Pensament i acció
Llibres i materials
01-06-2009
Autors
Jordi Solé i Camardons, Salvador Domènech, Lluís Serrasolses, Neus Faura, Josep Maria Aloy, Enric Ramiro i Roca i M. Carme Roca
Publicat a:
Escola Catalana. El temps. Número 458
LLENGUA
DE LA CONSCIÈNCIA A LA CONDUCTA
Maria Segarra (coord.)
David Vila (coord.) i altres
Edicions 7 dquatre, 2009
Als Països Catalans els projectes per promoure l’ús del català són molts i molt diversos: immersió a l’escola, programes de televisió com Bocamoll o Caçadors de Paraules, concursos literaris, cursos de català per a adults, sensibilització, inspecció, parelles lingüístiques, voluntariat per la llengua de diverses menes, projecte “Xerrem, Quedem...” Però no n’hi ha prou, la llengua no té cap Estat al darrere i en canvi en té dos en contra. Per això, els creadors de Tallers per la Llengua han mirat de trobar noves vies per incidir no tant en l’aprenentatge de la llengua sinó en el seu ús social, centrant-se en el usos interpersonals, atès que més del 84 per cent dels catalanoparlants abandonen la seva llengua quan l’interlocutor els respon en una altra. Els Tallers han d’ajudar els catalanoparlants adults a superar aquesta submissió lingüística, que segons els membres d’aquest col·lectiu es manifesta “de forma independent del grau de consciència nacional o lingüística” (M. Segarra). Una afirmació potser excessiva ja que ha estat justament la consciència lingüística forta el que ha portat a aquest grup de catalans a crear aquests Tallers. Però sí que és veritat que hi ha una consciència lingüística feble que fa que un percentatge enorme de catalans que prefereix el català continuïn sotmesos a la norma d’ús de convergència cap a l’espanyol. Es reprodueix en certa manera el debat de principis de segle XX: ¿què és més important per assolir l’alliberament o la normalitat idiomàtica, la personalitat o el caràcter? La gent dels Tallers han optat per enfortir la reflexió i les actituds lingüístiques, és a dir acabar de donar informacions per tal que hom pugui millorar la personalitat però sobretot oferir eines actitudinals per enfortir el caràcter. Encara que ells no ho expliquin en aquests termes així ho interpreto repassant els diferents articles que mostren els mètodes que utilitzen en els seus cursos.
Trobem especialment interessant, si realment funciona, el Taller d’Educació per la Llengua adreçat als estudiants de secundària, perquè fa anys que qui signa pregona que cal treballar l’educació sociolingüística a l’escola, perquè és justament el sector de la gent jove el punt més feble de l’ús social del català. Però Neus Arnan afirma que malgrat el paper positiu dels Tallers, els models lingüístics que han d’esdevenir els veritables transmissors de valors positius que associem al plurilingüisme i a la funció de la llengua pròpia del país com a llengua comuna han de ser la família i el professorat. Convidem a les escoles que s’interessin per aquest projecte i mirin de portar-lo als seus centres. I als adults catalanoparlants que no troben la manera de romandre fidels a la llengua que més estimen els convidem a participar en els Tallers per la Llengua.
Jordi Solé i Camardons
LA NACIÓ ÉS LA LLENGUA
Jaume Comellas i Colldefons
Capellades: Galerada, 2008
L’estudi porta per subtítol “El pensament lingüístic de Joan Maragall” i tracta del discurs sobre l’ús social de l’idioma, l’ús creatiu i les implicacions identitàries i polítiques de la llengua catalana. No ens sobta que l’autor no sigui cap sociolingüista de la nòmina, ja que és un fet que el discurs presociolingüístic català sobre l’idioma no els interessa. Per tant, és un professor mercantil llicenciat en història de l’art qui es veu empès a escometre un autèntic estudi del pensament sociolingüístic del poeta Joan Maragall en base a articles, conferències i correspondència amb Unamuno. Val a dir que el periodisme que exercí Maragall és descrit per J. M. Casasús com el de la “consciència viva” i el “compromís moral”.
