Pensament i acció
Parlar clar i català. Entrevista a Joan Solà
01-10-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
Ampliar...
Ja les té, la vida, aquestes coses. Un està tan tranquil fent el que ha fet sempre quan, de sobte, esclaten els aplaudiments. Tots de cop, per a més inri. Maig: la Universitat de Lleida et nomena Doctor Honoris Causa. Juny (dia 2): ets elegit vice president de l’Institut d’Estudis Catalans. Juny (dia 9): reps el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Juliol: el president de la Cambra legislativa del país et crida a intervenir davant el ple del Parlament (algú et comenta, per cert, que ets el primer convidat en setanta-set anys d’Història recent de la Cambra). Sí: ja ho té, la vida, això de concentrar penes i alegries i emocions i reconeixements. D’aquests últims, però, n’hi ha de reservats. Són guardons especials, gairebé morals. És el premi a l’erudit, al savi. Una ovació col·lectiva al mestre. L’enhorabona, doctor Solà.
- Vostè és autor d’una quarantena d’obres, des de les més especialitzades (Estudis de sintaxi catalana, Tractat de puntuació [amb Josep M. Pujol], , Lingüística i normativa, etc.), fins a llibres de caràcter divulgatiu dirigits a un públic general. En aquests darrers, sovint traspassa el món de la lingüística i entra de ple en política...
- És que una persona que es dedica a la llengua no pot deixar de tenir algun pensament més profund, o més social i polític, sobre aquesta llengua. Una altra cosa és que aquesta posició l’hagi o no expressada. En el meu cas, el fet d’escriure a la premsa des de fa més de vint-i-cinc anys m’ha forçat a obrir el meu món d’informació, a no reduir-lo a aspectes estrictament tècnics. I això, a la llarga, m’ha produït alguna mena de seguretat personal. No és fàcil, d’arribar a convenciments prou forts per sentir-t’hi segur.
- Doncs vostè al Parlament ho tenia ben clar!
- Sí, però m’ha costat molt d’arribar fins aquí. Jo diria que fins aquests darrers anys no he vist amb claredat el lligam entre llengua i individu, entre llengua i societat, entre llengua i política. Sí que el podies més o menys sentir, aquest lligam, però una cosa és sentir-lo vagament i l’altra poder-lo argumentar i tenir-lo com a base de la teva actitud vital i de la teva activitat. En aquest moment és com si hagués arribat a un final de pensament políticosocial sobre la llengua. Que és el que vaig expressar, de forma sintetitzada, en el discurs al Parlament.
- Era el primer cop a la Història que es feia, això de convidar un personatge rellevant del país a fer un discurs davant el Ple de la Cambra. Quina impressió es va endur, de la rebuda?
- La veritat és que va ser ben positiva. Vaig veure com s’aixecava tot el Parlament per aplaudir (llevat de dues o tres persones, la qual cosa no té més importància), i jo me’ls mirava i tenia la sensació que allò no era precisament fals. Em va semblar que, d’alguna manera, molts membres de la Cambra s’havien sentit tocats per alguna de les coses que havia dit.
- En acabar el discurs, se li van acostar diversos diputats. Recorda algun comentari en particular?
- Sí, concretament del conseller d’Educació, l'Ernest Maragall. Em va dir que em volia veure, la qual cosa m’omple d’una gran satisfacció, perquè és un conseller al qual jo he criticat públicament. Vaig veure que era un home molt educat, trobo que aquesta manera de fer les coses és molt humana. Un gest així juga molt a favor seu, li prego que ho destaqui... Perquè és que el més fàcil del món és criticar els polítics, però fer política ja és més dirfícil. Igual que el més fàcil del món és rebentar una novel·la, però escriure-la són figues d'un altre paner. Això apliquem-ho al que sigui: a un diccionari, a un pont, a una llei d’educació... al que sigui. És molt més fàcil destruir les coses que construir-les.
