Pensament i acció
Quan el patrimoni és identitat. Entrevista a August Bover
01-04-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Literatura Popular Tradicional. Número 457
Ampliar...
August Bover és catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Especialista en Literatura Moderna, ha publicat diversos estudis de destacats autors de l'època. De la seva activitat acadèmica, en destaca també especialment la seva vinculació amb el món anglosaxó (ha estat investigador a les universitats de Saskatchewan, Canadà, i de Califòrnia a Berkeley), així com el seu interès per la catalanística internacional.
A banda de la seva faceta d'estudiós, Bover és també un excel·lent creador. Ho descobrim l'any 1999 amb la publicació de la primera de les seves obres, En pèlag d'amor. A aquest recull poètic en seguiran quatre més, tots d'un alt nivell formal i d'una exquisidesa molts cops lloada. Membre del PEN Club i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Bover és president, a més, de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l'Institut d'Estudis Catalans. En el si d'aquesta societat, va ser un dels impulsors, ara fa quatre anys, del Grup d'Estudis Etnopoètics.
- Fem un esforç d'imaginació i situem-nos quatre-cents anys enrere. Som al 1609: ¿quin paper juga, en la nostra vida, la literatura popular?
- Hi és molt present. Estem parlant d'una societat pre-industrial, majoritàriament rural i analfabeta, que viu molt d'acord amb els cicles de la naturalesa. És una literatura de transmissió oral que va molt lligada al cicle de treball del camp i, en general, al tipus de vida que es feia. Així, determinades feines del camp acostumaven a anar associades a determinades cançons. Després, havent sopat, la família es reunia i s'explicava rondalles, acudits, jocs de paraules... Era el seu sistema de diversió, l'únic en aquest context. A la ciutat era una mica diferent, però tampoc massa: podies anar al teatre, a veure alguna cerimònia religiosa, i poca cosa més. Per tant, el paper de la literatura popular era, en primer lloc, el de divertir, el de socialitzar. Però alhora també representava un aprenentatge. A través d'aquesta literatura, els infants, a mesura que creixien, anaven aprenent els diferents rols socials, per exemple. I després hi havia tot l'aprenentatge de com calia actuar, de com vèncer la por, etc.
- Al contrari de la culta, aquesta literatura va tenir una gran vitalitat durant els segles de la Decadència.
- Això de la Decadència... (somriu). Feia molt temps que no sentia aquest concepte, "la decadència"...
- Té raó, la "famosa" controvèrsia...
- És que totes les Literatures del món, totes, tenen períodes que són de decadència en comparació amb d'altres etapes. Però no n'hi ha cap que tingui un període que es digui "La Decadència". A casa nostra, aquesta és una etiqueta que va encunyar la generació següent, la de "La Renaixença". Una generació que va fer el que, de fet, és molt habitual en tota nova generació literària, que és pensar que el que hi havia abans és un desastre i que amb tu arriba la qualitat. En el seu descàrrec, però, cal dir que és cert que, en aquella època, hi havia un coneixement molt, però molt, inferior al que tenim ara respecte de la producció literària dels segles anteriors. I, per tant, la impressió que realment el període anterior havia estat una "decadència" estava més justificada. Va ser a partir dels estudis de Jordi Rubió i després d'Antoni Comas i dels seus alumnes, que es va veure que l'etiqueta "decadència" no tenia sentit. Amb el terme "decadència" no et pots fer cap idea de quin tipus d'obra et trobaràs, a part de suposar que no deu ser gaire bona...
- Realment, no predisposa gaire.
- Però, en canvi, estudiant l'època més a fons, vam trobar que hi ha obres molt més importants del que havíem pensat. I, per tant, vam decidir adoptar la terminologia internacional i anomenar aquell període "Època Moderna".
- Que, de fet, és l'"etiqueta" d'una assignatura que vostè imparteix actualment, Literatura Moderna.
- Sí, perquè arreu d'Occident, d'aquest llarg període que va del segle XVI al XVIII, se'n diu així. Així que des de la Universitat lluitem perquè s'elimini definitivament aquesta mala etiqueta de "La Decadència".