L’autor ens fa veure que Maragall s’interessa per tots aquells àmbits de l’ús de la llengua que hem esmentat més amunt, amb l’excepció de l’àmbit gramatical. El poeta reivindica l’ús i el conreu de la llengua catalana partint de dues tipologies argumentals: la dimensió expressiva i la de caràcter més identitari; és a dir el que avui en diem l’ús social de l’idioma. De tarannà antiacadèmic i regeneracionista, rebutja les disquisicions estrictament filològiques i s’endinsa en els temes de la teorització lingüística, del diagnòstic de la realitat de l’ús, argumenta sobre els valors o les ideologies lingüístiques. Vol retornar l’autoestima als catalans d’un temps en què només un 3 per cent de la població dominava el castellà; i critica els governs estatals que no fan res pel català. Fa de cronista de la primera victòria política del catalanisme, que fou també un triomf de la consciència sociolingüística catalana iniciada a l’Ateneu Barcelonès el 1895. Critica el moviment jocfloralesc pel seu immobilisme formal, però fa una defensa radical dels dialectalismes, ja que el dialecte és per ell la llengua autèntica. Opina que parlar és el respirar de l’esperit i rebutja la diglòssia expressiva d’alguns escriptors: “Un poble amb aquella doble expressió és un poble esguerrat, és un monstre”. Considera que escriure espanyol a Catalunya no és natural sinó accidental i traumàtic. I proposa el retorn a la normalitat: “Aquest estat anormal de la nostra expressió parlada s’havia d’acabar, perquè tot desequilibri tira sempre a l’equilibri i aquí l’equilibri havia de consistir en la unitat del sentiment, del pensament i del llenguatge” i per tant: “o mort de la llengua catalana i consegüent integració (...) de les nostres idees en la castellana, o bé del renaixement i la dignificació del parlar català fins a fer-lo també l’únic llenguatge afectiu i ideal nostre”.
Jordi Solé i Camardons
ASSAIG
MARE DE DÉU, QUINA ESCOLA! ELS MESTRES CONTRA FRANCO
Raimon Portell i Salomó Marquès
Barcelona: Ara Llibres, 2008
Quin encert dels autors l’haver publicat aquest llibre sobre les misèries de l’ensenyament franquista. És una excel·lent radiografia de l’adoctrinament del professorat i de la submissió de l’alumnat, en un context ple de dogmatismes, de religiositat carca, de pobresa intel·lectual, d’ineptitud professional...; i un ensenyament amanit amb tòpics, rancúnia, tabús, pecats...
L’educació activa i de base científica de la República deixà pas a una instrucció memorística de noms i obvietats, amb enfocaments de fervor catolicista, de formación del espíritu nacional i espanyolització escolar, tant en llengua com en continguts.
Dins de tanta grisor educativa és d’agrair l’homenatge que en el llibre es fa a la tasca d’algun/es mestres i institucions que, tot i els temps difícils, lluitaren contra la rutina i l’uniformisme oficial per tal de dignificar la pedagogia, l’escola en valors i de recuperar la formació i l’educació en llengua pròpia.
Un llibre que s’havia d’escriure. Un llibre que reflecteix les misèries d’una època i les il·lusions d’un col·lectiu, i d’un país, per sortir de la foscor.
Salvador Domènech
MATERIALS D'ENSENYAMENT
LEER CON NIÑOS
Santiago Alba Rico
Madrid: Caballo de Troya, 2007
Vaig trobar Leer con niños a la secció de didàctica de la literatura, en companyia d’altres títols sobre la literatura infantil i juvenil. Ja us dic ara que si el que us interessa és un estudi sobre aquests temes, aquest llibre no us solucionarà res. És un llibre molt difícil de classificar, pel que fa al tema és més ideològic que no pas literari. I pel que fa a la forma és més literari que no pas assagístic. Santiago Alba Rico parteix d’una rica experiència com a pare, com a intel·lectual d’esquerres viatjat i, sobretot, com a lector, per construir una mena de recorregut laberíntic per la tradició literària i pels avatars històrics que ens han portat a l’actual capitalisme globalitzat. Heu de prendre, però, l’adjectiu “laberíntic”en totes les seves connotacions positives, com laberíntiques són les aventures de bona part dels herois de la literatura universal (Ulisses, Don Quixot, Sherezade...). Perquè en aquest llibre es parla de la força del relat, i se’n parla amb la seves eines i la seva màgia.
