Pensament i acció
Passat l'estiu
13-03-2004
Autor
Les reaccions de polítics i comentaristes durant les darreres setmanes respecte a les reivindicacions catalanistes –nou estatut, nou finançament, reconeixement de la llengua catalana, retorn del papers de Salamanca, recuperació d’elements simbólics d’identitat col.lectiva, etc.- poden semblar sorprenents per a un observador que es miri les coses amb una certa perspectiva. No sé si és una característica específica dels catalans o és una cosa comuna a tots els pobles que se senten col.lectivament frustrats des de fa molt de temps. Passem amb molta facilitat de l’eufòria al desànim total. Ara estem passant uns moments de pessimisme col.lectiu. I el cert és que fa només vuit mesos no podiem imaginar un escenari polític a Espanya més favorable respecte a les reivindicacions esmentades.
La veritat és que els programes que practicament tots els partits polítics catalans proclamaven abans de les eleccions del 16 de novembre passat, semblaven elaborats a partir de la convicció de que després no caldria passar comptes sobre la seva realització. El mur previsible del que suposaria un govern de Madrid en mans del PP seria una coartada fàcil per a justificar la impossibilitat d’avançar, a no ser que es podruís una unitat, una voluntat de concentració quatripartita, que desseguida es va veure que no hi havia voluntat política de fer-la. Però les eleccions a les Corts Espanyoles del març passat han suposat la responsabilitat de fer passos significatius en aquests temes. Gestos com la presencia de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat en l’acte de presa de possessió del president Maragall, dient que asumiría com a pròpies les decisions del Parlament de Catalunya, no s’esperava que després es tindria la responsabilitat de dur-los a la pràctica.
Pot semblar curiós que justament en aquest escenari vagin en augment les veus més pessimistes. No és que no hi hagin motius per adonar-se que les coses no són tan fàcils: la Constitució Europea aprovada pels Caps d’Estat, la negativa a la creació de grup parlamentari propi al PSC, els paràmetres amb els que es comença a plantejar el finançament de Catalunya, la suposada barrera de la Constitució Espanyola en vistes a la reforma de l’Estatut, etc. Però davant d’aquestes dificultats, en bona part previsibles, hi ha un sector catalanista que ja comença a parlar de que val més oblidar-nos del nou Estatut, de que és millor concentrar-se en el regateig sobre coses concretes d’abast immediat, de que altrament no hi ha res a fer en aquesta legislatura, etc. També es diu que perdem el temps amb les coses simbòliques com ara els papers de Salamanca, les seleccions esportives o la llengua. No es tracta d’abandonar unes reivindicacions per trair-ne unes altres. Es tracta de complir amb els compromisos contrets a tots els nivells. I mai havia sentit una apreciació tan estúpida com dir que la llengua és una qüestió simbòlica, si és que amb això es vol dir que és una qüestió secundària.
Crec sincerament que difícilment podriem tenir un escenari polític millor per tirar endavant les propostes. A parer meu, allò que cal ara és no rebaixar plantejaments, aconseguir el màxim de consens possible pels temes fonamentals aparcant els interessos partidistes a curt termini, negociar pensant amb la voluntat dels ciutadans que han escollit els negociadors més que en la suposada voluntat del govern de Madrid a fer concessions, mobilitzar la societat civil compromesa en l’avenç que pot suposar la consecució d’aquests objectius de cara a la millorar de les condicions de vida de la gent en tots els ordres.
Hem d’esperar que els partits, on cop closos els congressos d’aquest estiu, renovin la seva ferma voluntat d’aplicar els programes que ens van anunciar fa vuit mesos, i que les entitats de la societat civil compromesa en aquests afers tinguem la capacitat i l’empenta suficient per impulsar i recolzar els passos endavant substancials que el país necessita.
Tots som concients que passat l’estiu comença un curs polític de cabdal importància. Cadascú en el seu paper hem de procurar no defraudar les expectatives i les esperançes col.lectives que s’havien desvetllat.
Article de Jordi Porta, president d'OC, publicat a l'AVUI al juliol de 2004
Tags:
Comparteix
