Pensament i acció
Llibres i materials
01-11-2008
Autors
Neus Faura, Jordi Solé i Camardons, Quim Gibert, Pere Martí i Bertran, Enric Ramiro i Roca i M. Carme Roca
Publicat a:
Escola Catalana. La saviesa dels arbres. Número 454
Ressenyes de llibres i materials
LLENGUA
Això és (i no és) allò. Jesús Tuson. Barcelona: Ara Llibres, 2008
Això és (i no és) allò és el darrer dels títols amb els quals Jesús Tuson ens apropa magistralment, però amb l’eficàcia didàctica que el caracteritza, a diverses matèries relatives al llenguatge. Aquesta vegada la seva aportació gira al voltant de la metàfora, no pas entesa en el seu vessant literari, sinó com a procediment lingüístic utilitzat quotidianament que facilita la comunicació i que ens permet entendre i expressar el món que ens envolta.
Tres aspectes d’aquest fenomen són els que l’autor encara en aquest llibre i sobre els quals organitza el seu contingut: el mecanisme de creació de les metàfores, que parteix del principi d’analogia o de semblança entre les coses, gràcies al qual les paraules adquireixen segons sentits (un home dur, el peu d’una muntanya, una fulla d’afaitar), la seva funció, que és fer comprendre fàcilment el que dit amb paraules de sentit recte seria difícil d’expressar (estar amb l’aigua fins al coll expressa un situació desesperada, que no es podrà superar sinó amb l’ajuda d’una altra persona, fer el préssec indica un capteniment estrany, que desentona fins a caure en el ridícul), i l’ús que en fan especialment els mitjans de comunicació, principalment en els titulars de premsa, que es valen d’aquest recurs per sintetitzar en un espai limitat els enunciats referits a tota mena d’esdeveniments (un partit polític fa pinya amb els seus dirigents, el primer ministre dóna un cop de timó). En aquest darrer aspecte, Tuson observa també com la metàfora pot arribar a ser sovint una arma de doble tall i convertir-se en eufemisme, o sigui, en un parany per amagar o emmascarar la realitat: pensem, per exemple, en tantes formes d’expressió utilitzades en situacions de guerra, com danys col.laterals, per no dir-ne ‘víctimes innocents’, neteges de territoris, per no dir-ne ‘massacres’, o guerres netes, per no dir-ne ‘sense baixes (morts?) a l’exèrcit propi’.
Tuson també està convençut que el món de les metàfores no desapareix pas, però sí que canvia: actualment, àrees de coneixement lligades a les noves tecnologies han constituït els seus lèxics amb l’ús metafòric de mots de la llengua general o d’altres especialitats (la informàtica ha conformat el seu lèxic a base de mots quotidians com finestra, programa, memòria, portal, escriptori, llapis, ratolí, virus), i aquests lèxics, una vegada formats, es converteixen alhora en noves fonts metafòriques per renovar expressions més tradicionals que manifestaven un arrelament a la terra, a les feines del camp o a la religió: avui ja no hi ha ningú que perdi l’oremus o que li falti un bull, però sí que moltes vegades a algú se li creuen els cables o li falta una volta de microones.
La metàfora és un fenomen universal, però cada llengua les construeix a partir de la seva pròpia visió del món. Per això l’autor alerta del perill que la possibilitat de substitució lingüística per un anglès bàsic pugui donar com a resultat la impossibilitat de l’intercanvi cultural i de l’enriquiment que la diversitat lingüística implica.
Per la seva claredat i amenitat, la lectura de Això és (i no és) Allò és recomanable a qualsevol persona interessada o simplement encuriosida pel tema, però és especialment indicada per al professorat de llengua, perquè ben segur que li suggerirà propostes que li serviran per fer reflexionar l’alumnat sobre com parlem i per què ho fem de la manera que ho fem i que podrà utilitzar com a eines per a un ús creatiu del llenguatge.