La tesi de Santiago Alba Rico és que el relat que les mares “d’ambdós sexes” llegeixen als seus fills no és només “un arrullo o un deite para los niños”, sinó“el tiempo y el espacio conquistados a la lógica de la digestión, el principio de realidad atornillado en el cuerpo desde el que miramos y penetramos el mundo”. La substitució de l’escriptura per la “visualitat”, segons l’autor, no representa un retorn a l’oralitat, sinó una suspensió del llenguatge i un retorn a un univers molt més antic, fet sobretot de pulsions primàries. Perquè un relat pot ser tan poc angelical com vulguem imaginar, però ens dóna temps i distància. En aquest sentit doncs, la figura contrària a la mare “d’ambdós sexes” és la del solter sense imaginació (Barba Blava n’és el símbol, el solter reincident; o també Adolf Eichmann, el buròcrata nazi que va organitzar el trasllat de centenar de milers de jueus als camps d’extermini i que en el judici de Nuremberg, incapaç d’imaginar-se el patiment de les seves víctimes, va declarar que ell es limitava a fer la seva feina). Aquesta guerra de “solters” contra “orfes” és avui tan viva com sempre (o més) a través d’una societat globalitzada que condemna a la misèria i a la mort un considerable percentatge de la població mundial i que converteix en “solters” als seus propis fills.
Amb molta traça estilística, molta cultura literària, algunes referències autobiogràfiques i un bon grapat de relats incorporats a l’argumentari, (algunes vegades com a paràbola,d’altres com a conte filosòfic o com a rondalla postmoderna), Santiago Alba Rico construeix un llibre de difícil catalogació però des de dues pulsions ben clares: l’amor i la ràbia. Un amor i una ràbia que qualsevol persona que estimi la literatura i estimi els infants pot sentir ben endins seu. Un relat horrorós que ens dóna amb generositat el temps i la distància per reflexionar-hi.
Lluís Serrasolses
CREURE EN L'EDUCACIÓ. L'ASSIGNATURA PENDENT
Victòria Camps
Barcelona: Edicions 62, 2008
Col·lecció Llibres a l'Abast
APÀTRIDES, INCULTES I (DE VEGADES) ANALFABETS. LA CRISI DE L'EDUCACIÓ A CATALUNYA
Patrícia Gabancho
Badalona: Ara Llibres, 2008
Dos inconvenients dificulten, al nostre entendre, el debat actual sobre l’educació: d’una banda, l’atribució de l’exclusivitat de l’acció educativa als centres d’ensenyament i, d’altra, el fet d’encabir dins dels objectius d’aquesta acció aspectes relacionats amb tota mena de vessants humans. Així, es considera que l’escola ha de tenir incidència tant en la formació intel·lectual (que inclou principalment el coneixement de les diverses matèries humanístiques i científiques) i en la preparació per al món professional o laboral, com en l’adquisició de tota mena de valors morals, individuals i col·lectius (l’esforç, el civisme, la convivència, el respecte als altres, etc.), i, fins i tot, d’hàbits i de costums saludables (alimentaris, higiènics, viaris, etc.). La paraula educació ha esdevingut una mena de terme jòquer que ha acabat tenint un contingut semàntic ben dispers i que crea un panorama borrós en el rerafons del debat.
En els dos llibres que presentem, malgrat que el terme educació figura en el títol de cada un, les seves autores se situen en dos vessants ben diferents del tema. Totes dues, tanmateix, coincideixen a fer una dissecció en profunditat dels problemes que analitzen i de les possibles causes que ens han portat al punt en què ens trobem avui.
