Pensament i acció
Refosteració lingüística i mediambiental a l'extrem sud del País Valencià
01-11-2008
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. La saviesa dels arbres. Número 454
Per desertització lingüística entenem parts d’un territori on una llengua havia estat la llengua popular hegemònica i ha deixat de ser-ho. Som davant d’una ampliació arbitrària de la definició: regió, generalment deshabitada, a causa de les dificultats del medi. Per altra banda, desert és arcaisme adjectivat per abandonat. Qui no recorda Jordi de Sant Jordi des de la seva presó? Desert d’amics, de bens e de senyor.
Al meu petit país, el subdesert es desplega per les serralades i les canyades. Per si no n’hi hagués prou, de la desertització lingüística en diuen alacantinització. Així, un rerepaís extens queda emmascarat per la ciutat triada pel col·lectiu per ser l’ase dels cops. De deshabitats, però, ni gens ni gota atès que l’eix Elx-Alacant és el tercer espai demogràfic interior, després de Barcelona i València. Insistiré en la semàntica compartida entre geògrafs i sociolingüistes. Per sort, no ens hem acabat de desertitzar malgrat uns transvasaments i escorrims lliurats de mala gana. La reforestació que descriuré és comunal, nascuda de la conjuminació de l’esforç humà i de la pluja escadussera: el menester fa fer.
Ampliar...Als segles XVIII i XIX un procés intens de desforestació féu que els materials d’erosió del Segura acabaren a la costa. Les dunes ocupen 15,6 km de longitud, amb amples que varien entre 200 i 1.300 m; són 846 ha. Al bell mig hi ha Guardamar, establiment medieval català del 1271, que baixà del castell a la plana arran del gran terratrèmol de 1829. Condemnada a ser fita i frontissa és aquí on la placa tectònica africana frega amb l’europea.
Ampliar...Si observeu la foto que Francesc Mira i Botella féu el 1901, Guardamar se’ns antull una Timbuctú petita i mítica, on el vent, l’harmattan, destruí la vegetació i moltes de les estructures engolides pel desert. Així, els quatre fadrins damunt la duna –pells brunes i robes fetes a péntols– no són de Mali. L’enginyer Mira, nadiu de l’enclavament castellanoparlant d’Asp –creat al segle XVII arran de l’expulsió dels moriscs– aprengué el català a Guardamar, on dedicà prop de trenta anys de sa vida a plantar cara a l’oratge. El poble hi ajudà de valent. Per això, la foto del 1913 ens mostra una estampa de pins novells i un poble arrecerat.
A l’endemà de la guerra –el fenomen prengué embranzida cap a 1960– la desertització lingüística s’escampà pels voltants d’Alacant, on feia estralls d’ençà mitjan segle xix. El 1999 vaig publicar una enquesta feta a Elx. La davallada en la transmissió intergeneracional refereix a l’any de naixença d’un infant amb els dos progenitors catalanoparlants: 1935: 100 %, 1958: 80 %, 1970: 41 %, 1981: 23 %. El 1993 tornava a haver-hi un 80% en aquest subgrup malgrat que l’endogàmia havia minvat fins a una quarta part de les parelles joves. Devers 1985 se sentien, de nou, exemplars urbans de totes les mides relativament abundosos, senyal inequívoc de sosteniment del forest. La sorpresa donà lloc a la falca vilatana –un xic antiquada–: tan menut i parla valencià. La bona nova s’escampà a Guardamar, després que la pèrdua del català al Baix Segura –al segle xviii– deixés aquest petit oasi comarcà intacte fins a mitjan segle xx. El 2008, un 21 % dels xiquets a Guardamar i un 35 % a Elx fan immersió en català mentre que, a Alacant, no deuen superar el 5%. ¿Hi entrarem des de la vorellada? A més, la desforestació lingüística no afectà gaire algunes viles i espais de la contornada. La pineda i el català són ara els paradigmes d’un territori abocat al turisme malentès, a la profusió de llengües invasores i el malbaratament de recursos. Per dissort, hi ha pocs diners valencians per a la llengua natural i per als espais naturals. El desert cria desert i el bosc cria bosc: siguem reforestadors.
A l’endemà de la guerra –el fenomen prengué embranzida cap a 1960– la desertització lingüística s’escampà pels voltants d’Alacant, on feia estralls d’ençà mitjan segle XIX. El 1999 vaig publicar una enquesta feta a Elx. La davallada en la transmissió intergeneracional refereix a l’any de naixença d’un infant amb els dos progenitors catalanoparlants: 1935: 100 %, 1958: 80 %, 1970: 41 %, 1981: 23 %. El 1993 tornava a haver-hi un 80% en aquest subgrup malgrat que l’endogàmia havia minvat fins a una quarta part de les parelles joves. Devers 1985 se sentien, de nou, exemplars urbans de totes les mides relativament abundosos, senyal inequívoc de sosteniment del forest. La sorpresa donà lloc a la falca vilatana –un xic antiquada–: tan menut i parla valencià. La bona nova s’escampà a Guardamar, després que la pèrdua del català al Baix Segura –al segle XVIII– deixés aquest petit oasi comarcà intacte fins a mitjan segle XX. El 2008, un 21 % dels xiquets a Guardamar i un 35 % a Elx fan immersió en català mentre que, a Alacant, no deuen superar el 5%. ¿Hi entrarem des de la vorellada? A més, la desforestació lingüística no afectà gaire algunes viles i espais de la contornada. La pineda i el català són ara els paradigmes d’un territori abocat al turisme malentès, a la profusió de llengües invasores i el malbaratament de recursos. Per dissort, hi ha pocs diners valencians per a la llengua natural i per als espais naturals. El desert cria desert i el bosc cria bosc: siguem reforestadors.
Conclouré a tall de conte. Això era un poble on el llevant empenyia un onatge ple de sorra que –en aturar-se– agranava la platja fins que s’alçava majestàtic com a tapall lluent. Costera amunt tot un poble resistia l’embat. El viatger s’hi endinsà, parà l’orella i s’adonà que el veïns remorejaven en llur llengua. Trobà uns ulls que s’enamoraren dels seus i establí casa. Sabé de força invasions, força terratrèmols i força ensorrades. Un bosc centenari eixia dels tossals d’arena tan abundosa com escassa era l’aigua que arreplegaven. Sa filla fou un d’ells i somriuria fins al darrer dia en recordar l’accent estrany de son pare, el qual plantava llavors alhora que aprenia mots.
Joan-Carles Martí i Casanova és llicenciat en Traducció-Interpretació per la Universitat d'Alacant. Membre del es associacions per la llengua el Tempir d'Elx i la Gola de Guardamar. Cap tècnic de la Regidoria de Turisme de Guardamar.
FOTOS: Farncesc Mara. Casa Museu Enginyer Mira
Tags:
Comparteix
