Pensament i acció
Ser a Europa, imposar-se a Madrid
15-04-2009
Autor
Publicat a:
Revista Òmnium . Primavera 2009 - Número 11. Número 11
Amb les eleccions europees a tocar, i abans que els candidatscatalans en facin bandera en la seva campanya, convé recordar quins són els fronts oberts en la relació entre Catalunya i la Unió Europea. La pregunta sobre les “reclamacions d’independència de Gal·les, Escòcia, Catalunya o el País Basc” que l’assistent gal·lesa d’un eurodiputat va etzibar-li a la secretària d’Estat nord-americana, Hillary Clinton, o la retirada ideològica de l’exèrcit espanyol de Kosovo anunciada per Carme Chacón han servit recentment per internacionalitzar el cas català. Clinton va prometre que els Estats Units “no interferiran en els assumptes interns dels països de la UE” i el govern espanyol ha irritat l’OTAN en deixar ben clar als seus aliats que té un problema amb Catalunya i Euskadi.
La manifestació “10Mil a Brussel·les per l’Autoderminació”’ d’aquest 7 de març no haurà servit per internacionalitzar el cas català, però alguns partits i el govern n’hauran de prendre nota, com de Clinton i Chacón. Si la protesta va fer justícia al seu ambiciós nom o es va quedar a menys de la meitat depèn de si qui ho compta és la policia o els organitzadors, però en qualsevol cas els que van cridar “we want a Catalan state” omplint la capital comunitària d’estelades van ser milers. Potser va ser un error voler quantificar, d’entrada, l’objectiu de mobilitzar 10.000 catalans emprenyats i, sobretot, fer 1.300 quilòmetres cap al nord en comptes de recórrer-ne 600 cap a l’oest, fins a Madrid.
Com el finançament, el rol de Catalunya a la Unió Europea depèn, ara per ara, del Govern espanyol, o el d’Escòcia del Govern britànic. Europa ha de ser una oportunitat, però sovint Catalunya s’equivoca d’enemic i cau en la temptació fàcil de projectar contra Brussel·les la seva frustració i ira pels problemes que no és capaç de resoldre a la Carrera de San Jerónimo. La guerra del català a Europa és el millor exemple de com molts fan trampes al solitari. I convé recordar-ho ara que els candidats catalans a les eleccions europees tornaran a fer del principal dèficit democràtic de la nostra relació amb Europa el seu cavall de batalla.
Un informe del think thank Horitzó Europa i del Cercle d’Estudis Sobiranistes d’Alfons López Tena revela que si la llengua catalana encara no es pot fer servir a les institucions europees és perquè el Govern espanyol no ho vol. El 90 % dels acords que José Luis Rodríguez Zapatero va signar amb bombo i plateret a Brussel·les el 2005 i el 2006, i que havien de permetre l’ús del català, del basc i del gallec, tot i que no siguin llengües oficials de la UE, no s’estan aplicant perquè Madrid els incompleix. És Espanya, doncs, i no Europa, qui boicoteja l’ús del català. El Govern espanyol havia de decidir qui faria les traduccions i informar-ne Brussel·les, com també fer-se càrrec del milió i mig d’euros anuals de despesa, però Zapatero encara no ha complert aquest “requisit indispensable” i això “situa el català en una posició de pràctica inexistència davant les institucions de la UE”, denuncia l’estudi. Fins i tot el mateix secretari de Política Lingüística de la Generalitat, l’exeurodiputat republicà Bernat Joan, admet el seu “fracàs absolut” en els requeriments a Zapatero perquè “assumeixi les seves responsabilitats”.
Tampoc no ajuda gens a seduir el Parlament Europeu que el català estigui prohibit al Congrés: els 25 diputats del PSC a Madrid han votat recentment amb el PP i la resta del PSOE en contra d’una moció d’ERC que insta la cambra baixa a permetre l’ús de la llengua catalana. I quan els eurodiputats catalans porten la reivindicació a l’Eurocambra sempre topen contra el mateix mur: “Però si vostès no poden parlar en català a Madrid, què venen a exigir ara a Estrasburg?”