Victòria Camps detecta els problemes i denuncia els dèficits que l’educació presenta en el seu sentit psicològic, social i ètic. Per l’autora, la formació de la personalitat i l’assoliment de la maduresa són els objectius essencials de l’acció educadora, i correspon sobretot a la família i a tots els adults en general des dels seus respectius llocs de responsabilitat. Camps denuncia el fet que actualment s’ha caigut en l’extrem contrari del que havia estat l’educació autoritària pròpia d’èpoques passades: l’autoritarisme -diu- ha passat ara dels pares i mestres als fills i alumnes, ha degenerat en la cessió de l’autoritat i en la sobreprotecció dels infants i dels joves, i tot això ha desembocat en la impotència dels educadors davant la força de la publicitat, la televisió i el mercat, i davant l’emergència del consumisme com a valor primordial. Contra aquesta mena d’educació, que va néixer amb la qualificació enganyosa d’“educació en la llibertat”, l’autora contraposa l’”educació per a la llibertat”, tasca que correspon no pas a l’escola en primer terme, sinó sobretot a la família i a la vida pública en totes les seves manifestacions.
Per la seva banda, Patrícia Gabancho incideix sobretot en el que tradicionalment s’ha conegut amb el terme ensenyament i fa una crítica profunda als continguts, als mètodes, al tipus d’aprenentatge, a la distribució d’assignatures i al lloc que hi ocupen actualment la literatura, la història i les humanitats en general, és a dir, tracta tot allò que només pot ser competència dels centres i que ha estat, si més no fins ara, la seva funció més genuïna. Si per Victòria Camps el resultat de la pèrdua del nord en educació ha estat la dictadura dels fills i, alhora, la seva immaduresa, per Patrícia Gabancho la incultura i l’analfabetisme són la conseqüència lògica d’un sistema educatiu que falla per tots costats.
Aquests dos llibres contribueixen, doncs, a situar les coses en l’aiguabarreig del debat actual sobre l’educació: el primer, destacant el fet que l’educació és una acció policèntrica que depèn, en primer lloc, de la família, principal nucli de transmissió de valors, però també dels mitjans de comunicació, d’associacions de tota mena (culturals, esportives, artístiques, de lleure, etc.) i, en definitiva, de la societat en general; i el segon, subratllant el paper primordial de l’escola com a centre de transmissió de coneixement estructurat, formal i reglat. I tots dos ho fan amb un estil molt àgil que engresca el lector a prosseguir fins al final.
Neus Faura
LITERATURA INFANTIL I JUVENIL
EL REFREDAT DE LA SAGRADA FAMÍLIA
Josep-Francesc Delgado. Il·lustracions de Pepa Aoiz
Edicions del Pirata, 2009
(Tresor del Pirata, 5)
Estem davant d’un conte infantil ben travat i escrit amb mà mestrívola capaç de relacionar conceptes que d’entrada no tenen res a veure –per exemple una família de teixidors xinesos amb la Sagrada Família– o bé de relacionar un tema fantasiós –el refredat d’una de les torres del temple barceloní– amb els problemes derivats de la immigració... Però Josep-Francesc Delgado és capaç d’això i de molt més i aconsegueix centrar l’atenció del lector en una sèrie de situacions ben diverses i ben divertides.
El conte té un desenllaç positiu, com era d’esperar, no exempt d’un punt d’ingenuïtat que també era d’esperar, sobretot des del moment que el lector accepta la complicitat de l’autor per intentar unir la diversitat d’idees i de conceptes tant contraposats que presenta la història.
Unes il·lustracions de Pepa Aoiz, elaborades amb diversitat de tècniques però amb una aire divertit fan que el conte entri bé pels ulls dels joveníssims lectors als quals va dirigit.
Josep Maria Aloy
BADA
Pep Tort. Il·lustracions de Valentí Gubianas
Barcelona: Cadí, 2008
Pep Tort és un manresà, mestre, escriptor, narrador d’històries i amb pinta de follet belluguet escapat d’alguna de les històries que ell mateix explica i que són un plaer per als més petits de la colla.