Com bé sap el lector, el discurs a què ens referim és el que el professor Solà dirigí als cent trenta-cinc diputats de la Cambra legislativa catalana el passat 1 de juliol. Hi fou convidat en tant que Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany i per invitació expressa del president de la institució, que exercia així una potestat que li correspon per reglament però que fins aleshores no s’havia dut mai a la pràctica. Cal recordar, d’altra banda, que la decisió de convidar el Premi d’Honor a intervenir davant l’òrgan suprem del Parlament fou presa mesos abans de conèixer qui en seria el guanyador aquest 2009.
Pel que fa al discurs, el lector en pot veure la gravació sencera a: http://vilaweb.tv/?video=5734. A continuació, i a tall de mostra (o recordatori per a qui ja el seguí en el seu moment), en reproduïm un fragment que considerem prou representatiu:
“ [...] Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. [...] Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava, ara sí, ofegant. [...] La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai polític on ens ha tocat de viure envers tota llei de diversitat. La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l'Estatut.. [...] I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell. [...] “
- Tornem a la seva obra, professor. Dèiem que és autor d’una quarantena de llibres, alguns d'ells autèntiques obres mestres. Fixem-nos en una de clau: la Gramàtica del català contemporani (Barcelona: Empúries, 2002; 4a edició, definitiva, 2008). Com es fa un treball d'aquestes característiques?
- Vejam, la qüestió va anar de la següent manera... Resulta que feia un temps en Xavier Folch, de l'editorial Empúries, m’havia demanat de fer una gramàtica moderna, però jo li havia contestat que no m'hi veia amb cor. Ell creia que parlava amb excessiva humilitat, però no: ho feia amb tota la consciència, perquè sé el que és una llengua. És cosa molt complexa, i jo al cap i a la fi he treballat força la sintaxi, però de fonètica no en sé, i de morfologia tampoc, per exemple. Per tant, li vaig dir que no. Però ves com són les coses que un bon dia vaig descobrir en una llibreria una gramàtica italiana molt grossa [es refereix a la Grande grammatica italiana di consultazione (Bolonya: il Mulino, 1988-1995)]. Com que aquesta mena de coses sempre m’han interessat, me la vaig comprar de seguida i, en arribar a casa i fullejar-la, em vaig adonar que estava feta per diversos autors. Aleshores vaig pensar: “Ah, d’aquesta forma potser sí, que me’n veuria capaç...”. Al cap d'uns dies, comentant-ho amb uns col·legues, em van dir que a Madrid n’estaven elaborant una del mateix tipus. I me n'hi vaig anar.
- Ho va veure clar!
- Allà treballaven en la Gramática Descriptiva de la Lengua Española [Madrid: Espasa Calpe, 1999], que dirigien Ignacio Bosque i Violeta Demonte. Aquests dos directors, a qui jo només coneixia vagament com a autors, però no personalment, em van tractar amb una gran deferència, amb una generositat enorme. Em van explicar què feien, com treballaven... Coordinaven unes setanta persones! Aquí vaig començar a perfilar el projecte i, després de parlar amb l'editor, vaig crear un petit equip. Vam arribar a ser quatre directors, perquè un sabia més de fonètica, un altre de sintaxi, un altre de morfologia... [es refereix a Maria-Rosa Lloret, Manuel Pérez Saldaña i Joan Mascaró]. I, finalment, vam acabar implicant en l'empresa una seixantena de col·laboradors. Un projecte, en definitiva, realment ambiciós.
- I és d'imaginar que prou difícil.
