Pensament i acció
Paraules dins les fosses
01-01-2008
Autor
Publicat a:
Revista Òmnium . Hivern 2008 - Número 10. Número 10
Recuperar la memòria col·lectiva és una tasca lloable que han d’assumir les institucions democràtiques sense caure en el sectarisme ni en la propaganda. No obstant això, en aquest exercici de “rescat” cal no oblidar que la cultura catalana va patir un terrible i sistemàtic genocidi a partir del 1939. I això, contràriament al que diuen molts, no és cap mite. És una veritat històrica.
És un fet que a Catalunya, com en altres països del món, s’ha produït, durant els darrers anys, una emergència dels debats públics sobre la gestió de la memòria col·lectiva. L’assumpte és de naturalesa polèmica per una raó ben senzilla: la memòria és un producte directe de l’experiència i, com a tal, respon a incomptables i singulars punts de vista, sempre necessàriament parcials. Per això resulta un oxímoron parlar de “memòria històrica”. La història neix, justament, per anar més enllà de la memòria i per intentar oferir una síntesi que abordi els fenòmens estudiats en tota la seva complexitat, cercant causes, conseqüències i la trama oculta dels esdeveniments que donen sentit, en perspectiva, a una sèrie de fets que anomenem “el nostre passat”. Correspon als historiadors i estudiosos fer les recerques que calguin i posar cada cosa al seu lloc, mirant d’establir una veritat històrica plausible que sigui el més fidel possible a la realitat, sabent que –com passa en tota ciència social– el pes de les ideologies també conforma les interpretacions, per molt honestes que aquestes es pretenguin.
El jutge Baltasar Garzón, conegut per les seves peculiars maneres d’instruir i pel seu afany de protagonisme, com bé es recorda a Catalunya arran de les detencions que va ordenar l’any 1992 contra diverses persones de militància independentista, també ha volgut posar cullerada en l’assumpte de la mal anomenada memòria històrica. Tot i que ja sabia que no podia prosperar el seu objectiu anunciat a bombo i plateret, el magistrat va posar en marxa una mena de causa general contra el franquisme que, ràpidament, la fiscalia general va desestimar perquè, segons va adduir, no encaixava en les lleis que, des de la mort de Franco, han fonamentat el sistema constitucional de les Espanyes. De fet, la iniciativa de Garzón, més enllà de ser un foc d’encenalls, ha topat amb la Llei d’amnistia del 15 d’octubre del 1977, un artefacte legal que va posar en llibertat els presos polítics que havien lluitat contra Franco a canvi d’oblidar les responsabilitats penals dels qui havien tingut un paper rellevant dins la dictadura. Aquella Llei d’amnistia va ser assumida i votada pels partits parlamentaris actuals, encara que alguns no se’n recorden.
Les gesticulacions de Garzón i els discursos de molts dels qui han agafat la bandera de la memòria fan molt d’èmfasi en l’obertura de les fosses de la guerra i la repressió i en l’obligació de rescatar de l’oblit aquells que van ser colgats per dècades de por i anestèsia. Totes aquestes missions lloables han de ser assumides per les institucions democràtiques en la mesura que això sigui realitzable sense caure en exercicis propagandístics o sectaris. Tothom té dret a enterrar els seus morts amb dignitat. Amb tot, la memòria col·lectiva no és només una qüestió d’esquelets o monuments. A més de les víctimes concretes d’uns anys foscos hi ha una altra mena de víctimes. Parlo, per exemple, de la cultura catalana, que va esdevenir una víctima sagnant de la guerra civil i del llarg franquisme.
Com bé ha explicat i documentat el desaparegut Josep Benet, el règim de Franco va planificar i executar el genocidi cultural de Catalunya, per destruir la diferència i la personalitat d’un poble dotat de llengua, dret, costums i història nacionals. Trobo a faltar, en la major part de debats sobre la memòria rescatada, aquesta referència a la cultura catalana com a víctima. Per què Garzón, en comptes d’empaitar generals i torturadors que ja són morts, no imputa aquells que, encara avui, neguen cínicament, des de llibres, diaris, emissores de ràdio, televisions, empreses, institucions públiques i partits, la realitat del terrible i sistemàtic genocidi que va patir la nostra cultura a partir del 1939? Des de Madrid, però també des de Barcelona, València i Palma, hi ha qui repeteix que tot plegat és un mite, que no n’hi ha per tant, que es tracta d’un recurs victimista. Ara que tothora es parla de la dignitat de les víctimes, resulta escandalós que no puguem protegir-nos d’aquells que neguen a la nostra cultura l’estatut de víctima d’un règim i d’un Estat que la va perseguir, vexar i silenciar amb tots els instruments al seu abast, amb el concurs de no pocs catalans que van col·laborar en aquesta tasca. Potser el problema és que l’Estat espanyol, tot i haver adoptat un sistema democràtic, encara conserva massa inèrcies i tics totalitaris respecte a la mil·lenària cultura d’aquest racó de món.
Dins les fosses oblidades no hi ha només molts ossos sense nom, també hi ha, encara, les paraules aixafades i escarnides de tot un poble.
Tags:
memòria col·lectiva, memòria històrica, fosses
Comparteix