En Pep Tort és notícia perquè acaba de publicar dos llibres infantils. Un és un treball peculiar i molt interessant: una mena de recorregut per tot allò que podem dir que defineix el nostre país. M’explico, perquè no és fàcil: es tracta d’un petit vocabulari, de la A a la Z sobre el tema Catalunya. Per cada lletra de l’abecedari, en Pep ha triat un concepte i el descriu amb petits i simpàtics versets o rodolins. Així la A, per exemple, està dedicada a Andreu. El coneixeu? Si home: “Braceja, força la gola / mirada trista, udola. / El públic rient, ell plorant, / és Charlie Rivel triomfant”. El llibret es titula Catalunya, de la A a la Z i l’ha publicat Edicions Cadí en català i Everest en castellà. Forma part d’una sèrie de llibres similars dedicats a cada una de les autonomies de l’estat.
D’altra banda, l’autor manresà, amb la col·laboració de l’il·lustrador Valentí Gubianas acaba de publicar Bada, també a Cadí, un conte molt senzill per introduir els més petits en el maneig i ús del diccionari i ho fa amb un llenguatge molt accessible i aprofitant qualsevol motiu per introduir informacions sobre el significat d’alguns mots i estimulant a buscar-ne més i a espavilar-se amb el maneig d’aquest superllibre, el diccionari, on s’arrengleren totes les paraules “amb columnes de paraules fosques i un munt de paraules clares que seguien com una serp trencadissa, a les fosques paraules”. Dues propostes originals i atractives per fer agafar el gust per les paraules als lectors més petits.
Josep Maria Aloy
SHERLOCK HOLMES I EL CAS DE LA JOIA BLAVA
Basat en l'obra original d'Arthur Conan Doyle. Il·lustracions de Roger Olmos
Adaptació de Rosa Moya
Barcelona: Lumen, 2008
És aquest un àlbum de format gran on l’il·lustrador Roger Olmos narra en 13 dobles pàgines un dels casos del famós detectiu creat per Arthur Conan Doyle. El repte que assumeix Roger Olmos és aconseguir un bon equilibri entre el seu propi món d’il·lustrador imaginatiu, molt escorat en el costat grotesc de la vida, amb l’imaginari tradicional del detectiu de Baker Street. El resultat és molt brillant, amb imatges pensades fins al més mínim detall, amb un distribució extremadament perfeccionista de la pàgina, del primers plans i els elements de paisatge. Estic segur que per a Roger Olmos el més difícil ha estat decidir quina cara donar al gran detectiu. La seva aposta sembla que hagi estat renunciar a donar-li un rostre molt protagonista, donant-li un aspecte juvenil, quasi de bon minyó i, en canvi, posar tota la llenya al foc dels personatges embolicats en el misteri de la joia blava o que simplement “passaven per allà”. També les escenes dels mercats de Londres i, en general, dels exterior que permeten explotar el detall grotesc o humorístic (d’un humor una mica negre) brillen amb més originalitat i expressivitat que la llar burgesa de Sherlock Holmes. En aquest sentit, doncs, el resultat és una mica desequilibrat. Potser perquè tenim ganes d’exigir molt, a un artista tan meticulós com Roger Olmos.
Pel que fa l’adaptació de Rosa Moya, m’ha sobtat que en tota la narració no s’usi mai cap tractament de vós o de vostè. Sherlock Holmes s’adreça a desconeguts parlant-los de tu? I tampoc no em cap al cap que la famosa parella formada pel detectiu i el seu amic Watson es tutegin. No crec que bandejar aquest tractament aporti res a la història. Més aviat és una simplificació que li treu part del seu sabor característic. I banalitza, extrapolant-la del seu context, la relació entre els dos personatges.
