Pensament i acció
Maria Àngels Falqués, una dona d'acció
01-08-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
Ampliar...Maria Àngels Falqués és una destacada activista de la Catalunya Nord. Fa gairebé vint-i-cinc anys que va fundar a Perpinyà l’editorial Trabucaire, un dels pilars de la producció escrita en català i en occità al territori. Tot i ser aquest, sens dubte, el projecte de la seva vida, no és pas l’única iniciativa que ha liderat aquesta emprenedora nord-catalana. Fou una de les impulsores, l’any 1971, d’Esquerra Catalana dels Treballadors, on milità de forma intensa durant tota una dècada i fins la seva dissolució. En aquella època, a més, Falqués va treballar de valent per fer realitat tota una fita: el naixement, el 1976, de La Bressola.
Ironies de la vida, la consciència catalanista li ve del maig francès. “Tot això remunta a l’any 68. Jo era molt jove, deuria tenir uns vint-i-cinc anys, quan vaig prendre consciència de la meva catalanitat”, explica Falqués. En aquella època, Maria Àngels estudiava Història al Llenguadoc. Allà va connectar de seguida amb moviments pro-occitans, molt agitats en aquells temps. En tornar poc després al Rosselló, es va trobar amb una agradable sorpresa: també a casa s’havia format un grup que reivindicava la identitat pròpia. Aviat hi va entrar en contacte, i junts van crear el Comitè Rossellonès d’Estudis i d’Animació, que l’any 1971 es transformaria en partit polític i passaria a anomenar-se Esquerra Catalana dels Treballadors.
—¿Quina era la ideologia del partit?
—Va representar el naixement de l’esquerra catalana al territori. Fins aleshores, aquí, el catalanisme es definia per ser més aviat de dretes. És llavors que neix el moviment català d’esquerres, i és important perquè no neix únicament com a moviment cultural, sinó que entenem que la cultura forma part de l’estratègia per arribar a un alliberament social. Vam continuar, doncs, fent acció cultural, però sense deslligar-la mai de la política. Des d’aleshores i fins ara, el moviment català a Catalunya Nord ha estat més aviat d’esquerres.
—¿Hem d’entendre, doncs, que durant tot aquest temps ERC no hi és, aquí?
—No, no, ERC es reimplanta a Catalunya Nord l’any 1993. De fet jo vaig ser una de les persones que van ajudar a aquesta reimplantació.
—¿I per què es dissol, Esquerra Catalana dels Treballadors?
—Es va dissoldre perquè era un grupuscle i, com en tots els grupuscles, van sorgir tensions internes... Res d’interessant.
Esquerra Republicana dels Treballadors es dissol l’any 1981 després d’una dècada de vida. Durant tot aquest temps, Maria Àngels treballa intensament per al partit, tasca que comparteix amb d’altres militants històrics com Jaume Roure (avui regidor de Perpinyà per Unitat Catalana), Miquel Mayol (actualment membre d’ERC i diputat al Parlament Europeu entre 2001 i 2004 per aquest partit en coalició amb Eusko Alkartasuna) o Joan Miquel Touron (des de fa més vint anys propietari de la Llibreria Catalana de Perpinyà). Són anys de molta feina, però Maria Àngels encara troba temps per participar en un altre ambiciós projecte: la creació, l’any 1976, de La Bressola.
—¿Per què decideix tirar endavant aquesta iniciativa?
—Perquè sóc mare. L’any 1973 neix la meva filla, la Mireia, i aleshores em pregunto: “Aquesta pobra criatura ha d’anar a l’escola francesa?” i decideixo que això no pot ser. Em vaig dir: “Anem a muntar una escola catalana!”.
—D' això se’n diu tenir iniciativa!
—És aleshores que ens unim unes quantes persones i comencem a contactar amb les ikastoles. Els bascos van ser els primers a crear aquest model d’escola, de forma que sempre els hem tingut com a referència. En aquells inicis hi tenim molt de contacte, per saber com ho han fet ells.
—El moviment de les ikastoles ve de molt abans, però justament aquells anys estan en procés d’expansió.
—Sí, per això són el model a seguir en tot moment. Aleshores a la Bretanya encara no existien les Diwan, ni a Occitània les escoles Calandreta [escoles associatives d’ensenyament en bretó i en occità, respectivament]. Aquestes es creen poc després de La Bressola: les Diwan el 1977 i les escoles Calandreta el 1979.
—¿Com recorda aquells inicis de La Bressola?
—Els dos primers anys van ser d’una solidaritat femenina i maternal extraordinària, perquè fèiem l’escola a casa d’una de les mares. Hi havia tres o quatre alumnes, els primers anys màxim es va arribar a cinc. I cada setmana, una mare diferent feia el menjar per a tothom. La professora era l’Úrsula Planes, una mestra d’ofici originària del sud que es va casar amb un nord-català. Com que aquí no treballava, aquesta dona va fer de mestra durant dos anys gratuïtament.
En arribar el 1985, Maria Àngels ja duia dos projectes consolidats a les espatlles. Tots dos ambiciosos, tots dos fructífers (la dissolució del partit, al cap i a la fi, no va significar la desaparició de la nova sensibilitat instaurada). I tots dos, a més, amb un objectiu comú: la defensa de la catalanitat. Tots aquests trets comuns els tindrà, també, el seu tercer i darrer projecte: la fundació de l’editorial Trabucaire.
—¿L’editorial és el projecte definitiu?
