Pensament i acció
Miralls trencats francesos
11-09-2008
Autor
Publicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2008 - Número 9. Número 9
La llengua catalana no perilla només aquí. L’Estat francès també ha practicat el seu particular genocidi cultural contra el català. Ara, però, el senat del país veí ha inclòs en la seva carta magna el reconeixement de les llengües regionals, entre elles, és clar, el català. Però no ens enganyem: és una operació de maquillatge del jacobinisme estructural que pateix l’estat francès.
Mentre a Madrid hi ha qui escriu i firma manifestos sobre la seva lengua común, a París, després de moltes penes i treballs, un article secundari de la nova Constitució francesa reconeix per primer cop oficialment les llengües minoritàries dins la República. Per la porta del darrere, el català, el basc, l’occità i d’altres llengües són contemplades com a part del patrimoni de l’Estat francès, pas històric però insuficient. Mentre a les Espanyes hi ha personatges a qui fa nosa la diversitat lingüística, a França maquillen una mica el jacobinisme estructural que considera patois tot allò que no sigui la llengua de Molière.
El 18 de juny passat, el Senat francès havia rebutjat incloure el reconeixement de les llengües “regionals” en el projecte de reforma de la Constitució. L’esmena a l’article primer de la Constitució feia constar que “les llengües regionals pertanyen al patrimoni de la nació”. Dos dies abans d’aquesta votació, l’Acadèmia Francesa, fundada l’any 1635 pel cèlebre cardenal Richelieu, va declarar que la iniciativa legislativa atemptava “contra la identitat nacional”. Els acadèmics, moguts per un zel extraordinari, van recordar que “després de cinc segles, la llengua francesa ha forjat França” i que no s’entendria que “les llengües regionals” apareguessin en l’article primer de la carta magna mentre “l’idioma de la República” apareix en l’article segon. Finalment, la qüestió ha estat inclosa en l’article 75 del nou text constitucional.
El mal exemple de París ha excitat els ànims ibèrics. Així, hem pogut veure alguna carta en algun diari que demanava “aprendre del país veí” perquè “a França no volen repetir els errors lingüístics d’Espanya, on, de manera ingènua, s’ha estat excessivament generós amb l’oficialitat de les llengües regionals i, al final, l’espanyol ha acabat sent expulsat de les escoles i de l’administració pública”. En realitat, a les Espanyes, sempre hi ha hagut força gent que ha observat el model jacobí francès amb indissimulada enveja.
Les coincidències van fer que, també a finals de juny, mentre el poder francès s’arrapava als dogmes de sempre, sorgís, des de Madrid, un anomenat Manifiesto por la lengua común, impulsat pel partit Unión Progreso y Democracia, el diari El Mundo i un grup d’intel•lectuals. En aquest paper, a més de repetir les falsedats habituals dels partidaris del monolingüisme castellà, es feia un elogi implícit del model francès, en un moment en què, paradoxalment, totes les societats occidentals s’orienten cap al multilingüisme. Els autors del manifest, tot mirant cap a París, consideren que el castellà és una “llengua política comuna” mentre els altres idiomes (català, basc i gallec) no passen de ser “llengües cooficials autonòmiques” el coneixement de les quals per part dels ciutadans només mereix ser etiquetat de “desig encomiable”. Entendridor. Ja se sap que els indígenes tenen una dèria primitiva per les coses de la terra i, per tant, cal donar-los una mica de corda. Però no gaire.
Per completar aquest joc de miralls trencats francesos sobre Catalunya i el català, el Parlament del Principat va adherir-se, a primers de juliol, a l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia com a membre observador. Aquest organisme és una instància consultiva dels territoris de la francofonia i, segons llegeixo, entre els seus objectius té la promoció de “la diversitat cultural i lingüística”. Com es menja tot plegat? Francofonia i diversitat no han anat mai juntes perquè –com hem tornat a comprovar ara– París menysprea i esborra tots els idiomes minoritaris a la vegada que, sense cap vergonya per la seva incoherència colossal, reclama un proteccionisme total i obsessiu enfront de l’expansió de l’anglès. El president Benach tindrà molta feina a fer entendre als parlamentaris francòfons d’arreu del món que el català ha patit un greu genocidi cultural a mans dels poders espanyol i francès. Encara que el joc de comparacions amb el Quebec ens engresqui, els catalanoparlants estem ben sols a l’hora d’explicar-nos.
Recomano que, en cas de dubte, llegiu amb atenció el llibre Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, de Joan-Lluís Lluís, publicat l’any 2002. En aquesta obra, l’autor nord-català recorda que l’Estat francès hauria de ser jutjat de lingüicidi o intent de linguïcidi, set vegades pel cap baix. L’alsacià, el basc, el bretó, el català, el cors, el flamenc i l’occità es troben en perill de desaparició a França. Recordeu que, a diferència de l’escola franquista espanyola, l’escola republicana francesa va fer molt bé la seva feina. I encara la fa.
Comparteix
