Pensament i acció
Persones abans que projectes
01-04-2009
Publicat a:
Escola Catalana. Literatura Popular Tradicional. Número 457
DAVANTAL
Les classes mitjanes sempre han procurat dibuixar la trajectòria educativa dels seus fills (sobretot homes), que sovint consistia a portar-los a les escoles a les quals havien anat els seus progenitors. I fins i tot molts estudiaven les mateixes carreres per desenvolupar les professions paternes. Passava el mateix amb els artesans i fins i tot amb els obrers. Encara que un fill d’obrers fos bon estudiant sabia que difícilment podria estudiar. Com trobaria feina? L’ascensió social, mitjançant l’educació, i la possibilitat d’elecció d’estudis és un fenomen relativament recent. A més, a casa nostra, s’hi afegia la rigidesa, entre d’altres mals, que va comportar la dictadura. Ja durant el tardofranquisme, algunes escoles, com se sap, van optar per un estil educatiu no autoritari, amb presència del català, bo i seguint la tradició pedagògica anterior a la guerra civil, i d’acord amb els models educatius més innovadors. Moltes d’aquestes escoles apostaven per la creativitat com a fonament de l’aprenentatge.
Avui, amb la universalització de l’educació obligatòria, les exigències dels pares sobre el futur dels seus fills han crescut considerablement, i s’han estès a amples capes de la població: classes mitjanes baixes, i fins i tot baixes, que tracten d’imitar el comportament de les classes mitjanes. Ho fan des de fa temps amb l’elecció de l’escola que consideren millor per als seus fills, cosa que ha provocat, com sabem, la fugida d'aquestes de les escoles públiques, i amb l’arribada d’immigrants la guetificació de molts centres la majoria públics. La por provoca estralls, també en l’educació. La por al que hem convingut a dir fracàs escolar, accentuada per la severíssima crisi econòmica. La por que els fills perdin l’estatus dels pares o la por de no millorar-lo genera molta ansietat a les famílies. I alhora, a conseqüència d’aquesta por, es produeix una tendència gairebé obsessiva a voler dibuixar fins al detall més petit la trajectòria educativa dels fills dintre i fora de l’escola. Per una banda els nens creixen pensant que són el centre de l’univers, cosa que els converteix en petits tirans, creixen amb tots els capricis, i sense control davant de la televisió i la xarxa, i per altra banda se’ls pressiona enormement per tal que siguin els millors en tot el que facin. El més paradoxal és que creient que es preparen per competir, com que sovint no s’acompleixen les expectatives paternes, se’ls aboca a la infelicitat de ben menuts. I com alerten els experts en salut mental, hi ha cada dia un nombre més gran de fracàs escolar per trastorns de conducta, ansietat, depressió i anorèxia en nens i adolescents (a l’entorn d’un 20% segons un recent estudi de l’Observatori Faros de Salut de la Infància i l’Adolescència de l’hospital de Sant Joan de Déu). Ni els nens ni els adolescents no s’escapen de la malaltia mental, un dels paradigmes del nostre segle. El nen ha de créixer en llibertat, i amb els límits propis de l’exercici de la llibertat, i ha de tenir temps per jugar. Així, i amb naturalitat, desenvoluparà les seves potencialitats, serà creatiu i flexible, i podrà encarar amb eficàcia les diverses incerteses del nostre temps. No oblidem que els nens són persones abans que projectes.
Comparteix
