Pensament i acció
MIQUEL CATALÀ. Oficialitat.cat: la primera pedra de l'activisme lingüístic del segle XXI
01-09-2009
Autor
Oriol Freixenet (fotografies de Dani Codina)
Publicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2009 - Número 12. Número 12
Ampliar...Oficialitat.cat: la primera pedra de l’activisme lingüístic del segle XXI
Les originals iniciatives d’aquest jove internauta obren nous camins per aconseguir l’oficialitat del català a Europa.
El jove internauta i activista cultural i lingüístic Miquel Català i Coït ha estat capaç tot sol, amb la força que dóna la constància, el treball i la convicció de tenir la raó, de posar en la primera línia informativa l’oficialitat del català a Europa. El 2008 va traduir la pàgina del Parlament Europeu al català. Era conscient que el que feia no era estrictament dins la legalitat, però també que aquesta era una norma absurda. Inicialment, l’Europarlament va amenaçar de denunciar-lo, però finalment va haver d’acceptar l’obvietat: no hi ha res més europeu que la diversitat lingüística i cultural. Ara els catalans ja podem saber el que passa al Parlament Europeu amb la nostra llengua. Un èxit amb més de 155.000 usuaris únics en un any. Però la batalla de Miquel Català és més llarga i ambiciosa: vol aconseguir l’oficialitat plena de la llengua catalana a les institucions europees. Des de la pàgina web www.oficialitat.cat promou les adhesions a aquest objectiu. Amb les noves eines que donen Internet i les noves tecnologies, la lluita continua. Només necessita que el suport segueixi creixent. Ell simbolitza el ressorgiment de l’activisme en una societat civil catalana cada vegada més mobilitzada.
“D’entrada, he de dir que això no ha començat amb mi.” Miquel Català, posat tranquil, mirada serena, gestos sobris, vol reconèixer la feina feta pels qui l’han precedit i esmenta l’activitat iniciada als anys vuitanta per Alexandre Cirici i Pellicer, un escriptor i polític al Consell d’Europa que va posar els fonaments per al reconeixement de les llengües sense estat, considerades ara regionals o minoritàries, del continent europeu. Assegura que el que ha fet no hauria arribat a ser res sense l’afany que la gent d’aquest país, coneguts o no, hi han esmerçat al llarg d’aquests anys.
Malgrat la seva timidesa i humilitat, és evident que la seva aportació suposa un punt d’inflexió important: ha servit per regenerar el debat, i trobar noves maneres de dir el mateix amb noves eines i nous camins. Però sap que amb el debat no n’hi ha prou: “Anys d’experiència han convertit els destinataris de les nostres queixes en experts a silenciar-les.”
L’objectiu que tenia quan des de la seva habitació rumiava com engegar el projecte davant l’ordinador ha estat, sobretot, que la seva feina fos útil, que servís d’alguna cosa i alhora que forcés alguna resposta per part dels organismes europeus. Com a mínim això. I amb una premissa que considera fonamental per a la bona marxa del projecte: actuar sempre des del respecte més absolut en les formes i els processos perquè mai no es pogués trobar res que en dificultés l’avanç.
Uns inicis complicats
L’aparició de www.europarl.cat, que en Miquel va fer des de la solitud de la seva habitació amb hores i hores de feina, va caure força malament als encarregats espanyols de l’Eurocambra, segons explica. Creu que no havien previst que allò es pogués fer: ni per recursos, ni per interès, ni per volum de feina. Els va sorprendre. Aquesta és una altra de les claus de l’èxit: “Cal seguir comptant amb l’efecte sorpresa perquè genera desconcert als qui han decidit reaccionar davant d’aquesta reivindicació justa”.
Considera que fa front al que anomena un conjunt de buròcrates que abans de res són gent metòdica que funciona amb un esquema rígid i tancat que vol trobar un paper on s’hagi escrit anticipadament el procediment d’actuació per a cada situació sobrevinguda. Però tot això pot ser alhora el seu punt dèbil, continua en Miquel. Cara i creu: “Si sabem actuar en el camp on no tenen contramesures preestablertes, els estarem desconcertant. Ens aprofitarem de la lentitud del seu poder de decisió per presentar fets consumats.”
