public License,1 pensada únicament per al programari d’ordinador i que permet utilitzar, copiar, modificar i redistribuir el programari (ja sigui en format original o modificat), amb una única condició: sotmetre’l a la mateixa llicència GPL, per així assegurar la subsistència del “programari lliure” (free software). Aquesta condició és l’anomenat copyleft (buscant un joc de paraules amb el copyright). Les llicències Creative Commons, en canvi, són genèriques, aplicables (amb més o menys fortuna) a tot tipus d’obres i permeten al titular excloure certs actes (en concret, la transformació i els usos comercials). A més a més, com veurem, no totes són copyleft.
En qualsevol cas, mai no hem de perdre de vista que totes aquestes llicències “obertes” (incloses les copyleft) són llicències de copyright, de drets d’autor o, més àmpliament, dels drets de propietat intel•lectual que la llei2 atorga a autors, artistes i productors. Dit d’una altra manera, sense llei de propietat intel•lectual que reconegui els drets, els autors no tindrien res per llicenciar. La novetat d’aquestes llicències rau precisament en el fet que no s’autoritza una persona determinada (editor, productor, exhibidor, etc.), com succeeix amb les llicències de copyright “tradicionals”, sinó el públic en general. De fet, en la dogmàtica jurídica, es qüestiona que aquest tipus de llicència sigui realment un contracte sinó més aviat una “donació” o, fins i tot, una “renúncia” de drets que l’autor fa a favor del públic en general i indeterminat.
El cert, però, és que les llicències Creative Commons creen drets i obligacions entre les parts: entre l’autor, artista o productor que les atorga, i cadascuna de les persones del públic que en algun moment pugui utilitzar l’obra, interpretació o gravació llicenciada. En utilitzar-la, l’usuari es converteix en llicenciatari i s’obliga a acceptar i respectar les condicions de la llicència establerta per l’autor.
Creative Commons fa de simple intermediari (el contracte és entre autor i usuari) i per això procura deixar ben clar que “Creative Commons no és un despatx d’advocats i no proporciona serveis jurídics... ni assumeix cap tipus de responsabilitat pels danys que es puguin derivar de la utilització de les llicències”.
Totes les llicències CC s’expressen en tres nivells de lectura: el Commons Deed (les conegudes icones que identifiquen els usos autoritzats i les condicions establertes per l’autor), el Legal Code (el contracte que redactaria un advocat) i el Digital Code (un petit programari que genera les icones visibles i la llicència, i que fa possible la indexació de les obres pels motors de cerca i altre programari estructural d’Internet).
Com dèiem, la major part de les clàusules de les llicències estan prefixades. La llicència autoritza tots els drets d’explotació que la llei atorga als titulars: la reproducció (fixar l’obra o fer-ne còpies), distribució (venda, donació, lloguer o préstec d’exemplars tangibles), transformació (traduir, resumir, modificar, adaptar, etc.) i comunicació pública (posar l’obra a l’abast del públic sense distribució d’exemplars, inclosa l’explotació d’obres a través d’Internet) de l’obra o prestació, amb l’única condició que es faci referència expressa al nom de l’autor o artista i, si així s’ha indicat, també la font concreta on s’ha publicat (aquesta condició apareix a totes les llicències). Totes les llicències CC abasten qualsevol modalitat d’explotació (a Espanya, només les que siguin conegudes en atorgar la llicència, ja que a diferència d’altres països, l’art. 43 TRLPI no permet llicenciar modalitats “futures”); tenen caràcter gratuït (el titular renuncia a cobrar pels usos llicenciats) i es fan a perpetuïtat, per tota la durada de la protecció de l’obra (a Europa, durant 70 anys d’ençà de la mort de l’autor).
Sobre aquesta base, l’autor pot triar:
• Excloure els usos comercials (definits per la mateixa llicència com a usos “que pretenguin principalment
o persegueixin l’obtenció d’un
benefici mercantil o una
contraprestació monetària”).
