Pensament i acció
Retrucs: preguntes i respostes entre l'absurd i la ironia
01-04-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Literatura Popular Tradicional. Número 457
Les relacions entre els adults i els infants han canviant molt, si les comparem amb com eren a la societat tradicional. Ara considerem que cal estimular la curiositat del més joves, ajudar-los a construir un pensament autònom, a comparar i relacionar allò que observen i a treure’n conclusions. Som conscients que cal afavorir el diàleg amb els infants per aconseguir un major desenvolupament intel·lectual i una millor relació personal.
A vegades, aquestes noves idees s'apliquen al peu de la lletra, sense tenir en compte els estadis de desenvolupament infantil i l'adult s'aboca a explicacions que l'infant no pot comprendre. Val a dir, també, que en ocasions les preguntes es produeixen en situacions inoportunes, quan l'adult està enfeinat o té pressa i aleshores elaborar una resposta correcta es fa difícil. Això sol provocar un cert sentiment de recança, car l'adult és conscient de "trair" els seus propis principis educatius.
A la societat tradicional, aquests problemes no es plantejaven. En educació, es valorava que els infants fossin obedients ("Creure és criança!") i submisos. Davant la curiositat infantil per allò que passava, la resposta era tallant, orientada a no donar explicacions. La reiteració d'aquestes situacions en el si de cada casa va donar lloc a la “folklorització” d'alguns diàlegs habituals entre adults i infants. Els adults arribaren a construir un veritable repertori de respostes absurdes amb l'objectiu de “respondre sense respondre”, de tal manera que per a l'infant es feia evident la negativa de l'adult a donar-li cap explicació. Eren maneres diferents de dir "això no t'ho vull dir" o "això no és compte teu", però mitjançant dos recursos habituals en la poesia popular: l'absurd i la rima. L'absurd proporcionava imatges singulars i colpidores i donava a la resposta un to de joc, sovint amb pinzellades d'escatologia. La rima contribuïa a la fixació de la resposta i a donar-li gràcia, vivor i expressivitat.
Aquests petits materials, que poden ser anomenats “retrucs” pel seu caràcter de “resposta automàtica que es repeteix en situacions semblants”, són en vies de desaparició. Esdevenen un record amable, que provoca un somriure davant la capacitat popular de fer d'una situació quotidiana i gairebé enutjosa una mena de joc. Tanmateix, quan érem petits, ens deguérem sentir impotents en veure com les nostres preguntes o queixes eren respostes amb fórmules que ens deixaven amb un pam de nas, perquè no les enteníem. Us presentem un tast, que forma part d’un recull més extens, de les respostes evasives “folklòriques" a preguntes infantils típiques. (2)
Relacionades amb les anades i vingudes dels adults:
-On vas?
-A besar es cul a s'ase. [-A Barcelona, a cavall d’una mona!]
-D’on véns?
-De collir fems!
-On ha anat?
-A Liorna,
que qui hi va no en torna!
-Qui és?
-Es pagès! [-Un pagès!] [-Es marquès!]
Relacionades amb el menjar:
-Què hi ha per dinar? [per sopar?]
-Grescos!
-Què són grescos?
-Cagarritos frescos!
-Què hi ha per dinar [per sopar?]
-Barbassos!
-Què són barbassos?
-Cagarros com es braços.
-Què hi ha per dinar [per sopar?]
-Un pas de congrets! [endets] [enderets]
-Què és un pas de congrets? [endets] [enderets]
-Quatre bufes i quatre pets!
-Què hi ha per berenar?
-Pa i callemos.
-De què has dinat (o sopat)?
-Boqueta ja ho sap, [Es ventre ho sap]
panxeta també. [sa boca també]
Cadascú a ca seva
menja lo que té.
Relacionades amb les característiques dels objectes, les accions, etc:
-Quina hora és?
-S'hora que penjaren es frare! [S'hora que es frare va caure]
-I quina hora penjaren es frare? [Quina hora va caure, es frare?]
-S'hora que és ara.
-Què has dit?
-Que en trobar una merda clara
hi fiquis sa carabassa,
i en trobar una merda espessa
hi fiquis sa cabeça.
-És de plata?
-Sí, passada per sa plaça!
-Què passa?
-Un cotxo per sa plaça! [-Na Maria per sa portassa!] [-Un endiot per sa plaça!]
[-Un homo per sa plaça!] [-El carro de la bassa!]
-De quin color és?
-Color de s'empenta de frare! [-Color de gos com fuig!]
-Què hem de fer?
-Vendre ses cases
i anar a lloguer.
-Com és de lluny?
-Com anar d'aquí allà i tornar.
-Saps qui és mort?
-En Canals.
-I qui és en Canals?
Aquell que en es cul hi té queixals!!!
-Saps qui s’ha mort?
-L’avi sord.
-Qui l’enterra?
-L’avi Serra.
Relatives a la distracció o la incredulitat:
-Què dius?
-Miranius!
-Què deies?
-Miraneies! Digués a ton pare que t’estiri les orelles!
-Hala!
-Cuixa, que té més popa.
-Idò?
-I dones!
Relatives a les queixes, les justificacions o les exigències:
-Ai!
