Pensament i acció
Sentenciat el finançament estatutari
14-07-2010
Autor
Alguns s’havien fet il·lusions de que el Federalisme Fiscal era possible a l’Estat espanyol i que tenia cabuda en una interpretació determinada de la Constitució. La campanya de propaganda de la Conselleria d’Economia i Finances no parava de repetir en el moment ‘estatuent’ aquesta possibilitat: quelcom dislèxic amb el que es llegia i interpretava a Madrid per part d’aquells qui tenim per la nostra responsabilitat un peu a cada banda. Compromisos a mig termini amb inversió (típic de pacte fiscal)?, bilateralitat des de les antigues Comissions de transferències (arrelat al respecte mutu de jurisdiccions no supeditades- jerarquitzades)?, una normativa en la que el contingut estatutari estava per sobre de la LOFCA estatal?, etc. Il·lusions o màrketing malevolent de qui dia passa any empeny... Volen sinó que repassem la hemeroteca de declaracions?
La Sentència del Constitucional ha acabar ensorrant el castell de cartes. Els impostos que paguen els espanyols que viuen a Catalunya (la definició de catalans per al TC) son de l’estat espanyol, i ni un poc ni molt de les institucions que els representen. Així ho recull l’esperit interpretatiu de les relacions fiscals Estat- Autonomies, en la línea del que ja ens anunciava la LOFCA: el finançament de les Autonomies es basa en tot cas en transferències, modelables a gust i gana centralment des de la visió de satisfer equilibris i governs amics entre 17 CC.AA. que es creuen idèntiques. Punt i final.
Pel que fa a la Sentència, per a un economista com jo format a països en que les frases tenen subjecte verb, predicat i prou, el redactat és un autèntic suplici. Malgrat la meva formació jurídica i no rebuig originari contra tot el que faci olor a litúrgia hermenèutica, el trencaclosques de la sentència, extensa, llarga, mal redactada, amb interferència d’arguments que son de l’advocat de l’Estat, respostes de la Generalitat i redactat de collita pròpia de les senyories, és majúscul. Tot i que no respon igual a totes les observacions implícites al recurs, no és difícil veure com per extensió, el raonament formulat sobre una impugnació contamina també el redactat de matèries en les que el Tribunal no entra però son seqüència dels articles recorreguts de impugnació acceptada, i que per tant, tard o d’hora, faran caure també altres aspectes del finançament estatutari. Finançament per tant sentenciat: ‘a la foguera’. La manca de lògica federalista del Tribunal la recull molt bé la negativa a acceptar un acord com el previst a l’Estatut català que condicioni l’anivellament a un mateix esforç fiscal entre CC.AA. Que una Comunitat en conseqüència pugui reivindicar uns ajuts verticals, restats horitzontalment dels recursos d’altres Comunitats ‘que paguen el beure’, quan l’esforç fiscal és menor (recordin sinó el supòsit del que estan fent algunes CC.AA. governades pel PP amb el buidat fiscal), toca ja el límit del ridícul. Qui no enten això com volen vostès que entengui una clàusula d’ordinalitat?
Comparteix