- Sí, la confecció de l'obra va oferir unes dificultats enormes, que nosaltres vam anar superant perquè dúiem un control molt estricte del procés. Vam elaborar i repartir entre tots els col·laboradors uns documents on se'ls orientava sobre diferents aspectes, des dels formals o normatius fins a qüestions de terminologia, fonètica, sintaxi, etc. L'objectiu era que, abans de començar a redactar, tinguessin el màxim de criteris fixats perquè el conjunt quedés ben unificat. Llavors nosaltres ens vam dividir la feina en dos equips de dues persones. A mesura que a cada equip li arribava un capítol, cadascun dels membres se'l llegia pel seu compte. Això ho fèiem amb una guia de lectura prèviament confeccionada, una mena d’esquema amb els diferents aspectes en què havíem de fixar-nos: des de la forma de donar la bibliografia fins a la coherència en el desenvolupament intern del capítol.
- Déu n’hi do...
- D’aquesta manera no ens perdíem, sabíem què hi buscàvem. Llavors, cadascun per separat feia un informe d’acord amb la guia i ens el passàvem per correu electrònic. Després elaboràvem un únic informe (que era una síntesi de tots dos) i l'enviàvem a l'autor. Això ho vam fer amb cadascun dels cinquanta-tres capítols que hi havia.
- Quina feinada!
- Aleshores els autors tenien un nou període de temps per fer una segona redacció. I quan vam tenir tots els capítols, en vam tornar a revisar una tercera part -els que durant la primera redacció vam veure que eren conflictius- i vam repetir el procés. En algun cas n’hi va haver fins a quatre, de redaccions. Després, durant el procés d'edició, encara vam retocar diversos capítols. I, un cop acabat tot això, ens va tocar fer els índexs, que van suposar una feinada immensa. D’aquí en va sortir una obra que era molt coherent, en general. El primer que ens van manifestar molts lectors –que eren professionals de la llengua- fou la seva sorpresa davant l’originalitat de l'obra: era molt diferent de totes les que hi havia fins aleshores en català.
- En quin sentit?
- Fins llavors, al mercat dirigit als professionals hi havia dos tipus de material. D’una banda, existien els tractats normatius, on entrarien, per exemple, la majoria d’obres d'autors importants com Josep Ruaix, Albert Janer, Badia Margarit, etc., i també d’altres manuals menors com els llibres d’estil. És a dir: un tipus d’obra de caràcter normatiu, que ajuda sobretot en l'aspecte pràctic. I després, hi havia articles i tractats monogràfics d'una altra mena: un sentit explorador, més descriptiu que no pas prescriptiu, més teòric. És a dir, per exemple: una tesi doctoral sobre ser i estar. O sobre un aspecte de fonètica que no havia estat explorat fins aleshores. Per tant, teníem com dos terrenys, però el que no hi havia era un tractat llarg, extens, generós, que fos descriptiu; és a dir, que no estigués condicionat només per l'aspecte de correcció o incorrecció, sinó que tingués l’objectiu de recollir tot el que se sabia en aquell moment sobre cada tema. I que, a més a més, fos elaborat per especialistes de cadascun d’aquests temes. No es tracta que no hi hagi normativa, a la GCC: també n'hi ha, en el sentit que s’informa el lector del que diu la norma amb referència a cada qüestió. Però hi ha capítols, com ara el que tracta de l’ús del temps verbal, en què la normativa hi té molt poc paper. En aquest cas, per exemple, el que interessa és explicar quan s’usa el subjuntiu, quan s’usa l’indicatiu... i això, de forma sistemàtica, no estava fet.
Efectivament, la Gramàtica del català contemporani és una de les grans obres de Solà. Magna obra tant a nivell quantitatiu (4 codirectors, 58 autors, més de 3.500 pàgines, uns 10.000 exemplars venuts, amb 4 edicions), com des d’un punt de vista qualitatiu. I és que, tal i com explica el seu director, la GCC suposa un avenç notable en la descripció de la llengua catalana. Un avenç, per cert, que ara per ara no han fet pas totes les llengües dites “de cultura”, encara: n’hi ha que encara no disposen de cap obra similar.