-Ceba, que no fa tai! ["que no cura mai!"] [-Cebes amb tall!]
-Cou! -Pica?
-Quan cou cura, -Sí!
quan pica madura. -Senyal de música!
-Fe via!
-Sa via ja està feta
i es tren hi corre.
-És meu!
-Mèu, diu es moix. [Es moix ho diu: mèu!] [-Idò merda per vós!]
-Tenc gana!
-Mossega't una cama! [Menja't una cama!, Fica't una cama!]
-Tenc set!
-Idò pixa [-Alça la cama
i beu a galet! [i beuràs fred!] i beu a galet!]
-Tenc son!
-Idò sona [-Idò sona]
que ballarem! [amb un flaviol!]
-Tenc fred!
-Idò estreny es culet!
-Jo no ho he fet!
-Clar, com que tu ets
un santito de guixo
que ni cago ni pixo!
-Me fa mal es queixal!
-Diguès: "Jo tenc un queixal que no me fa mal".
-Jo tenc un queixal que no me fa mal!
-Idò de què te queixes, tros d'animal!
-No puc!
-Així canta es puput:
no puc, no puc, no puc!
Preguntes – parany:
-Véns?
-A on?
-A Son Caga-Ramon,
tu menjaràs merda
i jo colom.
Tu quedaràs penjat
i jo me'n 'niré pel món.
-Véns?
-A on?
-A can Cagadents.
Hi ha una muleta blanca
i a tu et mossegarà s'anca
i a mi no em mossega gens.
-Has tocat aquella branca?
-Quina branca?
-Sa que te rapinyà s'anca!
-Digues "no".
-No!
-Menja merda amb un canó!
-Digues "sí".
-Sí!
-Menja merda amb un bací!
-Vols un confit?
-Sí.
-Idò xupa't es dit.
-Una taca!
-Fuma pataca! [Til×lo! Tímbol! Tica-taca!]
-Vint i vint?
-Quaranta!
-Quan ton pare pixa
ta mare canta. [aguanta]
En llegir aquests materials, un dels aspectes que més sobten és la presència de l'escatologia. Això ens podria sorprendre -perquè és l'adult qui dirigeix aquestes paraules a l'infant-, però ens trobem davant materials populars, els quals sovint presenten un cert gust per aquest lèxic. També els infants s'agraden d'aquestes expressions. A una determinada edat, els menuts troben un plaer especial en parlar d'excrements, i ja tenen una certa consciència que això significa una petita transgressió a les convencions socials.
Potser un dels trets més suggeridors de les expressions que comentem és el joc constant amb l'absurd, tan present a tota la literatura popular. Aquest gust per l'absurd es manifesta de maneres diferents: amb associacions d'idees sorprenents o imatges absurdes, les exageracions o hipèrboles, les paraules inventades, etc. El llenguatge popular esdevé un joc on hi caben totes les figures retòriques, plenes d'expressivitat i vivor, ingènues i còmiques, tendres o despietades: les metàfores, les comparacions, els eufemismes, les el·lipsis, els mimologismes (el puput diu "no puc", el moix diu "meu"), les anàfores, les antítesis, els calèmburs ("És que... / -Esca.."), els equívocs ("-Fes via!/ -Sa via ja està feta!"), etc. Finalment, trobem castellanismes usats de forma conscient amb la intenció d'emfasitzar allò que es diu o de donar un to de comicitat i singularitat a l'expressió, el conegut "Pa i callemos!" o el divertit "santito de guixo/ que ni cago ni pixo!".
Aquests materials no pertanyen a cap dels gèneres que habitualment considerem literatura oral, però per a mi és indubtable que acompleixen totes les condicions de materials folklòrics, per la seva forma, ús i pervivència. És innegable que introdueixen l’infant al món del llenguatge poètic, perquè l'exerciten més en la interpretació que no en la literalitat. També exerciten la memòria, memòria per refrenar la innocència i per repetir el joc poètic amb altres infants, per heretar-lo com a record i bagatge en la vida adulta. També desperten el seu enginy per riure i sobreviure en l'entorn adult, per fer de les respostes negatives un joc compartit, un codi de complicitats, per saber fins a quin punt la resposta és taxativa, per intuir quan no cal insistir o quan es podrà aconseguir allò que hom vol.
Aquests materials són en vies de desaparició, però crec que formen part de la petita història de la vida quotidiana, que testimonien una forma determinada d'entendre la relació amb els infants i d'usar el llenguatge. Per tot això, crec que n'hem de servar memòria.
NOTES
1. Aquest article és una síntesi del titulat "Absurd i llenguatge quotidià: la conversa amb els infants" publicat per l'autora en el llibre Paraula viva, articles sobre literatura oral, Publicacions de l'Abadia de Montserrat - UIB, 2008 (pàgs. 301 - 335).
2. Pel que fa a la forma, he conservat les formes dialectals en la transcripció dels textos i, evidentment, també4 els barbarismes que presentaven. He canviat de línia cada vegada que el text prenia forma versificada (generalment pariats o quartetes).
Caterina Valriu és membre del Grup d’Estudis d’Etnopoètica de les Illes Balears (GREIB)
Tags:
Comparteix