Neus Faura
Quina Política Lingüística?. Toni Mollà. Alzira: Bromera, 2007, Col·lecció Graella 18
Aquesta obra recull 27 articles en què l’autor manifesta les principals preocupacions en l’àmbit de la sociolingüística, atenent els canvis que s’han produït des que el 1987 inicià la publicació del Curs de sociolingüística. L’anàlisi del procés de substitució lingüística que encara no s’ha aturat, i/o el del procés de normalització que encara no s’ha conclòs, són transversals al conjunt d’escrits. Ens trobem amb articles de divulgació i d’altres molt més acadèmics, però com que tots tenen l’objectiu d’estimular la reflexió sobre els fenòmens sociolingüístics que s’esdevenen als Països Catalans, i qui signa coincideix en l’anàlisi de gairebé tots, vull remarcar una discrepància que proposo per al debat que l’autor ens reclama. Així, en l’article “Ferrer i Guàrdia, en l’oblit” Mollà fa una defensa de l’educador que el porta d’una banda a justificar l’al·lèrgia que aquell patia en relació a l’ensenyament en català: “Antes que en catalàn, mil veces antes en esperanto”, i ho fa tot justificant-ho pel context. Penso que, sense negar les interessants aportacions progressistes del pedagog, cap lectura crítica no pot excusar una afirmació d’aquest calibre.
Mollà ens recorda que quan Joan Maragall va intentar oposar-se públicament a la condemna a mort de Ferrer i Guàrdia, després dels fets de la Setmana Tràgica de 1909, Prat de la Riba, cap de la Lliga Regionalista i director de La Veu de Catalunya, li va impedir publicar La ciutat del perdó en aquest diari. Però no diu que un altre intel·lectual políticament compromès, en Gabriel Alomar, sí va poder fer-ho a les pàgines de La Campana de Gràcia, un dels portaveus del republicanisme catalanista popular. Ergo existia un catalanisme popular que Ferrer no sabia veure.
Per fer entenedor el context que porta cap a l’espanyolisme lingüístic a l’educador, el sociolingüista d’Alzira fa una lectura tòpica i reduccionista del catalanisme que explica al meu entendre molts dels mals que ens han dut a caure en la realitat monocolor pseudoprogre que ara patim. Mollà titlla als “enemics del mestre racionalista” de “nacionalessencialistes catalanodependents”. A hores d’ara encara estic cercant a Catalunya algú que pugui ser acusat de catalanodependent en un marc on la subordinació lingüística i mental ens fa constantment hispanodependents. Es veu que per a l’autor el catalanisme d’aleshores era cojuntural i nascut de les deixalles colonials, un mer reclam populista i propagandista, classista i conservador. Que l’única consciència nacional que hi havia era explotada per un nacionalisme català que estava “reduït a la seua vessant emotiva”, un catalanisme immobilista en el qual “la nació posseeix la seua pròpia dinàmica” i és “l’embrió de l’essencialisme conservador catalanista”; un projecte burgès malèvol que “implicava privar el poble català dels aspectes universals de la vida humana” (sic); mentre que “Ferrer era un autèntic liberal de mentalitat oberta, igualitarista i cientifica” però que –això ho diem nosaltres- malauradament odiava el català.
La contradicció de Mollà arriba al súmmum de la paradoxa quan rebla el clau de la contradicció: “Ara, quan la comunitat lingüística catalana es troba en l’últim esglaó de la substitució lingüística, fa bé de recordar Ferrer”. Independentment de si els catalanoparlants estem o no en el darrer esglaó, -me’n lliuraré d’afirmar-ho per no ser titllat de catastrofista per Miquel Pueyo (El fantasma de la mort del català)- penso que justament actituds com la del pedagog d’Alella ens fan caure en el parany de l’Estat colonial d’enfrontar burgesia nacional contra poble català oblidant el genocidi que imposa l’estat espanyol i la dinàmica imperialista que no deixa redreçar el poble que hom pretén alliberar amb ideologia anarquista. La ceguesa de Ferrer que en nom de l’internacionalisme i l’emancipació social només propugnà escola en castellà, no ens deixa veure altres pedagogs com Joan Bardina (molt més oblidat que Ferrer), Estalella, Galí i molts d’altres que van saber reconèixer la llengua i la nació catalana i no es deixaren encegar per tics anticlericals i acatalans que només van servir per afegir confusió i baralles entre catalans. L’article de Mollà va ser publicat el 1991 al diari “Levante”, nom que no és casual com a continent del contingut de l’escrit, ja que mostra la visió espanyola que ens domina i que ens inclina a veure que allò que tenim al nord o al sud és a llevant.
