PEP COLOMER: L'entusiasme elegant | Òmnium [Llengua - Cultura - País] | Pensament i acció: Fitxa [Òmnium]

Pensament i acció

• imprimir

PEP COLOMER: L'entusiasme elegant

• Nacional
• cultura

01-09-2009

Autor

Vicent Sanchis (il·lustració de Martí Abril)

Publicat a:

Revista Òmnium . Tardor 2009 - Número 12. Número 12

Ampliar...

 El concepte societat civil ha perdut molts punts en la cotització de les il·lusions. Hi havia una societat civil durant tot el segle xix i bona part del segle xx que ho va fer tot i ho va aguantar tot. No apel·laven a l’Estat perquè l’Estat només funcionava per enviar-los la Guàrdia Civil, que era menys civil que ells. I com que l’Estat no funcionava per a les coses importants, van haver de fer d’aranya i teixir xarxes alternatives sanitàries, escolars i culturals. La Catalunya industrial n’és un producte, perquè tan “civil” i tan “societat” eren els obrers com els menestrals, com els botiguers, com els industrials. Molt sovint es van descivilitzar i van acabar com el rosari de l’aurora, però, al final, queda el que queda i el que queda va ser una iniciativa col·lectiva referencial. El franquisme la va alterar, aquesta societat civil. I les grans crisis de final del segle xx la van acabar de desgranar. Ara se’n troba ben poca. Hi ha una societat civil que s’ha acomodat a viure a recer de governs i una altra que s’hi reivindica, demana grans aeroports i grans finançaments, i després s’acontenta amb aeroportets i finançamentets. És una societat organitzada però doblegada, que viu de representacions i empreses tarifades.

Aquí acabaria aquesta història, lliscant pel pendent de la decadència inconscient, si no fos perquè no tot és resignació. Hi ha catalans que se’n senten hereus, d’aquells senyors i d’aquells obrers. Òmnium Cultural en té uns quants. Enorme sort. I entre aquests guardadors de la digna memòria sempre n’ha destacat un, per mèrits i empentes: Pep Colomer, que fins fa molt poc vicepresidia l’entitat. Durant anys, Pep Colomer ha aplicat a Òmnium el mateix entusiasme que ha aplicat a tot en la seva vida. Sovint amb un punt de vehemència que sorprèn –sorprèn en aquest país tan resignadet– perquè s’encén, indignat, i entra en l’acció immediata. Pep és un home d’acció contrastada. El seu impuls neix d’una reflexió serena. De la reflexió de l’art. Curiosa combinació que ha anat perdent-se.

Pep Colomer és empresari, tot i que no s’hi resigna. I en l’empresa, com tants altres que el van precedir en l’heroïcitat, ha muntat un petit imperi fet de paper i tinta aplicables a la fusta. Va començar de zero i per això no milita al Foment. No és membre de cap associació d’empresaris perquè no se’n sent i perquè les deu trobar nacionalment contraproduents i socialment ineficaces. Pep Colomer milita en la cultura. Sobretot, en la música, que viu com si hagués nascut a Viena o a Llíria. I també ha encomanat la seva força i la seva habilitat recaptatòria a algunes iniciatives orquestrals que, sense ell, encara serien bandes de vent. Com que amb Òmnium i les violes no n’hi ha prou, ha projectat la fúria il·lustrada contra l’Administració i ha aconseguit, per exemple, que al Soler, allà on el país gairebé ha sucumbit a la violència i l’eficàcia franceses, hi hagi un centre d’ensenyament secundari català.

Amb totes aquestes banderes i aventures, Pep Colomer comença a fer-se una mica gran. I tampoc no s’hi resigna. No l’alimenten molles ni a la velledat, que viu amb una ira de joventut que indigna els vells d’esperit. Llegirà aquestes línies ofès perquè parlen d’ell, escoltant-se alguna simfonia en l’art del seu millor intèrpret i perpetrant noves idees perquè aquest país no se’ns escoli entre els dits. Sempre elegant i hereu de l’entusiasme civil. Civilitzadament homenot, i fill i pare d’una pàtria sortosa de tenir-lo a ell com a incitador nacional.