Mentre Andorra no s’adhereixi a la UE, que el català sigui llengua oficial o no seguirà depenent de la voluntat del Govern espanyol, fins ara nul·la. Ni el PP ni el PSOE no han demanat mai la reforma del règim lingüístic per afegir el català a les vint-i-tres llengües oficials. I no serà per falta d’oportunitats: cada cop que la UE s’amplia cal reobrir-lo per encabir-hi la llengua del nou soci, com es va fer el 2007, per al búlgar i el romanès. Si el gaèlic, amb només 60.000 parlants, és oficial i el català no, tot i tenir-ne deu milions, és perquè Dublín ho vol i Madrid no. Irlanda ho va demanar el juny del 2005, trenta-dos anys després d’haver-se adherit a la UE, i els socis ho van haver d’acceptar. I Catalunya ha de conformar-se amb pedaços, com el web en català de l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona, que no és el portal oficial tot i que sí que obre una petita escletxa per a l’ús molt limitat de la llengua catalana a les institucions europees. Els consellers de la Generalitat poden parlar-lo en els consells de ministres amb comptagotes: el cafè per a tothom que se serveix a la Moncloa els obliga a esperar que la resta de comunitats desfilin per Brussel·les per poder tornar-hi a anar, un altre pedaç.
La immersió lingüística de l’ensenyament català i l’evidència que el castellà no està perseguit a Catalunya es qüestiona en molts punts d’Espanya, tant pel PP com per bona part del PSOE, que imposa una hora més de llengua castellana. La Comissió Europea, en canvi, no només elogia el model lingüístic català sinó que fins i tot proposa estendre’l a la resta de la UE. Però Catalunya –que ja fa algunes legislatures que té la paella pel mànec a l’hora d’aprovar investidures i pressupostos al Congrés– s’enfronta a Brussel·les i li reclama que li resolgui els problemes enquistats, els draps bruts que no és capaç de rentar a Madrid, en comptes de veure en Europa una oportunitat i preguntar-se què pot fer per ella.
Hi ha espais per construir la UE des de Catalunya, com les eleccions europees del 7 de juny o les escletxes que en aquesta legislatura han sabut aprofitar l’eurodiputat de CiU, Ignasi Guardans, o el d’ICV, Raül Romeva: la batalla contra els abusos i les arbitrarietats en els controls de seguretat dels aeroports europeus s’ha guanyat des de Catalunya, o el futur reglament d’inspecció i control de pesca, per exemple, també s’escriu des de casa. Romeva és, de fet, l’eurodiputat més actiu de l’Estat espanyol. No només és el que més intervé en el plenari (153 vegades en cinc anys de legislatura), sinó que també és el que més propostes de resolució (221) i preguntes parlamentàries ha fet (396, segons el registre del Parlament europeu). I Guardans és el sisè d’un rànquing de 54 eurodiputats espanyols en què els catalans són més eurohiperactius que euromandrosos i demostren que per a ells Estrasburg no és cap cementiri d’elefants on viure un exili daurat.
Però ara la decisió de CDC d’alçar la veu sobiranista a Europa enviant Ramon Tremosa a Estrasburg està posant nerviosos la resta de partits. L’eurodiputat del PSC Raimon Obiols adverteix Tremosa i el candidat d’ERC, Oriol Junqueras, que no faran amics a la UE si posen sempre al davant el català i les “reivindicacions identitàries” i de “diferenciació i confrontació”. L’eurodiputat del PP Alejo Vidal Quadras ja dóna per fet que si porten al Caprice des dieux –com molts brussel·lesos anomenen el faraònic edifici de l’Eurocambra– “dèries secessionistes i totes aquestes bajanades es trobaran absolutament fora de joc i faran el ridícul”. Polèmic va ser el retret de Guardans a Tremosa alertant-lo que a l’Eurocambra “no es ve a defensar el finançament ni la independència de Catalunya” i que “la política catalana s’acaba als Pirineus”. I Romeva demana a convergents i republicans que respectin el “pacte no escrit d’entesa en temes de país” entre eurodiputats catalans perquè “no ens beneficiaria de cap manera que fos un sol partit o un sol eurodiputat qui manifestés una determinada reivindicació”.