Lluís Serrasolses
M'HO HA DIT EL VENT
Núria Albó. Il·lustracions de Caterina Roca
Edicions del Roure de Can Roca, 2009
(Barba blava, 1)
Celebro la reedició d’aquest excel.lent llibre de poemes de la garriguenca Núria Albó que ja havia estat publicat per Columna al 2001 però fora de col.lecció la qual cosa va facilitar que aviat desaparegués de la vista dels possibles lectors. Aquesta obra, guanyadora del premi de poesia Guillem Viladot, va ser molt ben rebuda per la crítica i per als amants de la bona poesia infantil.
El llibre, com molt bé indiquen els editors va dirigit a oients a partir dels tres anys i a lectors a partir dels vuit. Està format per una cinquantena llarga de poemes que fan referència, segons indica la mateixa autora en el pròleg, a l’entorn més directe dels infants o als seus sentiments més essencials i voldrien ajudar-los a veure i escoltar més intensament les coses que els envolten. Totes aquestes “coses” que els envolten van repartides en cinc blocs: els animals; jocs i motors; naturalesa, elements i estacions; naturalesa i plantes; i les persones.
Núria Giralt era qui s’encarregava de les il.lustracions en l’edició del 2001. Ara, és Caterina Roca qui hi ha posat color i forma i el llibre pren un to alegre i delicat, amb la sensibilitat dels matisos més variats de les seves aquarel.les. Tot plegat fa que l’obra sigui un petit regal, editat amb molt de gust.
Josep Maria Aloy
VOLA QUI VOL
Miquel Desclot
Il·lustr. de Jordi Vila Delclòs
Cruïlla, 2008
(El Vaixell de Vapor)
El poeta Miquel Desclot presenta una història plena de sensibilitat on dos ocells –un bernat pescaire i un pit-roig- molt diferents emprenen un viatge plegats a la recerca de nous horitzons durant el qual passaran moments de perill. Però el premi serà el descobriment de l’amistat, d’altres maneres de viure i d’altres costums. I, sobretot, la descoberta de l’amor, que tot ho capgira.
Pel camí, cap als Aiguamolls de l’Empordà, els dos protagonistes coneixen una munió d’ocells que l’il.lustrador Jordi Vila Delclòs sap definir molt bé i amb un traç molt precís.
No passa desapercebuda la ironia amb què l’autor es riu del gènere humà, per exemple, quan fa dir al Pit-roig: -Quina tabarra! Sembla un home, aquest Gamarús! (42). Hi torna a la plana 44 quan diu: -Quin entreteniment més bèstia! Ja el deuen haver copiat d’algun invent dels humans. I si no és la ironia és el bon humor que es desprèn de moltes escenes, amb algun acudit com el que trobem a la plana vuitanta-una: La tempesta va resultar d’aquelles que fan arronsar el melic. Però, per fortuna, els ocells no en tenen, de melic.
Finalment, la passió pel llenguatge és per Desclot una passió indissimulada i indissimulable, mitjançant frases fetes, vocabulari escollit i alguns jocs de paraules com ara: ... em ve de gust anar a caçar quatre cuques per matar el cuc... (48). O bé: .. els que cantaven com enamorats tocats de l’ala... (68), mai millor dit. Un regal per al lector jove que viurà amb una bona complicitat les trifulgues dels dos amics.
Josep Maria Aloy
L'ODISSEA
Homer. Adaptació d'Albert Jané
Il·lustracions de Pep Montserrat
Combel, 2008
Aplaudim amb goig l’editorial Combel l’edició d’aquesta adaptació que Albert Jané ha fet de L’Odissea d’Homer. I no sols això, aplaudim també haver escollit unes il.lustracions sorgides dels pinzells i pintures d’en Pep Montserrat. El llibre, presentat amb tota la supèrbia i dignitat que es mereix una obra com aquesta, és un regal per a tots plegats, i al marge, evidentment, de l’edat dels lectors.
Albert Jané, extraordinari vivificador de la llengua, en fa una lectura molt personal, però el seu art literari és present a cada pàgina, a cada escena, a cada aventura. Un llenguatge gens fàcil obliga al lector a escoltar amb atenció un text que realment ha estat escrit per ser escoltat, més que llegit. I convido als lectors que se l’empassin a poc a poc però en veu alta.
