Pensament i acció
PAÍS: Del país que sempre s'aixeca
09-11-2011
Autor
Text: Marc Colomer / Fotografia: Jordi Mota
Publicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2011. Número 18
Ampliar...La consulta simbòlica sobre la independència del 10-A a Barcelona ha culminat la que ha estat la mobilització més important dels últims 30 anys a favor del dret a decidir a Catalunya. 550 municipis catalans han seguit l’estela d’un ja mític 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt, desllorigador de les consultes, i 880.000 persones han expressat des de la més absoluta normalitat democràtica que volen tirar pel dret a decidir. Però com va néixer tot plegat? Com un poble del Maresme com Arenys de Munt decideix decidir? D’on va sortir la idea? La de les consultes és la història de com un fracàs local pot esdevenir la llavor d’un èxit nacional col·lectiu.
Vespre del 17 de setembre del 2006. Els integrants de la plataforma Salvem la Riera d’Arenys de Munt vivien amb desconcert, abatiment, una nova derrota, la definitiva. Havia guanyat de nou en consulta popular el ‘sí’ a la canalització de la Riera –la plataforma posava en dubte el rigor legal i democràtic de les dues consultes que s’havien fet al poble i el Síndic de Greuges li va donar la raó– i s’esvaïen les possibilitats de preservar l’última Riera urbana no soterrada de la conca mediterrània, patrimoni indestriable de la identitat arenyenca.
«Vista la frivolitat amb què l’Administració es pren aquestes consultes locals, fins i tot es podria fer un referèndum per la independència amb més seriositat.» Pep Jordana, arenyenc, activista de Salvem la Riera i del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, en la trobada de la plataforma aquella mateixa nit per valorar la consulta de la Riera, plantava –sense saber-ho– la llavor del que ha acabat sent un èxit nacional de la societat civil. Només va caler que la ‘bajanada’ de Jordana –en paraules seves– germinés primer entre un petit grup d’activistes i més tard en forma d’entusiasme i convicció de desenes d’arenyencs, de totes les edats i tendències polítiques units per la voluntat de decidir. La moció de l’Ajuntament i l’amplificació que en va fer l’Estat i grupuscles antidemocràtics, en reaccionar com si d’un referèndum oficial es tractés, va fer la resta.
Arenys de Munt havia tingut la gosadia de tirar pel dret. Havia decidit formular la pregunta que una gran majoria té al cap i forma part de l’imaginari col·lectiu a Catalunya quan es parla de referèndums: «Està d’acord que Catalunya sigui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la UE?».
Arenys de Munt, capital Barcelona
D’aquell vespre d’abatiment han passat cinc anys. Cinc anys, milers de voluntaris mobilitzats; 550 consultes i 850.000 vots que han desplaçat l’eix del catalanisme polític cap al dret a decidir. És amb aquesta perspectiva que la història d’Arenys de Munt i les consultes, culminada a Barcelona, s’emmarca en la d’un país creatiu, que se sap, es vol i s’afirma.
Ho deia Josep Guardiola el 20 d’abril d’enguany, després d’una derrota davant un Real Madrid especialment agressiu: «A la vida no es pot guanyar sempre (...). Ens aixecarem, és clar que sí». El valor de l’esforç, la humilitat i la determinació amb què Guardiola ha construït el Barça més gran de la història. Talment com ho demostren els castellers, units per un objectiu compartit, on sense pinya i esforç col·lectiu no hi ha estructura sòlida que pugui enlairar-se. Han estat també aquests valors –l’esforç, el treball, la perseverança també en l’adversitat– que han envoltat l’esperit d’afirmació que ha aflorat amb les consultes i que amaraven també la manifestació del 10 de juliol. La voluntat de ser i decidir el futur assumint les responsabilitats d’una societat democràticament madura.
