Pensament i acció
Que difícil que és de vegades triar la dieta
01-10-2009
Autor
Antoni Lladó
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
L’altre dia vaig coincidir amb un bon amic estranger que, tot passejant, em comentava, potser gràcies a la serenor que li donava la calidesa d’un vespre primaveral i, per què no, la tranquil·litat d’haver coronat amb èxit una llarga jornada laboral, la importància que per a ell havia tingut la lectura d’un llibre en un moment determinat de la seva vida. Això ens va portar a encetar una pausada conversa no ja sobre la lectura i els seus efectes, sinó sobre la capacitat de la cultura de transformar persones i societat i de la transcendència del consum cultural més enllà del fet mateix de consum.
No cal dir ara quants i quins efectes balsàmics i enriquidors vam trobar en el fet cultural però, en qualsevol cas, eren tants i tan variats que en aquell moment decidírem continuar la jornada compartint un concert d’aquests que inunden la nit al nostre país tot just abans de començar l’estiu. D’alguna manera, ens aplicàrem la nostra pròpia medicina.
La veritat és que la nit era encara jove després del concert –ens hem europeïtzat una mica en qüestió d’horaris d’espectacles– i decidírem anar a menjar alguna cosa (com que en temes d’horaris laborals encara no ens hem posat a l’alçada dels nostres veïns, el rau-rau dels nostres estómacs era considerable). La conversa interrompuda pel concert continuaria ara entorn a una taula.
Ja abans d’encomanar el que ens havia d’apaivagar l’ànsia, en aquest cas ja no cultural, començàrem a voler delimitar l’univers de consumidors culturals al nostre país. D’entrada, sobtava l’elevada proporció de població amb un nivell de consum cultural qualificable com a baix. El 42 % de la població, gairebé de manera uniforme entre joves, madurs i grans, pràcticament reduïa el seu consum cultural al de grans mitjans de comunicació i poca cosa més. Un 37 % addicional es declarava consumidor ocasional: els més joves més decantats cap a la música, preferentment enllaunada, i també al cinema d’entreteniment, els més grans amb una diversitat de consum una mica més elevada, amb preferència per les arts escèniques a mesura que augmentava l’edat. Com a solatge comú, la lectura a escala molt moderada i molt poca activitat de cultura patrimonial, museística i d’exposicions.
Al cim de la piràmide hi cabia poc més del 21 % de la població amb comportaments també diferenciats per edats. Els més joves, també més cultes i educats, amb utilització més intensiva de mitjans tecnològics, decantats per la música, també en viu, el cinema i les biblioteques i manifestant un comportament més actiu que la mitjana de població respecte a la resta de consums culturals. En la franja de més edat, l’activisme s’estenia de manera generalitzada, tenint la lectura un paper important, en particular en la població femenina.
Arribades les menges, començàrem a refrescar quins eren els menús culturals dels nostres conciutadans. Les grans xifres les tenia al cap. A Catalunya, cada any més de tres milions de persones van al teatre i un nombre molt similar assisteixen a concerts de naturalesa diversa. Molt més són, al voltant de 23 milions, els que van al cinema o visiten els museus. D’altra banda, són prop de 35 milions els exemplars de llibres de diversa naturalesa, no de text, que van a parar a mans de catalans, uns cinc per habitant i any.
El menú cultural semblava ric, divers i abundant però el meu amic en volia més detalls. El nostre menú, he de dir que força contrastat, ens suggerí la inevitable contraposició o complementarietat de dietes i ens portà, inevitablement, al tema que sorgeix quan l’interlocutor és de fora del país: ¿com es distribueix la dieta cultural entre les dues llengües majoritàries de Catalunya? Li vaig dir que la resposta no era simple. La realitat sociològica, les inèrcies històriques de consum i la naturalesa de l’oferta explicava les diferències per sectors.
L’àmbit teatral dibuixava una situació de normalitat relativa, ja que el 56,1% de les representacions realitzades a Catalunya eren en llengua catalana, més del doble que les realitzades en castellà (25,6 %) o moltes més que les corresponents a espectacles no parlats o plurilingües. En aquest cas, l’estructura de l’oferta –majoritàriament en llengua catalana i produïda per companyies radicades a Catalunya– i la seva adaptació a una demanda constituïda principalment per una població de certa edat i nivell sociocultural elevat ens donaven raó de la predominança del català.
El cofoisme que destil·làvem gràcies al teatre i també a la progressió gastro-enològica va baixar de to tot just abans de les postres en parlar del llibre. Ni els hàbits de lectura eren engrescadors en comparació als països més avançats del nostre entorn ni tampoc l’ús del català semblava concordar gaire amb la realitat sociològica del país. En el primer cas, un índex de no lectors proper al 43 % era molt elevat respecte a les cotes dels països nòrdics (al voltant del 25 %), o de països europeus de gran dimensió, com Alemanya o el Regne Unit (entorn del 35%).
D’altra banda, l’univers lector decantava les seves preferències de manera clara cap al castellà a raó d’una proporció aproximada 72-28%. Aquí segurament pesava molt decididament la importància relativa del segment de població de més edat, educat majoritàriament en castellà amb independència de la seva competència lingüística en català. Un cop més la inèrcia històrica i, per què no, una demanda caracteritzada per una militància lingüística moderada, s’ajuntava amb algunes característiques de l’estructura de l’oferta, entre elles la disponibilitat simultània i equivalent de l’oferta literària en les dues llengües.
Molt breument vam repassar després la situació del sector musical. Les darreres xifres del baròmetre de la cultura i la comunicació, recents a la meva memòria, van sonar estranyes al company de taula. Poc més del 8 % de la música escoltada ho era en català i només el 22% dels enquestats assenyalaven que el darrer concerts on havien anat era en català. El bon amic es sorprengué de les xifres relativament baixes del consum en la llengua pròpia i de la migradesa del paisatge sonor propi.
El vaig advertir que la situació era ara més favorable que temps enrere i que, malauradament, hi havia un panorama clarament més decebedor. Ja amb els cafès, exposava no sense una certa recança que en el sector cinematogràfic només prop d’un 3 % de l’oferta va ser en llengua catalana el 2008. El predomini del cinema nord-americà, la inèrcia del doblatge al castellà d’aquestes produccions (excepte en alguns casos molt particulars i preferentment en cinema infantil) i la poca importància relativa de la producció de cinema en català perfilaven una situació insostenible des d’un punt de vista de coherència sociològica. Caram, va dir, això sí que és una minoria.
Vaig haver d’assentir en els fets però també vaig posar damunt la taula els vents de canvi que bufaven en el panorama del consum cultural en el moment que va arribar la factura. En realitat, no era tan alta com la pagada fins al moment per la nostra cultura en haver mantingut una situació on es feia difícil tenir prou capacitat de triar per a construir un referent cultural en el qual la llengua pròpia ocupés un espai rellevant.
Antoni Lladó és director de l’Institut Català d’Indústries Culturals
Comparteix