Jordi Solé i Camardons
ASSAIG
Nosaltres, els catalans. Víctor Alexandre. Barcelona: Pòrtic,2008
L'últim patriarca ha encapçalat les llistes de vendes d'aquest passat Sant Jordi. Amb aquesta novel·la, Najat el Hachmi va guanyar el Ramon Llull 2008, el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Anteriorment, havia escrit Jo també sóc catalana. Hachmi es va criar a Vic a partir dels 8 anys, tot i que havia nascut al Magrib. És encisador conèixer de prop la trajectòria d'aquells nouvinguts que han adoptat el català com a llengua de relació, i que volen ser d'aquesta terra perquè l'estimen tal com és. Tot i que allò que més fascina són les variables que els han empès a voler ser d'aquí.
Amb aquest esperit, Víctor Alexandre ens presenta Nosaltres, els catalans, un llibre on conversa tant amb Hachmi com amb un total de vint persones d'origen estranger (Matthew Tree, Txiki Begiristain, Salah Jamal, Patrícia Gabancho, Sam Abrams, Lluís Cabrera... ) afincats en diferents indrets dels Països Catalans. És a dir, amb uns estrangers dels cinc continents que un dia van deixar de ser-ho i que, amb el temps, han descobert que el nacionalisme, en el sentit català, vol dir: «senzillament demanar el mateix que té tothom, no pas enaltir els catalans per damunt de tot».
El més punyent dels testimoniatges és el de Mbaye Gaye. I és que aquest senegalès relata que fou víctima de l'agressivitat policial espanyola al no deixar de parlar en català en una comissaria de Barcelona. Aquesta hostilitat en el tracte lingüístic, que en major o menor grau també han experimentat la resta d'entrevistats, ha reforçat els seus vincles amb el fet català. En aquesta línia, el psicòleg Carles M. Espinalt va escriure que els catalans de soca i arrel pateixen sovint un complex d'inferioritat que els fa creure que la seva causa és una causa perduda. No passa el mateix, segons Espinalt, entre els altres catalans, que conserven part del pòsit anímic dels que sempre han guanyat i quan és hora de judicar el plet català no el donen mai per perdut: «D'ací que es converteixen en decidits encoratjadors de la causa, animant a certs conciutadans que ja comencen a desistir o temen pledejar de nou (...) acostumen a ésser valuosos elements per a superar el clima d'angoixa que la prostració avial ha anat espargint per les terres catalanes». Tant cert és que per la irlandesa Cathy Sweeney «la plena integració en una nova cultura és com una mena de renaixement» i per l'iraquià Pius Alibek no és «una qüestió de catalanisme, sinó de sensibilitat».
L'alenada d'aire fresc dels testimonis que aporta Alexandre són per a l'Espanya castellanocèntrica, en la qual hem quedat entaforats, una brossa a l'ull. I és que a més de moure's en català, aquests nouvinguts no tenen pèls a la llengua. Tant la mexicana Adriana Gil, professora de la UAB, com el gallec Raimundo Viejo, professor de la UPF, denuncien la manca de respecte cap a la identitat catalana de l'Agència de Cooperació Iberoamericana i de les informacions del programa Erasmus de Brussel·les, «molt mediatitzades per l'Estat espanyol (...) l'Estat no vol que es vegi que l'espanyol no és hegemònic en tot el territori».
Contemplar les coses nostrades des d'uns ulls que no són genuïnament catalans és allò que fa més interessant Nosaltres, els catalans. Sobretot perquè Alexandre, periodista amb ofici, ha sabut treure el suc i el bruc de cada conversa. I és que emociona sentir «He entès que, si visc aquí, no puc quedar-me al marge d'una societat que està en lluita» (Saoka Kingolo) o bé «Jo també, com a catalana, vull la independència per ser lliure» (Asha Miró). El seu compromís els fa doblement catalans.
Quim Gibert
LITERATURA INFANTIL I JUVENIL
Caca. Una història Natural de l'innombrable. Nicola Davies. Il·lustracions de Neal Layton. Traducció de Jaume Muñoz Cunill. Bellaterra: Lynx Edicions, 2008
L'editorial Lynx continua amb la seva aposta per la literatura infantil, i sobretot per la centrada en la natura (recondem la col·lecció "Ales de Paper"), i ens ofereix un títol que arriba precedit de l'èxit internacional tant per vendes com per traduccions. Es tracta de Caca, subtitulat Una història natural de l'innombrable. Una obra que pretén apropar als infants (personalment crec que pot interessar a lectors de qualsevol edat pel rigor i l'amenitat del text) un fenomen tan quotidià i universal com la caca, la defecació, els excrements... El llibre, doncs, és una aproximació a aquest fenomen tan variat i útil, com ens demostra l'autora, que compartim els animals de totes les espècies, inclosos els racionals. I ens ho demostra a través d'un seguit d'històries, anècdotes, curiosistats a l'entorn de la caca, que ens permeten de calibrar la importància del fenomen en tants i tants aspectes: "La caca es pot aprofitar com menjar, per fer foc o per a la construcció. Serveix per lliurar missatges, escampar llavors o reciclar nutrients que fan possible la vida a la Terra. És una de les coses més útils del món" (pàg. 56).
