Pensament i acció
Sense pèls a la llengua. La pirosi
01-11-2008
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. La saviesa dels arbres. Número 454
Sovint, després d’un àpat fort en què potser hàgim comès algun excés, ens apareix aquella desagradable sensació que consisteix en la regurgitació fins a la cavitat bucal d’un humor àcid procedent de l’estómac, a vegades acompanyat de restes d’aliment a mig digerir.
El fenomen, com ja deveu saber, amic lector, rep el nom mèdic de pirosi, mot culte que procedeix directament del grec pyr (foc), que, com ja haureu intuït, és un ètim de significat clarament pròxim a la sensació de cremor que provoca aquest fenomen, fonamentalment a l’esòfag. Doncs bé, en moltes ocasions, ens hi referim amb el nom d’ardor, fent una simple traducció literal del castellà, com solem fer els catalans en més ocasions del que seria desitjable.
En català, però, el mot ardor no té gens de tradició usat amb aquest significat, sinó que per a referir-nos a la pirosi en llenguatge planer, disposem d’una paraula amb una extraordinària expressivitat —coragre i també coragror—, que seria el mot o mots específics aconsellables per a denominar aquesta mena de molèstia de manera no científica.
Tampoc no és cap disbarat referir-s’hi com a cremor d’estomac, aciditat o ardència, les dues últimes molt menys freqüents, però també acceptables. Ara, francament, tenint com tenim una paraula i el seu derivat, que defineixen exactament el que volem dir, i essent com són mots compostos que defineixen clarament la sensació d’una manera ben senzilla (un gust agre que prové de dins del cos, qui sap si del cor o de molt a la vora...), trobem una imprudència majúscula bandejar-la, com se sol fer actualment, pel perill que suposa de fer-la caure definitivament en l’oblit i exposar-nos a perdre una peça més del nostre idioma.
Recuperem, doncs, el popular coragre i el seu derivat alternatiu coragror i reincorporem aquests mots tan intensament descriptius a la nostra parla quotidiana perquè, altrament, la llengua sofrirà un nou empobriment tan innecessari com lamentable.
El mes vinent, continuarem parlant de molèsties físiques.
Jordi Sedó és sociolingüista i docent: jsedo@xtec.cat
Tags:
Comparteix