La UE ens paga el TGV –4.725 milions d’euros, el 72 % del cost de la línia de Madrid a Barcelona i la frontera francesa–, però això paradoxalment no ha servit per acostar l’Estat a Europa, sinó tot el contrari. El Govern espanyol ha imposat un model radial, evitant el corredor mediterrani que Brussel·les troba imprescindible i ajornant la connexió amb la frontera francesa i l’enllaç Barcelona-París, que acumula un retard escandalós, en bona part també pel poc interès del Govern francès. També és Madrid i no Brussel·les qui allunya Catalunya d’Europa replegant els vols internacionals d’Iberia de l’aeroport del Prat. El Comitè de les Regions, mentrestant, es queixa al Govern espanyol que “aïllar Catalunya” centralitzant els vols internacionals d’Iberia a l’aeroport de Barajas “seria una mala política i un error magistral”. El seu vicepresident primer, l’exministre socialista francès Michel Delebarre, reclama que es mantinguin a Barcelona fins i tot “les connexions que potser no són immediatament rendibles econòmicament però que són estratègiques per al desenvolupament” de Catalunya, i que no es deixin en mans de les aerolínies de baix cost.
També la UE haurà de treure alguna lliçó de la manifestació “10 mil a Brussel·les per l’autodeterminació”: no es pot continuar construint basant-se en els estats i oblidant les nacions i els pobles. La plantada del president de l’Eurocambra, Hans-Gert Pöttering, a José Montilla, rebutjant entrevistar-se amb ell durant la seva visita a Barcelona tot i els esforços del govern, és un incident molt il·lustratiu del poc que, malauradament, compta Catalunya a Europa. I la decisió de repetir el referèndum del Tractat a Lisboa a Irlanda, tornant a preguntar als irlandesos poc més d’un any després que diguessin que “no” i confiant que aquest cop la crisi els doni un cop de mà i encertin la papereta correcta, també diu molt de quina és la salut democràtica d’aquest procés de construcció europea.
Culpar la UE en comptes de seduir-la és el més fàcil, però també molt perillós quan les eleccions europees són a tocar: aquesta estratègia de fum i confusió pot estendre l’euroescepticisme en un país que sempre ha mirat més enllà dels Pirineus.
>>> Albert Segura, periodista, corresponsal del diari Avui a Brussel·les
WEB EUROPEU EN CATALÀ:
El 5 de desembre de l’any passat, els eurodiputats catalans van presentar a Barcelona la pàgina web en català de l’Oficina del Parlament Europeu a la capital catalana. No és una pàgina oficial, però obre una petita escletxa per a l’ús molt limitat de la llengua catalana a les institucions europees. A través d’aquest lloc, es pot fer un seguiment de l’activitat de l’eurocambra. http://barcelona.adagio4.eu/
XARXA SOCIAL EUROPEA:
L’any 2004, el Centre UNESCO Catalunya, Òmnium Cultural i el CIEMEN van organitzar un simposi internacional que va analitzar el futur de les nacions sense estat de la Unió Europea. Una de les idees clau que va sorgir de la trobada entre representants d’Eslovènia, Flandes, les illes Fèroe, Escòcia, Euskadi, Galícia i Catalunya va ser la necessitat de crear una xarxa europea formada per la societat civil amb l’objectiu de sumar complicitats i fer més fortes les reivindicacions comunes a Europa.
Comparteix