No hi ha dubte que un text d'aquestes característiques, acompanyat d'unes il·luatracions divertides que l'infantilitzen una mica, ja que imiten el quadern d'un naturalista, però infantil, serà una delícia per als lectors més joves, als quals agrada d'allò més tot el que es relaciona amb l'escatologia.
Només ens ha sabut greu que la traducció, sobretot en els usos pronominals, sigui excessivament castellanitzada, com també ho podria ser el subtítol, diferent del de les edicons en castellà i anglès. I també que el text passi per alt un fenomen tan important com els usos agrícoles de les caques, que en català han donat noms tan populars com fems, femer, femejar, femetaire..., que no apareixen per a res a la versió catalana.
Pere Martí Bertran
Les cares de la integració. Francesc Gisbert. València: Edicions del Bullent, 2007
En pocs anys, el fenomen de la immigració ha transformat el panorama social a l’estat espanyol i més encara als països amb convivència de llengües com el nostre. Front a aquesta situació que tradicionalment ha format part de la història i més en el nostre cas com a país emissor, s’han format diferents opcions. Uns ho veuen com a invasió, altres ho viuen amb tolerància i uns altres ho reconeixen com a un moviment de persones que és conseqüència d’una llarga injustícia.
La narració se centra en quatre persones, ben distintes, atrapades de nit en un ascensor: un congolés, una ucraïnesa, una dona de la terra i una jove estudiant. De què parlaran? Quins punts de vista tindrà cadascú sobre la immigració, el racisme, la globalització i la convivència entre cultures? Aquest dilema és el punt de partida de Les cares de la integració. Una obra senzilla i amena amb què l’autor intenta fer reflexionar a joves i adults, sobre un dels majors reptes de la societat actual.
L’obra d’aquest alcoià, forma part de la col·lecció Claus per a entendre el món que té com a objectiu l’explicació d’aspectes que envolten la vida quotidiana dels joves lectors, aportant-li els elements d’anàlisi que li fan falta per a entendre’ls i formar-se: globalització, medi ambient, feminisme, educació... Es presenta en format de butxaca, amb una setantena de pàgines. L’estructura en vuit capítols, el llenguatge, el llenguatge divulgatiu, el predomini del diàleg i l’actualitat de les situacions, el fan molt atractiu.
Enric Ramiro i Roca
LLIBRES D'INTERÈS EDUCATIU
Contes infantils de Mercè Rodoreda. Il·lustrador: Subi. Idea d'Anna Obiols. Editorial Baula. A partir de 8 anys
Gènere: Fantasia
Temes transversals i valors: Entorn. Coneixement del medi. Literatura. Educació per a convivència. Amistat. Companyonia.
Recull de quatre contes infantils de Mercè Rodoreda. El primer, La darrera bruixa, explica la història d'uns nens que van prendre l'escombra a una bruixa i així hi van posar fi. El segon, Les tres granotetes i el rossinyol, ens parla de l'amistat i col·laboració entre unes granotes que volien cantar i un rossinyol que no podia abastar l'aigua. A l'Hivern i les formigues ens trobem amb un país molt bell on les formigues trafiquejaven amb delit fins que va arribar l'Hivern, renyinós i corglaçat. I a l'últim, ens divertim amb Les pomes trapasseres, unes pomes que de tant gronxar-se i cantar, van caure per terra a rodolons.
M. Carme Roca
Tags:
literatura, Marina Segarra, Jaume Comellas, Raimon Portell, Salomó Marquès, Santiago Alba, Victòria Camps, Patrícia Gabancho, Josep-Francesc Delgado, Pep Tort, Arthur Conan Doyle, Núria Albó, Miquel Desclot, Homer, Marc Granell, Paco Giménez, Toni Cotet
Comparteix