—Sí, finalment he trobat el projecte que em fa estar completament en acord amb mi mateixa. He trobat la manera de canalitzar les meves idees sense haver-me de barallar. És una fórmula més suau: si vols defensar les idees, parla poc i actua. El treball és aquí i amb això en tinc prou.
—S’ha cansat molt, d’haver de lluitar constantment...
—(Riu). Sí... Però és que ara faig una feina molt més eficaç que abans. Si algú vol saber per què penso el que penso, que llegeixi els llibres que editem. Hi ha tot el material perquè una persona que viu aquí sàpiga que no és francès, que continua sent català, ho vulgui o no. Està escrit.
—Vostès editen en tres llengües.
—En català, en occità i en francès. Vam començar a publicar només en català, però al cap de dos anys ens vam adonar que si continuàvem així aviat hauríem de tancar.
—I s’hi van haver de repensar.
—Sí. A principis de la dècada dels noranta, els occitans ens demanen de muntar una col·lecció de creació literària en occità, perquè tenien el problema de tenir moltes publicacions però mal fetes. Aleshores és quan muntem, juntament amb l’escriptor i especialista en literatura occitana Felipe Gardy, una col·lecció de narrativa en aquesta llengua. D’aquesta només publiquem dos llibres l’any, però que són d’una qualitat exquisida. Llibres que quedaran per a la Història: de Max Roqueta, Joan-Ives Casanova, Alem Sure-Garcia, Joan Claudi Forêt, etc.
—Una col·lecció de ficció, doncs.
—Amb els occitans en tenim una altra que és en francès. La col·lecció es diu “Cap al Sud” i la idea és treballar les problemàtiques dels diferents pobles d’aquesta àrea territorial. L’atzar ha fet que de moment siguin majoritàriament sobre Occitània, però això és només casualitat.
—¿Altres col·leccions que destacaria?
—En tenim una de sociologia, on es tracten temes de la societat d’aquí: la immigració, la identitat, etc. Després hi ha la col·lecció d’història, amb alguns títols en català i d’altres en francès però tots sobre història de la Catalunya Nord. Una altra és la col·lecció de narrativa en català, que anem tirant endavant però amb dificultats, perquè hi ha pocs escriptors en català, aquí.
—Veig que al catàleg també hi ha diccionaris.
—Sí, la vam crear perquè hi havia una demanda no coberta. Cada cop hi ha més gent que s’interessa per l’aprenentatge del català.
—¿Com és això?
—Els darrers anys hi ha hagut un canvi demogràfic força important, perquè ha vingut molta gent de fora que té una actitud diferent. No són gent activa en la defensa de la llengua, però com a mínim no tenen tanta agressivitat contra el català. De fet al contrari: es volen integrar i hi mostren interès. Globalment, es podria dir que la catalanitat és més vistosa però que no té, tanta qualitat com abans.
—¿Hi pot aprofundir una mica?
—És una qüestió de cultura: fan cuina catalana, ballen sardanes... però no parlen la llengua. És a dir, que des del punt de vista d’assolir l’objectiu de la normalització del català a la Catalunya Nord, no hem avançat gens. Però no sé si aquest interès per la cultura popular és un progrés o un retrocés, encara és d’hora per valorar-ho. Considero que si això evoluciona cap a un retrobament de la llengua i de la identitat serà positiu. Ara, si es queda en quatre ballades de sardanes i quatre punyetes... aleshores no.
—Tornem a l’editorial. ¿Ens hem deixat cap col·lecció important per comentar?
—A banda d’alguna altra com la que fem sobre art, jo destacaria la darrera col·lecció que hem muntat. Aquesta la porto jo i l’he muntada braç a braç amb Carme Porta, la secretària de Família del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya. La col·lecció es diu “Tinta Fèmina”.
—¿Sobre dones?
—La idea la va tenir la Carme. Un dia em diu: “És una llàstima, perquè a Catalunya, al sud, les feministes publiquen, de manera general, en castellà. No n’hi ha gaires, de publicacions d’aquest gènere en català”. Aleshores li vaig dir de muntar una col·lecció i vet aquí com va començar tot. El primer llibre el vam publicar l’any passat amb la col·laboració de l’Institut Català de la Dona. És de la Yaratullah Monturiol i Virgili i es titula Dones a l’Islam: autodeterminació. Ara tenim previst de treure una antologia de textos de feministes d’arreu del món traduïts al català.
—¿Vostè es considera feminista?
—L’any 1968 jo formava part del moviment. Però ara el moviment feminista és molt. diferent, les condicions socials són molt diferents. En tot cas, he tingut la sort de viure uns moments apassionants, perquè he pogut viure i lluitar per un seguit de coses que s’havien de guanyar.
—¿Ja està tot guanyat?
—No és perfecte, s’ha de millorar, però el més important ja es té. Passa que a la Catalunya del sud tinc la impressió que el moviment feminista no va tenir la mateixa cronologia que a França. Ara que tinc força contacte amb la Carme Porta, per exemple, veig tota la feina que s’està fent des de la Generalitat a favor de les dones en temes com la conciliació. És clar, aquí això ja no es fa perquè ja es té. Evidentment que s’ha de millorar, però la conciliació és una conquesta de fa més de vint anys. Aquesta no coincidència cronològica també hi és a l’inrevés, perquè si en temes com la conciliació anem més avançats, aquí en canvi portem més retard en el tema de la violència contra les dones.
—¿De debò?
—Sí, a França es fa molt poca cosa. No hi ha una mobilització real contra la violència masclista.
Tags:
Comparteix
