Pensament i acció
Literatura oral, encara
01-04-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Literatura Popular Tradicional. Número 457
Sabem que cada poble té uns costums, unes tradicions, una manera de concebre i d’explicar-se la realitat, una manera de transformar-la (d’aquí els diferents oficis i eines), una manera de legislar, d’estructurar la propietat, de comprar i de vendre, de fabular, de resseguir-ne els orígens mitjançant mites, de conformar el món amb símbols, d’evadir-se: de cantar, ballar i riure. És el que anomenem cultura tradicional, que van aplegar els folkloristes des del romanticisme i que, amb el pas dels anys, s’enriqueix o desapareix, es renova o es transforma amb la influència d’altres tradicions.
Sabem també que la revolució industrial, els avenços científics, el desenvolupament dels mitjans de comunicació i l’escolarització dels infants van fer-ne innecessària la seva funció socialitzadora. I, a mesura que la família delegava en l’escola l’educació dels fills, aquesta cultura anava perdent força, i més la literatura oral que en forma part. Aquest procés, que s’ha produït en totes les cultures, segurament va ser més radical a casa nostra. Recordem que la universalització de l’escola, al segle XIX i a principis dels XX, es va fer en castellà, mentre els folkloristes lligats a la Renaixença en compilaven els materials.
Anys més tard, Gramsci, que n’intuïa les amenaces, va considerar que els fonaments de la nova cultura popular calia assentar-los en la tradició. I més tard, durant els anys seixanta, se’n va renovar l’interès a tota Europa; els estudis estructuralistes referits especialment a les rondalles en serien un exemple. I aquesta influència va arribar a la pedagogia catalana, que enllaçava amb el llegat anterior a la guerra civil. De fet, l’inici de les primeres escoles catalanes, durant el franquisme i la transició, va anar acompanyat de l’edició de col·leccions de rondalles i llegendes, de cantarelles i jocs tradicionals, al costat de la difusió de cançons –recordem Xesco Boix-, i el paper de les revistes juvenils, com ara la primera de totes, Cavall Fort, que van divulgar tots aquests materials essencials per a l’ensenyament del català i en català. Es podria pensar que era perquè no teníem res més. En tot cas, ningú no discutiria el valor pedagògic i literari de la literatura oral. Aquella que acompanyava els primers anys de vida dels infants, que es transmetia per les dones lligada a l’experiència sensorial i afectiva durant la criança dels fills. Em refereixo a les cançons de bressol, les cantarelles de falda, de dits, els embarbussaments, les cançons màgiques, les dites, els refranys, les endevinalles, etc. relacionades amb les activitats quotidianes: per anar a dormir, per menjar, per aprendre a comptar, a caminar, a parlar, a jugar, a veure qui para, etc. Em refereixo a aquelles fórmules que servien per ridiculitzar els companys de jocs més pròpies del carrer, burles de noms, que es cantaven per fer enfadar i que funcionaven a manera d’iniciació a la vida, com una espècie de ritus de pas que havien de superar-se i que tenien molta importància en la construcció del caràcter. I, em refereixo també, a les rondalles i llegendes, a les cançons lligades a danses, a les festes i al treball, a les representacions de teatre tradicional.
He dit abans que durant la transició tot aquest corpus va ser fonamental per a l’aprenentatge de la llengua i la cultura catalanes a l’escola. No crec que ara ho sigui tant. Encara que sortosament algunes tradicions, penso ara amb el Tió, perdudes a molts llocs, s’han recuperat a l’escola i s’han reprès en l’àmbit familiar. Ara bé aquesta primera literatura oral infantil es van perdent, les àvies eren una peça clau en la seva transmissió. En tot cas caldria recuperar-la, com a font d’afectivitat, pel valor poètic, pel plaer del joc a casa, i a l’escola especialment en els més menuts.
Penso que ara no és un mal moment. La florida de festes recuperades o reinventades, i que de seguida esdevenen tradició, és cada dia més habitual a tots els països de parla catalana: mercats medievals, festes del Renaixement, acompanyats de representacions teatrals que s’afegeixen a les tradicionals de Nadal, Carnaval o les de Moros i Cristians, o les del foc (que espero que l’excés de zel de la correcció política o de la seguretat no acabin fent desaparèixer). I, si bé és veritat que el seu creixement i continuïtat va lligada a raons comercials, ja que arrosseguen molt turisme, moltes d’aquestes festes comporten alhora la recuperació de repertoris de literatura oral. Penso ara en les de Sant Antoni de Sa Pobla i la recuperació dels glossadors mallorquins. L’economia, com en tot, hi té un pes decisiu, però la revitalització de les festes és també reflex d’una necessitat identitària enfront de la globalització, que sabem que comporta homogenització, uniformització i estandardització de comportaments i llenguatge. És reflex de la tensió entre la necessitat individual i col·lectiva, de ser iguals i alhora diferents.
I no desaprofitem l’oportunitat, encara que sembli paradoxal, que ens ofereix la situació d’ara de crisi global de l’economia neoliberal per replantejar-nos-ho. Al capdavall, només mitjançant una consciència ecològica perviurem: el planeta, les llengües, la cultura tradicional, i la literatura oral.
Tags:
Comparteix