• Excloure la modificació de l’obra
(o permetre-la però sotmesa
al copyleft).
D’aquesta manera, el titular pot calibrar el grau de control que vol exercir sobre la seva obra o prestació (és a dir, els drets que es vol “reservar”) i llicenciar-ne la resta (autoritzar-los al públic). Excloure els usos comercials i/o la transformació no vol dir que no puguin ser autoritzats puntualment per l’autor. L’autor sempre pot autoritzar actes d’explotació que s’hagi “reservat” (no coberts per la llicència) i subjectar-los a condicions d’explotació diferents (preu, modalitat, termini, etc.); però mai no podrà prohibir els usos autoritzats a la llicència CC o exigir remuneració a canvi (llevat que algú vulgui pagar per obtenir sense exclusiva els mateixos drets que l’autor ja ha autoritzat al públic en general).
En poques paraules, com més símbols menys “oberta” (menys usos permesos). La llicència més restrictiva és, doncs, la quarta: que no permet ni modificar, ni transformar l’obra, ni utilitzar-la per a finalitats comercials. La més àmplia, la primera: ho permet tot (inclosa la transformació i els usos comercials). La cinquena és tan àmplia com la primera però “restringeix” la llibertat del creador subsegüent amb l’obligació del copyleft (explotar l’obra amb la mateixa llicència), motiu pel qual ja comencen a aparèixer veus de crítica a les clàusules copyleft perquè “condicionen” l’explotació subsegüent de les obres derivades.
A l’hora de triar una llicència, doncs, caldrà tenir ben present els tres factors bàsics de gratuïtat, perpetuïtat i modalitats d’explotació, que no poden ser exclosos per l’autor, i que només són visibles si es llegeix la llicència (no estan representats amb una icona al Commons Deed).
L’amplitud de la llicència, però, queda “mitigada” en la mesura en què les llicències CC no tenen caràcter d’exclusiva i que, per tant, l’autor pot atorgar altres llicències sobre la mateixa obra amb condicions diferents, sense exclusivitat (ja que els drets han estat llicenciats al “públic” prèviament).
Les llicències CC no afecten els drets de simple remuneració que la llei atorga a autors, artistes i productors amb caràcter irrenunciable (ex. la remuneració compensatòria per còpia privada; qui no vulgui cobrar pot no associar-se o no reclamar els pagaments a l’entitat de gestió corresponent). Tampoc no queden afectats els usos permesos directament per la llei, mitjançant les excepcions: sigui quina sigui la llicència establerta (ex. encara que no permeti la transformació o els usos comercials), qualsevol persona pot utilitzar l’obra per fer-ne una citació o una paròdia, o incloure-la en un telenotícies, tant per a finalitats comercials com no comercials. I precisament, com que una de les condicions de la llicència CC és no utilitzar mesures tecnològiques de control d’accés i anticòpia, el projecte contribueix indirectament al fet que les obres estiguin a l’abast del públic sense traves tecnològiques i puguin ser utilitzades lícitament sota les excepcions legalment previstes, més enllà dels usos coberts per les llicències CC.
Tampoc no es veuen alterats els drets morals que la llei reconeix a autors i artistes amb caràcter irrenunciable i inalienable (art.14 TRLPI). Un d’ells és el dret de reconeixement que ja és a les llicències de manera obligada. Però la resta romanen efectius, encara que les llicències no en diguin res. Per tant, l’autor pot oposar-se a la modificació o mutilació de la seva obra que perjudiqui la seva reputació o els seus interessos (dret moral d’integritat), fins i tot en el supòsit que la llicència permetés la transformació (en aquest cas, però, pot ser difícil distingir entre infracció del dret moral d’integritat i ús legítim).
En resum, la peculiaritat de les llicències CC rau, doncs, en la forma concreta d’exercici dels drets de propietat intel•lectual a favor del públic en general, a perpetuïtat i amb caràcter gratuït.
