Pensament i acció
Que bonic que és anar amb avió!
01-02-2010
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Entorn digital. Número 462
Començo a escriure aquest article mentre torno en un avió ple a vessar. Anem tan plens que una hostessa de vol ens ha demanat que deixem el nostre equipatge de mà a la porta de l’avió perquè ja no hi cap als prestatges del damunt dels seients. Intento explicar-li que a la maleta hi porto objectes molt fràgils, però no ha servit de res.
Mentre tenia la conversa amb l’hostessa he vist un passatger que, tot aprofitant el moment de petit caos que he provocat, s’ha esmunyit del control amb la seva maleta mig amagada. Ara mateix em sento decebut amb la condició humana i, he de confessar-ho, tinc una mena de ràbia perquè em vénen al cap aquells anuncis tan simpàtics de la companyia amb la qual estic volant en els quals els núvols em parlen de tu en diversos idiomes.
Quin miracle, que un aparell tan pesant com és l’avió es pugui enlairar, ¿no ho creieu? En canvi, que poc que en podem gaudir, del moment màgic de volar!
M’ha semblat que era adient descriure-us aquesta escena de vida quotidiana a tall d’exemple de la difícil convivència entre la tecnologia i les persones. Espero que em perdoneu la meva teràpia d’escriptura de l’article en estat de xoc. Crec que aquesta pensada al voltant de la tecnologia i l’ésser humà és perfectament aplicable al moment que viuen actualment les escoles catalanes. La tecnologia està entrant a les aules lentament però imparable. Les generacions més joves tindran a l’abast més recursos que mai gràcies a les possibilitats que ofereixen les noves plataformes de contingut digital, però, en canvi, les incerteses i les desconfiances no ens permeten aïllar-nos del soroll de fons i simplement gaudir del plaer de fer recerca sobre nous continguts didàctics.
No entraré en debats estèrils sobre les capacitats educatives dels diversos recursos. Quan escolto les veus apocalíptiques que pronostiquen la fi del llibre de text a l’escola sempre recordo la meva àvia Enriqueta dient-me, preocupada, que no utilitzés la calculadora perquè m’oblidaria de les taules de multiplicar. Segur que la meva àvia estaria contenta de saber que, anys després, l’estudi de les taules de multiplicar segueix sent un dels millors exercicis de tècnica memorística que hi pot haver a primària i que la calculadora s’ha convertit en una eina molt útil a les escoles de secundària i batxillerat.
L’anunci de l’entrada dels ordinadors personals a les aules ha engegat, una vegada més, la polèmica que acompanya inevitablement qualsevol invasió tecnològica a les nostres vides. Intuïm que, tot i que encara és quantitativament testimonial, aquest procés no té volta enrere i això amoïna una bona part del món educatiu. L’entrada de la tecnologia ens ha agafat poc preparats per a uns canvis metodològics dels quals, a hores d’ara, ni tan sols se’n parla a les facultats. Els ordinadors i les pissarres digitals interactives, en canvi, ja comencen a formar part del paisatge escolar. La tecnologia digital ja és aquí i per tant caldrà donar-ne utilitats. ¿Però quina mena d’utilitats?
Sembla obvi que les noves tecnologies haurien d’oferir recursos didàctics diferents als que ja tenim en els llibres escolars; i és que, si els ordinadors i les pissarres interactives acaben tenint la mateixa funció que la que ja ens ofereixen els llibres de text, ¿en què haurem evolucionat? Seria molt frustrant que l’ordinador acabés sent un llibre més. Si passés això, els efectes podrien ser molt negatius per al procés de digitalització a les aules. Calen, doncs, nous continguts didàctics basats en el suport digital que complementin el que ja existeix al mercat i no que el reprodueixin mimèticament. En aquest nou context el recurs audiovisual pot convertir-se en un bon aliat per als educadors.
La generació dels educadors, la nostra, s’ha format tenint el text com a base de contingut i ha desenvolupat una estructura mental basada en la continuïtat. Necessitem saber “a”, i fins i tot “b”, abans d’entendre “c”. Les generacions més joves, en canvi, no necessiten un llibre d’instruccions per fer anar una màquina. Simplement, l’engeguen i practiquen incansablement la tàctica del prova-error. Som dues generacions preparades de forma diferent per encarar la formació. Hi ha, però, un camp de coneixement compartit entre educadors i educats que pot ser molt útil per superar les distàncies: el llenguatge audiovisual. En aquest camp tothom es mou amb comoditat.
El recurs audiovisual pot ser, doncs, un pont d’apropament entre els educadors, que en molts casos tenen por de perdre el seu lideratge de grup en tenir menys habilitats tecnològiques que els seus alumnes, i els joves i infants que sovint se senten incòmodes davant l’aplicació estricta d’unes metodologies d’aprenentatge que no encaixen amb les habilitats que estan desenvolupant en la seva vida quotidiana. Podríem fer una llista molt llarga de professors que porten anys reivindicant la potencialitat del producte audiovisual com a recurs educatiu. Fa molt de temps que el cinema, la ràdio, la televisió i fins i tot la publicitat són presents a les aules catalanes com a recurs didàctic. Tanmateix, mai com ara s’havien donat tantes circumstàncies per fer possible el somni de tots aquests mestres precursors: d’una banda, la tecnologia que està arribant proporciona eines que facilitaran la feina del mestre que vulgui incorporar els recursos audiovisuals a les seves propostes didàctiques. Aviat quedaran enrere les nits de molts professors que amb estris casolans editaven talls de pel·lícules per preparar-se les classes. D’una altra banda, les plataformes digitals cada vegada donaran més oferta material audiovisual amb potencial educatiu. La valoració d’aquesta oferta i el criteri de selecció del més adient per als seus alumnes serà una de les grans responsabilitats dels educadors i estic convençut que marcarà diferències entre els professionals.
En l’àmbit audiovisual, les xarxes virtuals de participació i intercanvi de coneixements poden ser unes grans aliades per a l’ensenyament. La unidireccionalitat dels missatges dels mitjans audiovisuals de comunicació han estat sempre motiu de queixa dels educadors que veuen, impotents, com sovint alguns missatges de discurs únic emesos pels mitjans quallen més que la feina diària amb els alumnes feta des de l’escola. A partir del moment en què el col·lectiu d’educadors tingui la possibilitat de publicar altres discursos basats en el mateix referent audiovisual generat dels mitjans l’escenari serà ben diferent. Només dependrà de l’habilitat de cada educador de saber fomentar l’esperit crític i de saber compartir la feina amb altres educadors.
L’entrada de la tecnologia per la porta gran de l’escola catalana és una molt bona notícia per als que creiem en la força dels recursos audiovisuals per educar, però no seria bo que caiguéssim en el cofoisme perquè, com ens apunta lúcidament Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”. No ens pot passar que el professorat vegi una amenaça en l’oferta tecnològica que, en definitiva, li hauria de millorar la qualitat de vida a l’aula.
(... per cert, els objectes fràgils que vaig haver de deixar a la porta de l’avió em van arribar sans i estalvis. Ja tinc una altra raó per recuperar la confiança en la condició humana i, de pas, en la companyia aèria).
Pere Arcas és cap de Programes i Projectes Educatius de Televisió de Catalunya
Tags:
tecnologia, digital, audiovisual
Comparteix
