Pensament i acció
PUNT FINAL: L'hebreu, Porcel i Solà
01-09-2009
Autor
Publicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2009 - Número 12. Número 12
Ampliar...Tots els catalanoparlants que escrivim en castellà a Catalunya, ens trobem que hem de superar la distància natural que hi ha entre la nostra llengua materna i la d’una producció pública. Una situació que seria inversemblant en un estat com el d’Israel, on, ja des de la seva creació, van tenir clar com recuperar l’hebreu com a idioma nacional. És evident que ho han aconseguit. I n’hauríem de prendre nota.
Josep Pla va escriure un gran reportatge sobre Israel, país que va visitar l’any 1957, només nou anys després de la creació d’aquest Estat. El cèlebre autor empordanès hi parla de tot, de política i d’economia, de geografia i de tradicions. No és casual que també dediqui una part considerable del seu treball a explicar el que qualifica de “gran aventura”: la recuperació i modernització de l’hebreu com a idioma nacional d’una població que, arribada de totes les parts del món, ha de crear nous lligams i ha de donar continuïtat a un projecte en comú. Pla conta que “l’hebreu té una resurrecció ràpida, i cada dia el parla, el llegeix i l’escriu més gent. A més, als jueus els agrada enormement trobar persones que parlen hebreu”.
Multilingüe i oberta al món més que cap altra comunitat, la naixent societat israeliana va llançar-se a l’aprenentatge de la seva llengua amb una força i una convicció que deixava astorats els visitants, entre els quals –Pla ho anota– no hi mancaven els habituals primaris que consideraven una pèrdua de temps aquesta operació. Pla, que per raons òbvies comprenia perfectament allò que els jueus estaven desplegant, escriu: “I el que esperen és molt clar: quan els jueus parlaran i escriuran la seva llengua, la seva personalitat serà molt més concreta i autèntica. Deixaran de ser esperits d’imitació, falsificacions i succedanis d’altres esperits –i aquest probablement ha estat l’aspecte més dramàtic de l’assimilació en la diàspora– per donar lloc, potser, a un esperit més autèntic”. La paradoxa és que Pla va escriure aquest reportatge originalment en castellà per a la revista Destino. El joc de miralls entre jueus i catalans, salvant totes les enormes distàncies, era evident. També era evident el problema que tenia Pla i que tenim tots els catalanoparlants que, d’una manera professional i sobretot en premsa, escrivim en castellà a Catalunya: la distància entre la llengua materna (la que respirem) i la llengua d’una producció pública que, es vulgui o no, sempre és sobrevinguda i un punt artificiosa. Penso ara, per exemple, en els magnífics articles de Joan Fuster en castellà, unes peces incisives de gran tremp, però descolorides al costat de la seva prosa en català, tibant i punxeguda.
La mort recent de Baltasar Porcel ha tornat a posar aquesta qüestió sobre la taula. El gran autor d’Andratx va viure d’escriure periodisme en castellà però sempre va tenir molt clar que la seva obra novel·lística, la creació pura, només podia ser en la seva llengua, la de la terra i el mite. “La teva ànima és la teva llengua”, repetia a qui el volgués escoltar. La paradoxa –i ja és la segona que esmento en aquest article– és que el Porcel columnista tenia coneguts i saludats, sobretot entre les elits barcelonines, que no comprenien que seguís escrivint novel·les en català. El raonament d’aquesta gent, tan primari com el d’alguns visitants d’Israel, acaba petant sempre pel mateix lloc: per què escriure en català (o hebreu, o eslovè, o danès, o txec) si es pot escriure en castellà? Curiosament, però, aquests defensors de la lengua común mai no segueixen fins al final la seva lògica perversa. Si ho fessin, els paralitzaria una qüestió ben pertinent: per què escriure en castellà si es pot escriure en anglès?
Porcel va topar amargament amb algunes de les grans rareses del nostre país: “Aquesta societat”, deia, “fins i tot una part que es proclama catalanista, no parla, no llegeix i no sent en català”. Aquesta és la diferència entre l’israelià Amos Oz i el català Porcel. A Oz, prestigiós narrador, ningú no li demana per quines raons escriu en hebreu, això seria una pregunta estúpida. A Catalunya, no passa dia en què els escriptors en català no hagin de donar mil explicacions.
I d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a un altre. Joan Solà, que tant ha fet i fa per fer-nos apreciar el valor de la llengua viva, ha recordat la base estructural i històrica d’aquest panorama. Ho va fer al ple del Parlament, davant dels nostres representants democràtics: “Quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d’acceptar la desigualtat legal de les llengües de l’Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il·limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants”. L’artefacte és defectuós i ho paguem ben car, cada dia. La llei crea realitat i consciència. Així ho van entendre els israelians des del primer moment. A Catalunya, en canvi, som especialistes reputats a fer lleis que, després, s’incompleixen. Canviarem algun dia?
Comparteix