El de les consultes ha estat un exemple més –una lliçó– de la vigència i vigorositat d’uns valors d’afirmació pacífica i democràtica, inclusius i no excloents, part indestriable de l’ADN d’un país que cau, però que sempre s’aixeca, perquè té la determinació de restar dret per seguir fent camí.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Una enquesta sense por
Les consultes i el 10-J han fet moure l’eix del catalanisme cap al dret a decidir i n’han normalitzat el debat, ara ja al centre de l’agenda política. Una mostra, l’enquesta del CEO de juny, que preguntava per primer cop sobre un referèndum d’independència: el 43% votaria sí –la majoria per motius econòmics–, davant el 28% en contra –majoritàriament per motius identitaris. Descomptant l’abstenció, el sí ja guanyaria amb el 60%. A més, el 75,5% diu sí al concert econòmic.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
ENTREVISTA
Pep Jordana, del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació. El 17 de setembre del 2006 va proposar una consulta local sobre la independència de Catalunya que, cinc anys després, ha recorregut el territori per acabar fent cim a Barcelona.
Quan vas deixar anar la idea, eres conscient de la volada que prendria tot plegat?
En absolut. Veníem de quatre anys de lluita per evitar el soterrament de la Riera, i aquell vespre de setembre del 2006 constatàvem la nostra derrota definitiva. Vaig fer el comentari sobre la possibilitat de consultar la independència perquè debatíem sobre el rigor de dues consultes que s’havien fet a Arenys de Munt sobre la Riera. I ja se sap que a Catalunya, quan parlem de consultes, l’autodeterminació sempre hi és present.
Quan mires enrere, què penses?
Em vénen ganes de riure. Era una bajanada, però m’ha fet veure que en contra del que ens han fet creure, a vegades les bajanades funcionen. Ha quedat clar que els límits sovint ens els autoimposem. I que a vegades saltar-los té premi.
Quina lliçó creus que cal extreure del procés?
Ha demostrat que es poden trencar dinàmiques aparentment inamovibles. I han desmuntat el mite de la desafecció. Els objectius concrets i il·lusionadors mobilitzen. La pregunta era clara, tothom sabia què volia dir i no despistava a ningú, ni a favorables ni a detractors. Hem donat el missatge que hi ha gairebé un milió de catalans que creuen que tot això condueix a algun lloc.
Fins i tot Pujol i Mas van votar. Que un referent com Pujol tingués ganes d’explicar que havia votat i què havia votat em va fer pensar que alguna cosa important havíem fet moure. Amb Mas, una sensació similar.
Què n’ha quedat de les consultes?
S’ha normalitzat el debat sobre el dret a decidir, ara ja al centre de l’agenda política. I la convicció que res és inqüestionable, per anòmal que pugui semblar d’entrada. Pocs mites ‘inabastables’ queden ja per caure.
En portes alguna de cap?
Moltes, però me les guardo (somriu). Tot plegat m’ha fet pensar sovint quantes ocasions tenim per trencar els límits i ho desaprofitem.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
BARCELONA, PUNT CULMINANT DE LES CONSULTES
«Mai, ni en el més remot dels nostres somnis, podíem haver imaginat un resultat així: 257.645 vots aconseguits a Barcelona», confessaven al final de la jornada electoral els organitzadors del 10A. Per si algú en dubtava, aquella consulta convertia la capital catalana, també, en la capital del catalanisme. Una diada històrica que recordem cronològicament amb imatges i que, com rubriquem, culmina un procés sense retorn cap al dret a decidir.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
6 CONCLUSIONS DES DE LA IMPLICACIÓ
Muriel Casals
Consultes i enriquiment polític
El procés polític empès per la societat civil els darrers anys a Catalunya és la crònica d’un reenamorament després de temps d’apatia en la relació amb el país. Tant les consultes com la manifestació del 10-J, que comparteixen el mateix esperit, han estat l’expressió cívica i madura d’una societat que vol decidir democràticament. Si bé és cert que les consultes no han estat vinculants, igual de verídic és que sí que ens han vinculat a tots amb el país i entre nosaltres, una comunió que s’ha consolidat ja entre els ciutadans d’aquest país. Sens dubte, avui Catalunya és més rica políticament.
Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural
* * *
Ferran Requejo
Consultes i normalització democràtica
El fenomen de les consultes ha fet prendre consciència que la participació política en una qüestió tan vital per al futur com és la independència és possible i realitzable, amb normalitat democràtica. Han ajudat a crear la convicció entre la ciutadania catalana, fins ara més resignada, que les coses es poden transformar. El reconeixement nacional de Catalunya no està resolt en el sistema polític espanyol, sobretot després del fracàs de l’Estatut i de la sentència del TC. I estic convençut que les institucions del país hauran d’acabar convocant un referèndum oficial sobre la independència nacional.
Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la UPF
* * *
Gemma Clarissó
Responsabilitat d’estat
La marea de les consultes sobre la independència de Catalunya ens ha ensenyat a tots plegats que hi ha un sector de la població –gens menyspreable i amb molt de criteri– que no té por de dir el que pensa, que sap organitzar-se i treballar amb rigor per plantar cara a un sistema que no els permet expressar-se lliurement. Aquesta ciutadania va decidir rebel•lar-se demostrant que és perfectament capaç d’assumir la responsabilitat d’un estat i, amb molta més responsabilitat i serietat que l’estat on ens trobem ara, va donar una lliçó exemplar a la ciutadania i va evidenciar que una altra manera de fer les coses és possible.
Gemma Clarissó, membre de la Junta d’Òmnium Gironès i voluntària de Girona Decideix
* * *
Alfred Bosch
El prodigi del 10A
Potser la consulta de Barcelona no ha estat la màxima fita en el camí de les llibertats nacionals, però segurament ha estat la més inesperada. Cinc mesos abans, el referèndum sobre la independència a la capital de Catalunya es donava per mort; allò havia de fracassar amb gran estrèpit, i no s’havia ni de provar. Quatre gats ens hi vam posar, vam treballar com uns condemnats, vam mirar de posar-hi intel•ligència i murrieria, i ens en vam sortir. La lliçó és clara per al que vulgui llegir-la. No hi ha impossibles. No hi ha límits quan es fan les coses amb ambició, dedicació i abnegació. L’únic límit és pensar que els prodigis no són catalans.
Alfred Bosch, escriptor i coordinador de Barcelona Decideix
* * *
Txe Arana
Més democràcia
Vivim dies en els que molta gent està demostrant que té ganes de dir la seva, de formar part de la política. Tenim més llibertat d’expressió i molt més fàcil accés a la informació, però necessitem un nou model de democràcia més directa per pal•liar la desafecció, la ignorància en els afers polítics, la manca de valors i la corrupció de la classe política. Perquè els projectes siguin reals la política ha d’estar recolzada pel poble i a l’inrevés. El govern ha de treballar aquest model, convocar referèndums i tenir en compte la cultura organitzativa i reivindicativa de la societat civil del nostre país.
Txe Arana, actriu
* * *
Saül Gordillo
La força de l’urna
Així com en el postpujolisme ERC va impulsar el sobiranisme polític portant CiU, PSC i ICV-EUiA cap a un nou Estatut, Arenys de Munt va despertar el sobiranisme cívic en l’etapa del desengany estatutari. Va haver de ser el teixit aliè als partits qui afrontés amb una fórmula imaginativa l’embranzida espanyolista contra l’Estatut. La força de l’urna, icona de la democràcia, trencava un tabú intergeneracional: el del dret a l’autodeterminació. Però també va contribuir a trencar-ne un altre de més important: el mediàtic. La Vanguardia va titular una cosa així com «gran fiesta cívica». Imagineu-vos la força de les consultes. Una portada similar avui ja la llegiríem en català.
Saül Gordillo, periodista
Tags:
país, consultes, independència
Comparteix