Fent ara balanç, està prou content d’haver traduït la pàgina del Parlament Europeu. Per exemple, veu com un èxit que se li pregunti pel català al president del Parlament Europeu quan ve de visita a Barcelona, que s’insisteixi al comissari de multilingüisme, que sigui un dels eixos de debat dels eurodiputats catalans... Tot això són factors de motivació per a ell. Però, evidentment, amb això no n’hi ha prou. Primer de tot, diu, cal que els catalans creguin en l’objectiu. Calen accions que facin creïble la presència normal de la nostra llengua al Parlament Europeu, “i em consta que en això www.europarl.cat hi ha ajudat”.
Nova etapa
La campanya de recollida de suport a favor de l’oficialitat del català a Europa va començar aquesta primavera a www.oficialitat.cat i suposa, doncs, el pas següent. Ja no es tracta solament de fer feina de formiga des de la connexió a Internet. Ara és més ambiciós i cerca aliats forts per ser capaç d’arribar a molta gent, “i en això Òmnium Cultural hi tindrà un paper protagonista”.
Vol aprofitar la xarxa que ja ha creat i estendre-la internacionalment. Per això té previst implicar-hi els lectorats de català que hi ha a les universitats principals dels països europeus. D’aquesta manera, a Anglaterra, Alemanya o França es podran aconseguir suports per a l’oficialitat.
En Miquel és un home ocupat. Després de la jornada laboral al Centre de Supercomputació de Barcelona (BSC), on fa d’enginyer informàtic, dedica bona part del seu temps a l’activisme cultural. Però es considera un privilegiat en tots els sentits: de poder defensar la pròpia cultura, de comptar amb els mitjans tècnics per organitzar i difondre aquesta reivindicació, de tenir el reconeixement i suport de gent que ha demostrat saber treballar a favor d’aquest país. Sentir-se un privilegiat l’omple de responsabilitat i el motiva especialment a seguir treballant.
El nou Parlament Europeu
Està convençut que el resultat de les eleccions europees beneficien el seu projecte perquè creu que és quan les coses no rutllen que s’apliquen canvis. Creu que alguns dels canvis que incorporarà el tractat de Lisboa seran en va. En aquest sentit, té una relació ambivalent amb els polítics, els veu com a “gestors dels fons públics que els és permès de gestionar”. D’alguna manera, creu, han decidit tenir molt poc marge de maniobra. Pensa que, en general, l’abstenció demostra que la gent no està contenta de com van les coses i que, a la vegada, això impulsa els ciutadans a buscar solucions.
Considera que el seu paper és diferent. Forma part de la gent que ha decidit gestionar el seu temps d’altres maneres amb l’impuls transformador de la societat civil. “Sabem que la veu dels polítics té un abast curt i encara escurçat per la realitat política actual, però no volem creure que amb això han ofegat la dels que no esperem a tenir una bona cadira per veure’ns capaços de treballar pel nostre país i la nostra gent”, afirma.
Creu que està prenent força un moviment que ens ha de portar a algun lloc. No sap si els polítics s’hi apuntaran. Ja ho decidiran, diu. Ara bé, està convençut que els polítics i els partits són necessaris perquè cal vehicular les iniciatives i les energies d’alguna manera.
Catalunya i els Països Catalans
Català afirma que Catalunya no es pot apoderar en exclusiva dels temes culturals, perquè per definició són temes compartits amb altres territoris. Té molt clar que la lluita no s’acaba al principat i tracta el tema des de la perspectiva del territori lingüístic complet. No obstant això, creu que des de Catalunya no es pot renunciar a liderar-ne la defensa si se’n saben crear les condicions. “Sóc de la Granja d’Escarp, l’últim poblet del Segrià, a tocar del Baix Cinca. Crec saber de què parlo.”