- Però sí que són segles de decadència política...
- Innegablement. Política i demogràfica. Però, en Literatura, a mesura que hem anat estudiant aquest període hem vist, d'una banda, que no hi ha trencament sinó continuïtat i, després, que hi ha obres d'aquesta època que tenen un ressò internacional com poques altres. Per exemple, L'Espill de la vida religiosa, que és una novel·la del 1515, es va publicar en onze idiomes, en tenim un centenar d'edicions documentades i, ja en aquella època, es coneixia en tres continents (Europa, Amèrica i Àsia).
- Entesos: fora etiqueta. En tot cas, però, ¿podem dir que aquesta crisi política afecta la literatura culta (en volum de producció, si més no), i en canvi no la popular?
- Sí sí, efectivament la crisi d'aquest període afecta la literatura culta, però no afecta gens la popular. El poble, en aquesta època, no és que parli català: és que només sap parlar català i, a més és majoritàriament analfabet. Per tant, la literatura popular, que és de transmissió oral, continua exactament igual, sense patir aquests alts i baixos que sí que pateix la literatura culta. I és una època en què hi ha una gran producció de llegendes, de rondalles, de cançons...
- ¿Quin valor literari té tot aquest corpus de literatura popular tradicional?
- Igual que passa amb la culta, no tota la literatura popular que ens ha arribat té la mateixa qualitat. A més, especialment en gèneres com la rondallística, hi ha un altre factor a tenir en compte: i és que, quan el compilador ha estat, al seu torn, un gran escriptor, les versions que ens ha deixat són excel·lents. És el cas de les de mossèn Alcover, per exemple. Fets aquests matisos i parlant en termes generals, però, el cert és que tenim peces d'una gran qualitat en tots els gèneres de la literatura oral tradicional: a la rondallística, al cançoner, al llegendari... Hi ha peces de primer ordre, dignes de figurar en totes les antologies.
- Tornem al 2009. Avui tot allò ens queda molt lluny...
- Sí, però és important que la modernitat no ens faci perdre les arrels. Si fos així, segurament ho acabaríem lamentant. Recordo que una de les coses que més em va impressionar l'any que vaig ser a Berkeley, on vaig tenir molt contacte amb els indis nord-americans, és la passió que actualment té la intel·lectualitat índia per recuperar els seus orígens. Ells, que pràcticament han estat anorreats, no paraven de publicar llibres que eren reculls d'entrevistes amb gent gran. Els preguntaven com es vivia, què feien, què veien, què cantaven, què ballaven... Aquesta consciència que "ho hem perdut tot i anem a recuperar el que es pugui" em va impressionar molt. I em fa por que aquí, per unes raons -afortunadament per a nosaltres-, molt menys dramàtiques, puguem acabar com ells. És a dir, renunciant a tot un patrimoni que després segurament lamentaríem no tenir.
- ¿Quina funció hauria de fer, avui, aquest patrimoni?
- Precisament en aquest moment, de globalització i de recepció d'immigrants, pot tenir un paper molt important. Pot ser molt útil per a la integració dels infants nouvinguts, que tenen orígens diversos però que faran la seva vida aquí. Jo trobo que això hauria de ser així, el que passa és que de tant en tant t'arriben notícies realment sorprenents. Recordo un cas que va sortir als diaris fa un parell d'anys. No era sobre literatura, però sí sobre cultura popular: el cas d'una escola que, per Nadal, va renunciar a fer el pessebre perquè cap nen es pogués sentir ofès... Però, això què és?!? La gent que ve de fora ja ho sap, que ve de fora. I sap que aquí hi ha uns costums, igual que al seu país n'hi ha uns altres. I, segurament, alguns dels que ells porten s'acabaran integrant en els d'aquí. Però no hem de deixar de ser el que som perquè vingui gent d'altres llocs! A més, crec que la literatura popular, gràcies a tots els aspectes lúdics que incorpora, podria tenir un paper molt important per a l'aprenentatge de la llengua. Renunciar a tot aquest bagatge em sembla totalment absurd. Tots els nostres alumnes, tinguin l'origen que tinguin, tenen un patrimoni aquí que també és d'ells, que també ha de ser d'ells. I, lògicament, se'ls ha de transmetre.
