Pensament i acció
Psicologia no és pedagogia
01-02-2009
Publicat a:
Escola Catalana. Física. Número 456
DAVANTAL
En el llibre L’escola contra el món el professor Gregorio Luri ens diu que l’escola no pot confondre la psicologia de l’aprenentatge amb la pedagogia, atès que la psicologia ens explica com fer nostre un determinat coneixement, ens permet, per exemple, adquirir coneixements històrics però no té criteris per dir-nos quins són els més decisius o quines són les manifestacions que millor expressen la cultura; tot això només ens ho pot dir la pedagogia, i la pedagogia sempre és una part de la política. Però la psicologia no pot substituir la política, ens pot ajudar a entendre certs comportaments ideològics però no pot valorar quins d’aquests comportaments són més valuosos, neutrals o perillosos.
Tot plegat ens hi ha fet pensar l’article 12 de la futura Llei d'Educació sobre l’atenció lingüística individualitzada que afirma en el punt 2.: “Els pares, les mares o els tutors dels infants podran sol·licitar que els seus fills rebin el primer curs de l'escolarització bàsica o del segon cicle d'educació infantil en castellà, quan aquesta sigui la seva llengua habitual, durant el curs escolar en el qual s’incorporin als esmentats ensenyaments."
Els redactors d’aquest text es deuen de recolzar en la psicologia (o en la por), perquè aquesta disciplina deu explicar per quines raons determinats pares poden arribar a demanar una atenció lingüística individualitzada als seus fills que va contra tots els principis i tots els acords que la immensa majoria de forces polítiques catalanes han consensuat els darrers trenta anys al nostre país. I val a dir-ho, el capteniment dels pares va també contra els interessos dels fills a qui pretenen “protegir”.
¿Cal dir que la pedagogia política ens avisa que si acceptem aquest autogol fet en fora de joc estem preparant un futur conflictiu per al nostre país, per a la nostra cohesió social i per als drets i deures dels fills de la societat catalana?
A la nostra plaça pública no cal que hi compartim ni la religió, ni la indumentària, ni els gustos musicals o culinaris –com ens ha explicat cent vegades Vicent Villatoro- però sí que hi hem de compartir la llengua catalana o els drets humans.
Si les nostres autoritats permeten que aquella proposta s’aprovi en els termes esmentats acceptaran també que els pares tinguin amb l’educació una relació de clientelisme molt perillosa: qualsevol pare si es posa d’acord amb un col·lectiu de pares insatisfets -per qüestions que només la psicologia pot explicar- pot qüestionar qualsevol dels principis educatius que hem anat construint els darrers cent anys. I això és una mena de xantatge social inacceptable, desestabilitzador.
No pretenem debatre amb ningú que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que el català és la llengua vehicular, l’única llengua vehicular legitima de l’escola catalana; la feina de la pedagogia és trobar el marc més adequat per treballar a partir d’aquesta realitat fonamental; com no hem de debatre l’existència de l’holocaust o la maldat del feixisme o de la xenofòbia. Són debats tancats, ja fa temps que vam prendre decisions positives que en la mesura del que ha estat possible funcionen sense grans terrabastalls, tot i que –ho hem de dir- no han servit per assolir la normalitat de l’ús del català, i no poden evitar l’ofegadora pressió mediatica anticatalana de sempre.
Catalunya és un país extremadament positiu i acollidor (si diguéssim “tolerant” ens quedaríem molt curts) envers la diversitat lingüística, els drets lingüístics nostres i dels altres; i ha actuat amb una extrema prudència i una llarguíssima paciència en relació a l’objectiu de la normalitat de l’ús social del català. I val a dir que l’article 2 que hem esmentat no es desdiu molt de la pràctica d’atenció lingüística individualitzada que s’ha realitzat els darrers anys, però mai no s’havia expressat d’una manera tan imprudent. La prudència i el seny ens hauria de portar a cercar una formulació prou diferent que no obri les portes a tot. Ho demanem des d’Escola Catalana.
O és que només ens preocupa el que els opinadors desestabilitzadors puguin dir des dels mitjans espanyols? No estem prou convençuts que fins ara hem tractat tot l’alumnat nouvingut o no nouvingut i els pares desorientats amb una extrema delicadesa? No hauríem de patir de manca de confiança en el nostre sistema educatiu ni en les nostres decisions en política lingüística educativa.
Encara que ho sembli no estem parlant de llengua, parlem de pedagogia, d’escola, del funcionament profund d’una societat: si acceptem que uns pares puguin fer el que vulguin en relació a la llengua a l’escola estem acceptant que se saltin la realitat dels vincles de copertinença a una societat (de què també parla G.Luri) però que alhora se surtin amb la seva com criatures rebeques i malcriades. La qüestió que plantegem és: els ho hem de donar tot als que perden l’oremus? On va a parar el sentit de la coresponsabilitat que els hauríem d’exigir? I la nostra responsabilitat? Fugim cap endavant regalant-ho tot en nom de la psicologia sense pensar en les conseqüències pedagògiques i polítiques?
Tags:
Comparteix