Miquel Català és una persona amb un gran bagatge cultural i es nota que l’interès pel catalanisme li ve de lluny. En aquest terreny els seus referents són amplis. Fa incursions en llibreries de vell on troba discursos de polítics de diverses procedències. Cita Les dictadures de Cambó, una segona edició del 1929 que mostra, assegura, com d’avançat estava el pensament polític a Catalunya en comparació ja no d’Espanya, sinó de tot Europa. Però també s’ha preocupat de buscar Lerroux, per exemple. Li interessa saber com i de què s’ha parlat a la gent d’aquest país perquè això l’ajuda a entendre de quina manera hem arribat on som avui.
Però hi ha detalls que encara denoten més la personalitat de Miquel Català. La carta que va fer arribar al portaveu del Parlament Europeu data del 14 d’abril, el dia en què el 1931 el president Macià va proclamar la República Catalana. També el primer formulari web de recollida de signatures apareixia el 15 d’octubre, dia en què el 1940 feixistes alemanys i espanyols van afusellar el president Companys, “l’únic president democràtic d’Europa assassinat”, recorda.
La conversa s’acaba amb una petició. Demana que tothom qui ho vulgui entri a la pàgina d’oficialitat.cat (www.oficialitat.cat) i hi deixi la signatura. És un petit gest que permetrà assolir una cosa molt gran: “Si volem ser llengua oficial tot i no tenir estat, hem d’aconseguir-ho per mitjà de la pressió que fem. La suma d’aquests petits gestos permetrà que una llengua sense el suport estatal aconsegueixi l’oficialitat.”
>>> Oriol Freixenet és periodista.
SUPORTS I ALIANÇA AMB ÒMNIUM
Miquel Català ha rebut el suport de tots els europarlamentaris catalans, excepte
el representant del PPC, i de polítics com ara Xavier Trias, Jordi Portabella i Bernat Joan, entre altres. Ha tingut el suport de la Plataforma per la Llengua, la Fundació Catalunya Fons, la Institució Cultural de la Franja de Ponent i la Fundació Jordi Pujol.
També li han atorgat dos premis:
• El XII Premi Josep Galan a la Normalització Lingüística atorgat per l’Institut
d’Estudis del Baix Cinca.
• El Jaume I, concedit per la Institució Cultural de la Franja de Ponent.
Ja ha iniciat converses amb Òmnium Cultural per trobar fórmules de col•laboració per impulsar el seu projecte.
PERFIL
Té 28 anys, va néixer a Tarragona. És enginyer informàtic i viu entre Barcelona i la Granja d’Escarp. Tot i que per feina el llenguatge principal que utilitza és el binari –treballa a l’àrea tècnica del Barcelona Supercomputing Center–, la seva passió és la llengua i la cultura catalanes. De fet, se sent més còmode si se’l defineix com a activista per la llengua que si se li posen etiquetes polítiques o nacionals. Podria semblar tòpic que triï Gandhi com a personatge històric, però en el seu cas no ho és. La força tranquil•la del líder indi és el que millor defineix l’estil de Miquel Català. Ell mateix reconeix que és més de pensar un temps i actuar després. I quan actua ho fa fins a les últimes conseqüències, precisament perquè abans hi ha pensat en profunditat.
Des de sempre ha estat interessat en la defensa de la llengua i la cultura catalanes. És un home que actua amb lògica i convicció. De tarannà cartesià, executa de manera sistemàtica els plans que ha rumiat prèviament. Un dia va decidir que no podia ser que el català no tingués el rang que es mereix a la Unió Europea i va engegar un projecte que va batejar com “El català, propera llengua oficial a la Unió Europea”. Va traçar un pla amb un ordre, una priorització, un calendari... I l’està aplicant. La seva tenacitat està per sobre de barreres, impediments, estats, buròcrates i normatives absurds. Cada pas que fa està meditat, pensat i sospesat. Quan avança, no hi ha marxa enrere. Lent, però segur. Constant i implacable. Està convençut que se’n sortirà. I no és l’únic: cada vegada són més els que prefereixen ser en el bàndol dels convençuts que en el dels vençuts. La seva iniciativa compta amb el suport d’Òmnium Cultural.
Comparteix