Crítiques al projecte
El projecte CC, però, ha estat criticat per totes bandes. Per a uns, comporta un perill greu per als interessos d’autors i artistes que renuncien a ser compensats pel seu esforç creatiu a favor de l’accés públic i gratuït a les seves obres i prestacions. Altres, en canvi, critiquen que les llicències CC afavoreixen la “patrimonialització” de la creació intel•lectual que, de natural, tendeix al domini públic, i reforcen la percepció que l’obra és una propietat, que la llicència és sempre necessària i que tot ús que no estigui expressament autoritzat està prohibit (cosa del tot incorrecta).
Encara més, si no s’explica bé, l’èxit del projecte pot fer que el públic entengui que tot allò que no porta el segell de CC no està protegit. És cert que la definició d’obra que fa la LPI és molt àmplia (qualsevol creació original), però no tota creació és original i l’originalitat només es podrà apreciar en cada cas concret. Posar una llicència CC a una creació que no sigui original o que ja no estigui protegida serà inútil i incorrecte. Però pensar que sense una llicència, l’obra no està protegida encara ho és més.
Com que no hi ha cap “control” sobre el seu bon ús i les llicències CC aporten una aparença de legalitat que ha estat l’autor qui ha posat l’obra a disposició del públic, l’atorgament d’una llicència sense consentiment del titular podria obrir una cadena de subsegüents infraccions “de bona fe” (fetes pensant que estaven realitzant un acte vàlidament autoritzat per l’autor) que, no per això, deixen de ser-ho. Per tant, el seu bon funcionament pressuposa que el públic coneix la llei i que actua honestament.
No sabem encara quines seran les bondats o els perills d’aquest sistema de commons. El que sí que sabem ja és que les llicències CC poden ser molt útils per assegurar la difusió d’obres i l’accés gratuït per part del públic, i també com a via de promoció d’autors i artistes novells alternativa als canals “tradicionals”; però que potser no totes les llicències CC són idònies per a tots els autors, ni per a totes les obres. Cada autor, artista o productor ha de conèixer els seus drets i decidir lliurement el que millor li convingui o prefereixi per a l’explotació de les seves aportacions intel•lectuals.
L’equilibri entre l’interès públic i l’interès privat no solament el pot buscar la llei; també és a les mans dels autors. El projecte Creative Commons així ho demostra.
>>> Raquel Xalabarder és doctora en Dret.
1 La GPL és una de les moltes llicències de programari lliure que hi ha actualment al mercat. Més del 50 % del programari lliure es crea i s’explota sota la GPL (http://www.fsf.org/licensing/licenses/gpl.html).
2 A Espanya, el Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d’abril, que aprova el text refós de la Llei de propietat intel•lectual (http://www.mcu.es/propint/files/LeyProp_Intelectual_mod172.pdf).
La combinació de clàusules fixes i opcions dóna lloc a sis llicències diferents
Reconeixement (by): permet tot tipus d’usos (també
els comercials) i de transformacions (obres derivades)
i només exigeix el reconeixement de l’autor.
Reconeixement (by) - Sense obres derivades (nd): permet tot tipus d’usos (també els comercials) de l’obra tal com és, excloent la possibilitat de modificar-la.
Reconeixement (by) - No comercial (nc): permet tot tipus
d’usos i transformacions (obres derivades) sempre que
no tinguin finalitats comercials.
Reconeixement (by) - Sense obres derivades (nd)
- No comercial (nc): no es permet ni fer obres derivades
ni usos amb finalitats comercials.
Reconeixement (by) - Compartir igual (sa): permet tots
els usos, però imposa la clàusula del copyleft per a les obres derivades.
Reconeixement (by) - No comercial (nc) - Compartir igual (sa): només permet els usos que no tinguin finalitats comercials
i imposa la clàusula del copyleft per a les obres derivades.
Comparteix
