Pensament i acció
Parlants, usuaris i militants
15-04-2009
Autor
Publicat a:
Revista Òmnium . Primavera 2009 - Número 11. Número 11
Quina consciència lingüística tenim els catalanoparlants? Cal que ens preguntem si, com a ciutadans i consumidors, fem prou esforços per fer valer els nostres drets lingüístics. Encara que a molts no els ho sembli, la llengua catalana segueix necessitant, per sobreviure, la militància individual i continuada dels catalanoparlants. Quedi clar: som una nació i no vam néixer el 1978.
La darrera fal·làcia que fan servir els partidaris del monolingüisme castellà a les Espanyes és que, al capdavall, tota llengua “només és un instrument de comunicació”. Ho expressen amb distanciament, amb posat científic, amb aquella seguretat de qui afirma que els objectes cauen a causa de la llei de la gravetat. Habitualment, aquests personatges deixen anar aquest argument trampós com una manera de justificar, de forma elegant, la desaparició d’aquelles llengües amb menys parlants respecte de les llengües de gran abast. Si el català va perdent presència al carrer, no passa res, és llei de vida, afirmen. No s’hi capfiquin, ens aconsellen, vostès tenen molta sort: podran parlar en castellà.
Es podria acceptar en persones analfabetes un discurs tan pobre com aquest, que menysprea l’evidència que tota llengua és, sempre, molt més que un sistema per a la comunicació d’una comunitat. Fa pena, fins i tot, haver de recordar obvietats: qualsevol idioma és un mapa de referències insubstituïble, un dipòsit de memòria, un vehicle de creació estètica, una mirada singular sobre la realitat i un patrimoni de tota la humanitat. Però el més alarmant és que aquesta mena de ximpleries les acostumen a repetir homes i dones que exhibeixen títols i mèrits de tota mena, persones de formació refinada i alta cultura. Què tenen en comú aquests ciutadans tan distingits? La rutina de l’ocupant secular que no vol perdre ni un centímetre del seu poder ni dels seus privilegis. Entre aquesta mena de figures hi ha gent nascuda a Catalunya i gent vinguda de fora, val a dir.
Els que fan bandera de deixar morir el català s’han descarat i molt. Des de la certesa de ser forts, ens recomanen resignació a tots els qui aspirem a fer créixer la presència i l’ús del català. Actuen com a militants explícits del castellà i d’un monolingüisme agressiu que els permet ignorar olímpicament el país on viuen i treballen. Tenen una consciència lingüística combativa i mai no abaixen la guàrdia. Els catalanoparlants, en canvi, hem anat oblidant que, sense una consciència lingüística activa, la reculada és i serà imparable. Hem deixat de tibar i ens estem anestesiant. Després dels llargs anys de la dictadura, va ser necessari canviar les actituds purament de resistència, que havien servit per salvar els mots, per un afany de normalització i extensió social. El català ja no podia ser cosa només dels catalanistes, aquella flama sagrada havia d’arribar a més gent. El català no podia dependre només dels militants, havia de fer-se “normal” entre noves majories i, per tant, calia llevar-li ideologia. Sobre el paper, el pla era bo. En la realitat, els resultats han estat desiguals. Segurament, es va fer allò que tocava fer aleshores.
Avui, quan la globalització i la deslocalització cultural posen el català davant de nous desafiaments, avui, quan el prestigi de la cultura en espanyol cavalca damunt de grans empreses mediàtiques, avui, quan creix l’opinió que el nostre idioma “és un luxe car perquè tothom que sap català també sap castellà”, avui ens cal revisar quina mena de consciència lingüística tenim els catalanoparlants. Amb certes actituds, els catalanoparlants donem la raó als qui sostenen que un idioma només és un instrument per comunicar-nos. Sovint, sembla que només som usuaris, sense ànima, del català.
Quants actes de força democràtica fem, com a consumidors i ciutadans, per fer valdre els nostres drets de catalanoparlants? Pocs, molt pocs. Fa uns dies, vaig refusar una oferta d’un paquet de televisió de pagament perquè no m’oferien res en català. Quan vaig fer la pregunta a la persona que va trucar-me, vaig comprovar que era com si li parlés dels extraterrestres. Ningú no havia previst aquell assumpte, el teleoperador va haver de consultar-ho a un cap. El més paradoxal i el més inaudit és que la majoria d’abonats d’aquesta empresa són de Madrid i de Barcelona, la ciutat més important de tot el domini lingüístic català.
Als lectors d’aquesta revista no cal que els digui el que ara escriuré, ho saben millor que ningú: la llengua catalana segueix necessitant, per sobreviure, la militància individual i continuada dels catalanoparlants, i aquesta només prové d’una consciència lingüística que va unida a una politització clara. Politització no vol dir partidisme, però sí que vol dir compromís amb algunes premisses. Per exemple: som una nació i no vam néixer el 1978. Per conjurar els negres auguris dels enterradors de llengües ens cal reprendre, ara mateix, la militància diària en els mots. Amb noves formes, amb imaginació, i sense que la mandra ni la por ens facin vinclar l’esquena.
Comparteix
