Pensament i acció
Llegendes a l'escola
01-04-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Literatura Popular Tradicional. Número 457
Una llegenda —segons sentencien el Fabra i el DIEC— no és sinó una “Narració popular d’esdeveniments sovint amb un fons real però desenrotllat i transformat per la tradició”. Es tracta, massa ho sabem, d’un gènere etnopoètic amb límits confusos respecte de l’altre gran gènere narratiu popular: la rondalla (que és definida pel mateix DIEC en termes de “Narració generalment breu, popular, sovint de transmissió oral, de caràcter fantàstic, llegendari o amb elements reals, destinada especialment a l’entreteniment dels infants”).
Reportar ací - d’entrada i a traïció! - les definicions que els diccionaris proposen per a les entrades llegenda i rondalla pot sonar a broma de mal gust... Però no: l’exercici serveix per a posar en clar que, com a principal característica distintiva de la llegenda respecte de la rondalla, hi ha allò del “fons real desenrotllat i transformat per la tradició”. Fet i fet, aquest “fons real” és el que atorga a la llegenda - per expressar-ho amb paraules de Carme Oriol - una notable “aparença de realitat”, de manera que resulta “creïble”, “susceptible de ser presa com a certa”, tot recreant “fets extraordinaris que s’insereixen en el sistema de creences de la comunitat que els explica”. I poca broma amb aquest matís, perquè hi atorga igualment —paral·lelament, i en conseqüència— la capacitat de reflectir “les característiques socials, geogràfiques, culturals, religioses... de l’entorn més proper”.
Quan parlem de llegendes, així doncs, parlem de narracions populars —salpebrades per la tradició oral—, que reflecteixen (val la pena posar èmfasi, ni que siga per reiteració, en les paraules de Carme Oriol) “les característiques socials, geogràfiques, culturals, religioses... de l’entorn més proper”. I no cal apel·lar als currículums oficials per a concloure l’evidència: que al darrere de les llegendes hi ha, ultra els interessos dels etnopoetòlegs, un instrument poderosíssim a l’abast dels professionals de la docència. El nom i el significat dels rius, de les muntanyes, dels edificis singulars, dels pobles, dels personatges rellevants i de la història tota, s’ensenyen i s’aprenen —també i segons com— explorant les ficcions que poblen l’imaginari compartit. Al capdavall, quan els especialistes parlen del sentit etiològic que caracteritza el llegendari, s’estan referint a un tret consubstancial amb aquest tipus de relats, que aporta recursos gens ni mica menyspreables per a l’activitat de les aules. És a saber: la voluntat explicativa del món, sobre la base d’unes invencions socialment deferides. I és que si la ciència mira d’interpretar i justificar la realitat amb els criteris de la raó i dels sentits, les llegendes proven de fer-ho pels camins de la fantasia. Convenientment manipulades en una programació didàctica, no solament poden encetar fascinants itineraris del saber, sinó també estimular interpretacions i justificacions canònicament científiques sobre el “fons real” que les inspira.
LA LLEGENDA DE ROTLÀ I DE PUIGCAMPANA
A mi, com —supose—, a qualsevol fill de veí, em costa expressar aquest tipus d’idees en el nivell de les abstraccions. Per això m’estime més il·lustrar-les amb la interposició d’un exemple: una estratègia que, de retruc, em permet explicar —ni que siga esquelèticament— la llegenda que personalment més em sedueix de tot el repertori a l’abast. Es tracta de la llegenda del Puigcampana (la muntanya mítica que presideix la Marina Baixa) i l’illa de Benidorm: una història que amenitzava els meus berenars infantils amb l’evocació dels vells amors entre el cavaller Rotlà i una bella donzella de la Marina. Perquè segons tal llegenda, aquell cavaller fornit que rodava el món, quan va arribar al nostre rodal de Mediterrània, va conèixer una jove donzella, més bella que el viarany de la lluna sobre la mar. I se’n va enamorar, ell d’ella. I —oh!— ella d’ell. I van jugar el joc de les mans, de les paraules, de les carícies, dels besos, les complicitats i les tendreses...