En qualsevol cas, però, cal no perdre de vista que aquesta és només una de les moltes obres del nostre lingüista. Del conjunt de la seva producció en destaca també, de forma especial, la codirecció (juntament amb Jordi Mir) de l’edició de les Obres completes de Pompeu Fabra (vol. I, 2005; vol. II, 2006; vol. III, 2006; vol. IV, 2008 i vol. V, 2007), i la direcció de l’edició de L’obra de Joan Coromines: cicle d’estudi i homenatge (Sabadell: Fundació Caixa de Sabadell, 1999). Pel que fa a les tasques que l’ocupen actualment, n’hi ha una de gruix indiscutible: treballa, colze a colze amb els companys de la Secció Filològica de l’IEC en l’elaboració de la gramàtica normativa (actualitzada) del català.
- Continuem... Podem afirmar, doncs (en base a obres com la GCC), que la catalana és una llengua plenament moderna?
- Home, ho és en uns determinats aspectes i no ho és en uns altres. La llengua catalana ha tingut la fortuna de tenir uns bons lingüistes, començant evidentment per Fabra, un dels més importants amb què ha comptat Europa. I també uns bons sociolingüistes. Per tant, pel que fa a l’orientació teòrica i pràctica, dels codis i dels aspectes socials, som un país molt ben servit. Ara bé, la catalana no és una llengua igual que les altres, o que la majoria de les altres, en un altre sentit, que és el social i polític. I això li ha creat molts problemes de supervivència i d’estabilització. No és igual que les altres, per exemple, en una qüestió molt evident, que és que la llengua del carrer, avui, està extremament castellanitzada, és a dir, barrejada. I això fa patir molt, perquè una persona que parla italià, o castellà, o anglès, o alemany, parla una cosa normal i la societat no se’n preocupa més. No vol dir que no hi hagi algun gal·licisme, o algun anglicisme; en tenen totes les llengües, és normal. Però és que la nostra en té una proporció tan enorme! I és perquè, actualment, la pressió de les llengües fortes sobre les petites és molt forta, sobretot si aquestes no tenen una estructura social i política que les sostingui. I això és el que ens falta a nosaltres. En aquest sentit sí que no ho és, de normal.
- Al seu darrer llibre, Plantem cara (Barcelona: La Magrana, 2009), parla de la degradació del català, però el meu avi m'explica que quan era petit, al seu poble, al Baix Empordà, la gent deia “busson”, “iclèsia”, o “en Carlus”. Respecte de quin moment es dóna, doncs, aquesta degradació?
- Vejam: no oblidem que, llevat dels darrers anys, les circumstàncies del país han estat sempre les mateixes: el català no s'ha estudiat mai a l'escola, i no només no s'ha estudiat, sinó que ha estat perseguit de forma ferotge. Per tant, el que no és concebible és que aquesta llengua es mantingués sana i autònoma com qualsevol altra. A tu t'imposaven una altra llengua i, per tant, moltes coses les aprenies a dir en aquesta altra llengua. I no eren només les paraules, sinó també les estructures. Però tot i així, a l’època en què el teu avi deia busson, probablement la degradació del català no era tan forta com ara. Aleshores només fallaven coses molt concretes (de lèxic, d’alguna frase, etc.), però la llengua que parlava la gent era molt forta, molt robusta, plena de matisos, d’imatges, de refranys. Tot això, en gran part, avui s'ha perdut. I per què? Doncs perquè l’escolarització, fins fa molt poc, tenia molt poc poder (molta gent no anava a l'escola!), i perquè els mitjans audiovisuals, que avui tenen una influència enorme (molt més que l’escola), no existien. Per tant, l’erosió que es produïa sobre les llengües que no estaven protegides, amb l’escola, els mitjans de comunicació i l’administració, era inferior. Avui, en canvi, pateixen molt, perquè l’administració és omnipresent, i perquè els mitjans audiovisuals han escampat les llengües fortes pertot arreu. No hi ha ningú que no sàpiga el castellà molt més bé que el català.
- Això explica per què a partir de 1714, en què la llengua es perseguia de forma directa, l'idioma del poble es mantenia molt més viu que ara, en què no hi ha una repressió formal....