- Sembla lògic, sí.
- A més un avantatge d'aquest tipus de patrimoni és que no n'exclou d'altres. Quan un infant, posem per cas magrebí, ve aquí, el fet que aprengui les rondalles o cançons catalanes no significa que hagi de renunciar a les que té com a tradició familiar: les pot conjuminar totes dues. La literatura popular ajuda a construir un imaginari col·lectiu que és el propi d'aquí i amb el qual els infants se senten identificats.
- En tot cas, però, ¿als nostres nens no els cau una mica lluny, tot aquest món que reflecteix aquesta literatura popular tradicional?
- Hi ha aspectes que sí, tot i que és evident que la literatura popular no s'atura, i que els nous sistemes de vida, les noves situacions i noves tecnologies generen noves formes de literatura popular que ara són molt noves, però que d'aquí a un temps seran "tradicionals". En tot cas, algunes de les que avui són tradicionals és cert que, a l'infant nascut aquí, li poden quedar lluny. Ara bé, també és veritat que ens estan arribant uns infants que procedeixen de societats que s'assemblen potser més a les que havíem tingut temps enrere nosaltres. I, per tant, això pot ser un punt de connexió.
- Molt interessant!
- Recordo unes paraules que vaig llegir de la Najat el Hachmi, la novel·lista catalana d'origen magrebí que va guanyar el Ramon Llull l'any passat. Explicava com d'útil li havia estat tota la literatura popular oral amaziga que va aprendre quan vivia al Marroc. En el seu cas explicava, a més, com l'havia incorporat a la seva novel·lística... De forma que bona part d'aquests infants que provenen de la immigració potser se senten més a prop d'algunes d'aquestes tradicions que no pas els que s'han criat en una societat moderna.
- De fet, potser aquesta literatura aniria bé també als nens que s'han criat aquí. Amb l'estrès d'avui, recuperar aquest patrimoni reflex d'un món més pausat ens podria ajudar...
- Probablement, tot i que aquí ja és fonamental el criteri del mestre, que és qui sap què pot anar millor i què no. Però, efectivament, poden ajudar en aquesta societat nostra que no deixa de ser curiosa: d'una banda les noves tecnologies ens permeten descarregar-nos de determinades feines, però de l'altra això no aconsegueix alliberar-nos de l'estrès. En aquestes èpoques de què parlem, els segles XVI, XVII o XVIII, això de tenir festa el cap de setmana no sabien el que era, treballaven sempre. I, en canvi, sembla que no patien l'estrès que patim nosaltres, que tenim vacances pagades i caps de setmana.
- En el seu moment, la literatura popular es transmetia a través de la família. Ara això és cada cop menys així. ¿Fins a quin punt l'escola n'és un bon substitutiu?
- Això de relegar-ho tot a l'escola ha estat un gran error, i ara ja s'ha vist clar. Però, en aquest cas concret, crec que pot fer un paper molt important. Avui la societat és diferent: els avis (que abans n'eren els principals transmissors), en molts casos ja no viuen amb els néts, i després hi ha el fet que les famílies que han vingut de fora no la coneixen, aquesta literatura... Per això crec que, avui, l'escola pot fer un paper molt important de transmissió de tot aquest bagatge.
- En tot cas, hi ha gèneres d'aquesta literatura, tipus les cançons de falda o els jocs de dits i mans, que són per definició familiars.
- Sí sí, o les cançons de bressol! Hi ha gèneres que estan estretament lligats a l'àmbit familiar. I, a més, és molt bo que continuï sent així. És bo que una criatura rebi uns estímuls concrets dels pares, i aquí hi ha tota una experiència (reflectida en la literatura popular), que ajuda moltíssim. En aquests casos, evidentment no és l'escola qui ha de fer aquesta tasca.