Però un malefici fatal va truncar aquell amor ver i intens: i és que, segons va quedar profetitzat, la bella donzella moriria tan bon punt els últims rajos del dia deixaren d’il·luminar-la. Quan ja el sol començava a pondre’s darrere del Puigcampana, el cavaller —abscés desesperat— va fer un gran colp de coltell al cim del rocam, i hi va practicar la colossal obertura quadrada que singularitza aquesta muntanya. Va guanyar així al destí uns instants eterns de llum i tebiesa. Tanmateix —ai!— el temps és el temps. I el rellotge acabà infringint el seu despotisme. El sol finalment va claudicar. I la donzella es va desfer entre els braços de Rotlà. Podeu imaginar-ne la desesperació? Morta l’estimada, cegat el cavaller per la ràbia i la impotència, d’un colp va enviar el tros arrencat a la muntanya enmig de la mar. I va ser així que al bell mig de la badia es va originar, com a penyora d’amor, l’Illa de Benidorm. Per això és que el Portell del Puigcampana té la forma que té. Per això és que s’hi pon el sol el dia de Sant Joan. I per això és que l’Illa de Benidorm, com tots els viatgers poden comprovar, hi encaixa amb geomètrica precisió.
Passats els anys, un dia vaig saber que Rotlà, el cavaller del Puigcampana, ens remet —es diu fàcil, això!— a un personatge històric del segle VIII: el cèlebre Rotlà nebot de Carlemany, un dels dotze pars de França. Fet i fet, es tracta del mateix personatge que, segles després (a finals de l’XI), protagonitza la Chanson de Roland, el cantar de gesta més antic d’Europa. I vaig entendre que l’aurèola llegendària de tal personatge va transcendir el paper i va obtenir fortuna en la cultura oral. Només en l’àmbit català, documentem un bon repertori de llegendes emparentades amb aquesta de la Marina Baixa: a Sureda hi ha la Petja de Rotllà; a Arles, l’Abeurador del Cavall de Rotllà; a la Vall d’Àneu, el Mall de Rotllà; a Maçanet de Cabrenys, la Vara de Rotllà; a Cadaqués i al cap Norfeu, les Roques de Rotllà; a la vall del Tec, la Caixa de Rotllà; en diversos punts dels Pirineus, els palets de Rotllà o les pedres de Rotllà, etc. A Ordesa, curiosament, podem trobar la Bretxa de Rotllà, amb característiques idèntiques a les de la Coltellada de la nostra llegenda; i a Lapurdi, encara, podríem travessar el rocam pirinenc pel Pas de Rotllà. Els qui vivim a l’ombra del Puigcampana podem, així, sentir-nos legítimament identificats amb un antiquíssim imaginari europeu: el que vincula la Catedral de Chartres i el seu Vitrail de Charlemagne amb la Batalla de Roncesvalls, la mítica espasa Durendal o els pelegrinatges a Rocamadour.
Aquest antiquíssim imaginari gravita sobre un “fons real” - un “fons real” de muntanyes, illes, accidents geogràfics, topònims; personatges, textos, moments històrics i expressions artístiques— que ben en justifica la despenalització per a les programacions d’aula. Dit clarament: la llegenda de Rotlà i el Puigcampana, hàbilment manipulada a classe, no solament facilita als xiquets i les xiquetes de Benidorm, Finestrat, Altea o la Vila Joiosa itineraris per a una coneixença significativa del medi immediat, sinó també ingredients per a una aproximació a diversos aspectes de la geologia, la geografia, l’art, la literatura o la història universals. Una propina afegida per als mestres que no s’acontenten a ensenyar on s’ubica l’Everest, l’Aconcagua, el Teide o el Mont Blanc. Mestres que no tenen prou a exposar: “Mireu, aquella muntanya es diu Puigcampana, i s’escriu Puig-cam-pa-na”. Mestres com cal, que aposten per un coneixement del medi natural, social i cultural significatiu i efectivament arrelat a l’entorn. Mestres que —en definitiva— inicien la xicalla pels camins d’una vida on, al costat de la raó i els sentits, es fa compatible el regal de la fantasia: la llibertat d’una imaginació tradicional, simbòlica i solidària.
Joan Borja i Sanz és director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant
Tags:
Comparteix