- Esclar, perquè la gent no tenia la pressió de l’altra llengua. L’altra llengua només la coneixien els quatre que sabien escriure, que és que realment eren quatre! En molts pobles tothom era analfabet. Per tant, la que es transmetia de generació en generació era la llengua oral. Ara la llengua que es transmet ja no és la familiar, és la de la televisió. Fixa't quina diferència! I aquesta llengua ja ve dels nous parlants, que no tenen tanta riquesa, o de vegades gens, o de vegades són mig castellanoparlants i per tant barregen les dues llengües. El resultat és que la joventut d’ara té una llengua absolutament embastardida.
- Però això també passa en d'altres llocs i amb d'altres llengües... Penso en l'spanglish, per exemple.
- L’spanglish probablement sí que és una cosa d’aquestes. Potser seria la imatge més semblant al que està passant aquí: dues llengües que conviuen de manera forta en un mateix territori. A Los Angeles, o fins i tot a Nova York o a Chicago, hi ha molts barris -en altres casos fins i tot són ciutats senceres-, en què l'anglès i l'espanyol conviuen de manera molt forta. És normal, perquè hi ha una immigració enorme provinent del centre i sud del continent i, per tant, l’aglomeració de persones fa que l'espanyol tingui molta força. Al mateix temps, però, passa que allà l’anglès té un prestigi molt més fort i per tant també l’han de saber. Que és el contrari del que passa aquí, que la llengua de més prestigi en molts sentits és l'espanyola, perquè té l’estat al darrere i té la força de l'economia i dels mitjans de comunicació. El català no ha tingut aquestes circumstàncies. La informació que arriba aquí a través de les cadenes de televisió, per exemple, és una burla a la personalitat dels catalanoparlants, perquè el noranta per cent arriba en una altra llengua. Igual que el noranta per cent del material dels quioscos (què dic noranta, el noranta-nou per cent!) és en castellà. En canvi, als Estats Units és al revés: totes aquestes coses són en anglès. Per tant, allà la llengua que pateix més és la diguem-ne estrangera; aquí és l'autòctona.
- Pel que fa a les solucions, vostè és molt crític amb les que s’han emprès fins ara. Al seu darrer llibre, per exemple, parla de la famosa campanya ‘Dóna corda al català’, engegada per la Generalitat de Catalunya el 2005. El cito literalment: “La mateixa campanya ‘Dóna corda al català’, per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n’ha produit també de primera categoria mundial, deixa una sensació d’humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure?”. Es pot dir més alt, però...
- Jo no critico la campanya com a tal, que és molt probable que per a molta gent fos atractiva i tingués un cert efecte. No ho nego pas, això. El que nego és que d’aquesta manera contribuïm gaire a millorar la situació social del català. No és per aquí que hem d’anar. El que hem de fer d'una vegada és definir si volem o no volem que aquesta llengua sigui igual que les altres; i això no ho aconseguirem amb campanyes, que són pedaços. No ho podem tolerar de cap manera. Durant aquests darrers trenta anys hem anat veient com degenerava l’ús públic del català malgrat tots aquests pedaços. Mentre no reflexionem profundament, políticament, i decidim què volem fer amb aquesta llengua, això no té solució. Podrà trigar més o menys a acabar-se de degenerar, a acabar-se d’ofegar per la presència de l'altra, però no té solució. No la té mentre políticament, com a poble, no diguem que ja n'hi ha prou, que s'ha d'acabar la humiliació, que s’ha d'acabar de viure amb una llengua degradada. I que nosaltres volem ser exactament iguals que els altres pobles, i que per tant hi hem de posar els mitjans polítics que siguin. I aquí és on jo ja no puc saber-ho tot. Només sé que ens cal saber, com a poble, què volem. I no ho sabem, estem vivint molt desorientats, aquests darrers anys.
Tags:
Comparteix