La seva lectura –diu Carles Miralles en el pròleg- ajudarà a mantenir i acréixer entre nosaltres, ara que sí que tenim de tot, tota llei d’objectes i productes tècnics, el gust per la paraula i per les contalles que les paraules conten, el gust de dir, d’explicar i d’enraonar, els uns amb els altres; el gust de llegir, de viatjar amb la ment, de somiar i d’aprendre i d’entendre.
Josep Maria Aloy
EL DOMADOR DE LÍNIES
Marc Granell i Paco Giménez
Catarroja: Perifèric Edicions, 2009
Poques vegades recorde un títol de llibre tan idoni per al seu contingut. El domador de línies, és una antologia dels dibuixos de l’il·lustrador Paco Giménez acompanyats per poemes fets per a l’ocasió per Marc Granell, i tot el treball definit per l’osmosi del seu germà Manel. En aquesta ocasió, els gràfics són la peça central sobre la qual s’han dibuixat els poemes, i la línia adopta totes les seues postures, tant les més consensuades de l’alfabet com les més lliures del traç pictòric.
El volum, editat a gran format de tapes dures i a tot color, és fruit de l’amistat d’aquests homenots del nostre país, referents indiscutibles en els seus àmbits de treball. I com no podia ser menys, també la introducció és a càrrec de dos especialistes. Per un costat, la polifacètica Teresa Duran que destaca la part més humana i gràfica de Paco Giménez, mentre per l’altre costat el crític Carlos Pérez, ens ofereix la seua versió del procés de confecció del llibre amb la seua tradicional narració polièdrica i irònica.
Però el protagonisme del llibre són la íntima barreja d’unes compenetrades poesies, breus i sonores, que acompanyen el dinamisme d’una línia potent com a original homenatge als 35 anys d’ofici de l’il·lustrador. Un conjunt que atrapa al lector de qualsevol edat i condició, a l’oferir de forma breu, atractiva i natural una gran diversitat de sensacions i emocions.
Enric Ramiro i Roca
LLIBRES D'INTERÈS EDUCATIU
EXPROPIACIÓ INDEGUDA
Toni Cotet i Masià
Editorial Barcanova
Col·lecció "Antaviana Nova"
A partir de 14 anys
Gènere: Realisme
Eixos transversals i valors: Música. Educació per a la convivència. Justícia. Solidaritat. Respecte per la gent gran. Educació per a la salut. Família, amistat, amor.
Expropiació indeguda és el nom del grup de rock que en Pere Gomis, el protagonista de la història, ha creat amb en Frank i en Pepu. No és per casualitat que hagin escollit aquest nom ja que la família d’en Pere i quaranta més es troben afectades per l’expropiació d’habitatges a causa de la futura construcció d’una nova estació de metro.
En Pere, excel·lent baix elèctric i bon estudiant, es trobarà immers en un problema familiar i veïnal amb el que es barrejarà l’amor que sent per la Sara, les noves i velles amistats i les traïcions de tots aquells que no dubten a l’hora d’aconseguir els seus objectius.
Escrita en tercera persona, amb capítols curts que agilitzen el ritme narratiu, Cotet fa un bon retrat dels personatges i de les situacions que espurneja de sentit de l’humor i d’ironia.
La novel·la traspua l’estima que l’autor sent per la seva ciutat, Badalona. A través del text, i ben travat amb l’argument, podem seguir l’evolució de la ciutat, de com ha anat creixent, de com ha patit l’allau immigratòria i la construcció de pisos barats. Malgrat tot, però, dos conceptes que a la novel·la esdevenen símbol, els “micacos” i els “badius” continuen ben arrelats amb la voluntat de seguir formant part de la vida dels badalonins.
Una bona opció de lectura que, entre d’altres qüestions, ens apropa a un problema molt actual, l’encariment de l’habitatge.
M. Carme Roca
Tags:
Comparteix