- Vostè que ha voltat força, ¿quina impressió té de la situació de la literatura popular a casa nostra, comparat amb la d'altres països?
- Des d'un punt de vista de la recerca universitària, és una impressió molt bona. Aquí hem tingut i tenim molt bons especialistes i comptem amb obres de primer ordre. Tenim tota la recopilació i estudi de la rondallística, per exemple, que és una feina molt important i molt ben feta. O tota la feina feta per l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, que el pare Josep Massot va aconseguir de salvar i té en procés de publicació. Hi ha departaments universitaris que tenen seccions dedicades a l'estudi de la literatura de tipus popular tradicional. Per exemple, és molt important la dedicació que tenen a la Universitat de les Illes Balears, a la Rovira i Virgili de Tarragona o a la Universitat d'Alacant. És a dir que hi ha una activitat important. Fins i tot no fa gaires anys, el 2005, es va crear el Grup d'Estudis Etnopoètics dins la Societat Catalana de Llengua i Literatura.
- I vostè hi tingué molt a veure...! Així doncs, bona salut en l'estudi de la literatura popular tradicionals als Països Catalans.
- Sí, sobretot aquests darrers anys s'ha fet un treball important, amb moltes publicacions. És veritat que hi ha hagut potser una dedicació més intensa en la rondallística, mentre que d'altres gèneres fins ara han estat més aturats. Però sí que, malgrat tot, som una cultura que ha dedicat un esforç important a aquest aspecte de la literatura. A més, el treball de recerca universitària que s'està fent en aquest camp garanteix la continuïtat dels estudis. És ben segur que anirem coneixent noves dades i nous documents, perquè s'està formant molta gent jove en aquestes disciplines.
- ¿I a nivell d'aprenentatge? A Finlàndia, per exemple, els estudis d'etnopoètica són una carrera.
- No, això aquí no ho tenim. A la Universitat de Barcelona, que és on jo faig classes, aquest tema s'estudia dins unes determinades assignatures de la carrera de Filologia Catalana. Fa anys, quan hi feia classes el pare Massot, existia una assignatura específica. Des que ell va marxar això ja no ha estat així, però ho hem compensat amb assignatures específiques de literatura oral dins els cursos de doctorat. Aquesta és la situació a la UB, però hi ha altres universitats dels Països Catalans que sí que tenen assignatures específiques en la carrera... Depèn dels casos.
- A banda del món universitari, ¿considera que la particular situació de la cultura catalana fa especialment urgent la recuperació social d'aquest patrimoni?
- Quan no tens un Estat propi, és molt més urgent, sí. És molt difícil, perquè és clar, precisament no tens les eines de l'Estat. Però sí: és molt urgent que es mantingui un imaginari col·lectiu. I aquí l'escola, igual que la família, hi té un paper molt important. Però no només ells: la literatura popular tradicional també ha de ser present als còmics, a les sèries de televisió, etc. Només així tindrà realment una dimensió social.
ALGUNES OBRES PUBLICADES PER AUGUST BOVER:
Poesia
- En pèlag d'amor. Palma de Mallorca: Documenta Balear, 1999
- L'hivern sota el Cadí. Tarragona: Arola, 2001
- Mojave. Sitges: Papers de Terramar, 2006
- Vicino al mare: Antologia poetica. Càller, Sardenya, 2006
- Terres de llicorella. Tarragona: Arola, 2008
Biografia
- Josep Sebastià Pons. Barcelona: Nou Art Thor, 1991
Estudis literaris
- Novel.les amoroses i morals, Barcelona: Ed. 62 - "La Caixa", 1982, amb Arseni Pacheco
- Josep Sebastià Pons : antologia poètica. Barcelona: Facultat de Filologia de la UB, 1986
- Josep Sebastià Pons : teatre. Barcelona: Institut del Teatre, 1990
- Poesia escollida. Barcelona: Ed. 62, 2005
- Sardocatalana. Llengua, literatura i cultura catalanes a Sardenya. Paiporta: Denes, 2007
Tags:
Comparteix
