Pensament i acció
LLENGUA, CULTURA I PAÍS: País Valencià: 16 ANYS DESPRÉS
15-09-2011
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. L'educació per al consum. Número 472
Ja ha plogut molt des de que el senyor Ferran Villalonga, com a primer conseller d’Educació de la Generalitat Valenciana del Partit Popular, va rebre Escola Valenciana. Recorde que el conseller sols volia raonar personalment amb el president de l’entitat, Vicent Romans, però al final vàrem poder assistir també un parell de persones en representació de la Junta de la Federació. I tant de misteri per a comunicar-nos, per una banda, la retirada de la convocatòria de subvencions pública (via DOGV) a les festes de promoció de l’ensenyament en valencià (més conegudes com a Trobades) i, per l’altra, fer-nos palés de la necessitat d’una miqueta de mirament en tot el tema identitari de la nostra llengua i cultura (denominació, símbols, declaracions, etcètera). Ha plogut, però continue pensant que no hem avançat ni un pas de pardal.
I és després de tot aquest temps, que un nou conseller, també del mateix partit (obri un parèntesis per qüestionar fins quan tindrem el mateix partit governant el nostre benvolgut País Valencià), rep de nou una delegació d’Escola Valenciana per parlar de temes de llengua, en uns moments en què l’ensenyament vehicular de la llengua minoritzada es veu greument amenaçada a les nostres comarques i a la resta de territoris amb llengua pròpia, per una onada, per no qualificar de tsunami, de desficaci organitzat políticament per contrarestar la possible expansió nacionalista i per rendibilitzar vots electorals.
El nou conseller José Ciscar (que no té res a veure amb el primer conseller socialista de l’autonomia valenciana i impulsor de les anomenades línies en valencià), va oferir un tarannà més obert i participatiu que el seu predecessor en el càrrec, tan criticat per la seua manca de diàleg i de gestió. I com, aquest canvi? Deu ser per l’arribada del nou president Fabra? Deu ser perquè el nou conseller es creu el tema i matricula a la seua filla en valencià? O tal vegada, com expressen algunes veus, fa l’efecte que en volen parlar perquè les eleccions són a prop i no interessa cap moguda contestatària al carrer?
Han passat setze anys i els temes continuen oberts i les preguntes resten obertes: quin tractament han de tenir les dues llengües oficials; de quina manera incorporar la llengua estrangera, com formar els docents en l’ensenyament de llengües; quan s’autoritzaran els nous centres que han demanat ensenyament en valencià; quina política de promoció mantindrà la nova Conselleria, etcètera. Sens dubte el diàleg ha de continuar, es poden compartir objectius, però el que compta són les estratègies i també les voluntats.
La gent d’Escola Valenciana, el professorat valencià, les famílies i la societat valenciana que durant més de trenta anys ha defensat i continua defensat l’escola en valencià com a model d’integració, de cohesió social i de qualitat educativa, no pot esperar setze anys més per avançar en la normalització del nostre tret d’identitat més valuós. S’ha obert una finestreta i bufa una miqueta de vent, però cal continuar recordant que el valencià és de totes i de tots i, com diu el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, el valencià no té color polític.
Comparteix
