Anar a: Menú de secció | Menú principal | Peu | Inici de la pàgina


Pensament i acció

     

OPINIÓ CONVIDADA. El meu Naurós (o bé el vostre Nadal)

13-12-2011

Autor

Text: Nadia Ghulam i Joan Solé Amigó / Foto: Dani Codina

Publicat a:

Revista Òmnium . Hivern 2011. Número 19

Ampliar...

El secret del meu turbant (premi Prudenci Bertrana 2010) són els anys durs que m’ha tocat viure, el temps viscut. El llibre de contes afganesos que tu i jo preparem, Joan, és el meu imaginari. I aquest article sobre el Nadal és el temps celebrat. Tres facetes de la meva identitat.

JOAN: Però vosaltres no en teniu, de Nadal. Tot i que el vostre Any Nou hi deu tenir semblances...
NADIA: Allà, el Nadal és cosa dels soldats americans i els periodistes. El nostre Any Nou és el Naurós, el “Dia Nou”.
J: Com Eguberri, en èuscar. I com Noël, Novellum, Nou, Novell...
N: Naurós no depèn de cap lluna ni del calendari islàmic. Els àrabs diuen que és un pegat. Però és una festa que sempre hem celebrat. L’inici del bon temps, del Temps: tot reneix... Ve precedit per la Nit dels Morts, que clou l’any vell. L’endemà és el sopar de Naurós. Un brou molt bo i pollastre rostit, amb espinacs, que van caríssims! Ara que faig el Nadal amb els pares d’aquí, m’imagino que celebro el meu Naurós.
J: Escudella i pollastre rostit. Però, espinacs, per què?
N: El nostre hivern és tan fred que no es fan verdures ni hortalisses. I mengem carn salada posada a assecar, cuinada de moltes maneres. Aquest és el primer pollastre, amb Sahzi Xalaw, espinacs i arròs de tres colors.
J: I be, no?
N: No, encara anyellen. L’endemà ens posem els vestits tradicionals, i ens fem els regals. Diners, o, per als nois, material escolar. El curs comença molt aviat. És primavera i és quan s’estrena roba.
J: Qui res no estrena res no val...
N: Amb la família es va a fer una forada, una sortida a dinar al camp. Abans s’anava als llocs dels nostres sants...
J: Com nosaltres, per Pasqua, a les ermites...
N: Però ara anem als llocs on estan enterrats els nostres màrtirs de guerra. Es fa anyell a la brasa, es canta i balla, s’expliquen contes, s’avaren estels... I encara queda el Samanak, una festa de dones, que els talibans no accepten. Dedicada a Awò, que és Eva, la Mare del Món. En una safata es posen grans de blat, que es reguen durant sis dies i germinen: brins tendríssims. AI setè, les dones ens reunim: venim a fer Samanak a casa vostra! Set noies pensen un desig, tallen un manadet de brins amb les tisores i se’ls posen a la mà... Després, totes ho fan... Sota la cabellera de gespa queda un coixí blanc de grans de blat. Es piquen al morter i fan un suc espès i dolç, com si hi haguéssim posat sucre. Es pasta amb farina i es deixa fent xup-xup. Cantem i xerrem fins a la matinada, que cadascú se’n va a casa, a resar i a dormir. L’endemà es destapa l’olla amb gran expectació: si es veu sobre la massa l’empremta de la mà de Bibí Awò, o el seu rosari, els desigs han estat acceptats. N’hi ha que ploren d’alegria. Awò ha vingut!
J: Però algú ha deixat la marca de la mà sobre el Samanak, o el rosari...
N: És un senyal d’Awò... Màgic, com el vostre tió, qui posa els regals sota la manta?... Teniu costums que em sobten. Com el pessebre. Entenc que el feu, vivint en ciutats sense cases de pagès ni ramats pasturant... Nosaltres no en tenim necessitat... ni trobem gaire estrany que hi hagi un caganer...
J: Potser enyorem un paisatge perdut.
N: No tenim tió ni Reis, però desemboliquem els regals que Awò ens envia, potser més pobres, però més esperats. Creiem en moltes coses. Quan plou, Awò es dutxa; quan fa vent, es gronxa; quan llampega, encén els llums; quan surt l’arc de Sant Martí és que ens durà regals... Però són tradicions que es perden, perquè amb la guerra cada cop és més difícil conservar-les. Ò

A quatre mans
La jove afganesa Nadia Ghulam, en col•laboració amb la periodista Agnès Rotger, ha guanyat enguany el 43è premi Prudenci Bertrana amb la novel•la El secret del meu turbant, un relat autobiogràfic que repassa els anys marcats per l’esclat d’una bomba i l’arribada de l’integrisme talibà al seu Kabul natal. Ara, des de la seva llar badalonina, prepara un llibre de contes afganesos escrit, també a quatre mans, amb el pedagog i escriptor Joan Soler i Amigó, expert en cultura popular, del qual els autors esperen trobar editorial perquè estigui a les llibreries el proper Sant Jordi.

 

Comparteix

  • La Tafanera
  • Meneame
  • del.icio.us
  • Fresqui
  • Yahoo!
  • Remoume
  • Facebook
  • twitter

Anar a: Menú de secció | Menú principal | Peu | Inici de la pàgina