Pensament i acció
Religiositat medieval femenina
01-08-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
A través de la religió, moltes dones van intentar aconseguir un nivell de llibertat que en el si d’una família, amb el lligam d’un marit i uns fills, no haurien pogut assolir. Aquelles dones, sobretot les que van viure durant l’alta edat mitjana (quan les lleis dels gots encara les protegien), administraven i governaven territoris, llegien, escrivien, pintaven, brodaven... Cal dir, però, que darrera uns vots religiosos hi havia sovint el desig de fugir de la voluntat paterna, la negativa a la imposició d’algun tipus de pacte amb què elles no estaven d’acord; acollir-se a un monestir era l’única sortida digna.
Tanmateix, no totes les dones que dedicaven la seva vida a Déu eren monges, i pocs eren els monestirs femenins que van ser fundats abans de l’any 1000. Trobem, però, la presència de moltes dones que van viure la fe d’una manera molt especial: era el cas de les deodicatae o de les deovotae. Vinculades a la vida religiosa, no vivien recloses als monestirs, sinó que habitaven en el món laic. Se les reconeixia per la seva pietat i perquè no convivien amb cap home. Posseïen terres que administraven, compraven, venien, deixaven els seus béns en herència, rebien llegats... Podem seguir el seu rastre documentalment i, per citar-ne un exemple, esmentarem el nom de la deovota Adelez, que acompanyava la comtessa Ermessenda quan va redactar el seu testament (segle XI). Algunes d’aquestes deovotae eren mares i tenien fills i filles que esdevenien religiosos, ja que elles els havien transmès la seva espiritualitat.
Fossin monges o no, un fet era comú a totes elles: pertanyien a les classes benestants. En totes les famílies importants, alguna de les noies es dedicava a Déu mentre una altra germana, per exemple, esdevenia una comtessa que a la vegada col·laboraria en la fundació de monestirs.
A la Catalunya carolíngia hi va haver pocs monestirs femenins, és a dir, comunitats femenines que visquessin sota una regla seguint els vots de pobresa, obediència i castedat, en contraposició al nombre important de convents de monjos. Cal remarcar que, abans del segle X, sovint trobem comunitats dobles, d’homes i dones, com era el cas, per exemple, de Santa Cecília d’Elins, i no era gens estrany que més d’un fos regentat per una abadessa.
Amb Sant Pere de les Puelles, Sant Joan de Ripoll –dit més tard de les Abadesses–, va ser un dels monestirs més importants a l’alta edat mitjana. Hi trobem dones actives i cultes que, a banda de dirigir el monestir, contribuïen a la tasca colonitzadora i cristianitzadora. Emma, la filla de Guifré el Pilós, en va ser la primera abadessa. Al capdavant d’una dotzena de dones de l’aristocràcia, va ordenar el territori, governant i augmentant el seu patrimoni mentre contribuïa a l’edificació d’esglésies de la seva jurisdicció. Malgrat que se’n va sortir, Emma no va poder evitar la intromissió masculina, ja que el seu germà Sunyer cobejava els dominis de Sant Joan. Al segle XI, però, l’abadessa Ingilberga no va poder fer front a les pretensions del seu germanastre Bernat I de Besalú i sota l’acusació de ser “meretrius de Venus”, el papa Benet VIII dictà una butlla en la que s’expulsava la comunitat, que va ser substituïda per una de masculina. Sobrer serà afegir que els monestirs masculins no rebien un tracte tan dur.
Progressivament, a partir del segle XII, la dona va perdre drets i avantatges, ja que es va anar imposant el dret romà i aquest fet també va afectar les que es dedicaven a Déu. Deixant de banda els moviments herètics refusats com el catarisme –en què les dones podien assistir a concilis, predicar i arribar a càrrecs importants–, l’espiritualitat femenina va patir un seguit de pressions arreu d’Europa. El món anava cap a un entorn urbà i es forçava els monestirs femenins aïllats a traslladar-se a les ciutats o en llocs poblats sota el pretext que era perillós que visquessin dones soles en llocs desemparats. La tendència creixent era controlar-les i enclaustrar-les. A Vallbona de les Monges, l’exemple més important de monestir femení del Císter (un centre de cultura, treball i pregària que des del segle XIII tenia escola monacal on rebien formació les filles de la noblesa), les religioses no van voler abandonar el seu convent, ni tan sols quan, segles més tard, el concili de Trento va prohibir que els monestirs estiguessin en llocs solitaris.
Malgrat tot, diverses comunitats de dones com les deodatae, que es dedicaven a la vida contemplativa, que tenien cura d’una església sota l’obediència del rector de la parròquia i que s’havien retirat a viure castament, continuaven vivint en llocs solitaris.
En els darrers segles medievals es van fundar els ordes mendicants, que responien a les necessitats espirituals lligades a la vida urbana, i les dones van intervenir activament en aquests nous corrents religiosos. Franciscanes i dominicanes (branca femenina de l’orde dels predicadors), tenien un tercer orde, el de dones laiques que vivien en el món seguint els preceptes evangèlics: eren les terciàries, i pertanyien a la tercera regla de Sant Francesc. A aquestes dones se les identifica a casa nostra amb les beguines. Aquestes, que havien nascut en el context urbà dels Països Baixos al segle XII, no vivien en clausura, ni observaven cap regla concreta. Vivien fora del convent i es guanyaven la vida amb les seves mans i amb les almoines que rebien. Algunes d’elles convivien en petites comunitats de dones en cases urbanes. La seva feina era eminentment social: tenien cura dels malalts, amortallaven morts, baixaven penjats de les forques, instruïen nenes de l’hospici... Algunes dones de la noblesa s’havien adherit al moviment, com és el cas d’Elionor d’Urgell. Però la llibertat de fer la seva se’ls acabà al segle XV quan van ser obligades a acollir-se a la regla de Sant Jeroni i tancar-se en un claustre.
Anaven apareixent regles paral·leles a la dels frares, però amb certes peculiaritats, com els convents de les clarisses (segle XIII). El monestir de Pedralbes, impulsat per la pietosa reina Elisenda de Montcada, n’és l’exemple més insigne. Cal parlar també de la presència d’ordes militars, com el que hi havia al monestir de Jonqueres de Barcelona i que abans havia estat al Vallès. N’hi havia més, per exemple el de les magdalenes o repenedides. Especial esment mereixen les egipcíaques, institució creada al segle XIV on eren recloses les dones com a càstig. Sovint era una reclusió forçada per la pròpia família; evidentment, no hi havia cap institució semblant per a homes.
No es podia consentir que les dones tinguessin veu ni llibertat. Els homes no només sentien temor de Déu, també en tenien de les dones. I, malauradament, encara dura.
M. Carme Roca és historiadora i escriptora
Tags:
Comparteix
