Pensament i acció
Ser amo del nostre temps
15-09-2010
Autor
Joan Majó
Publicat a:
Escola Catalana. El temps a l'escola. Número 465
No escric aquest text pensant específicament en l’escola, parlo de forma més general. El desenvolupament de l’espècie humana ha anat evolucionant al llarg dels segles en una direcció que ens porta a disposar cada vegada més dels recursos necessaris per a la vida i alhora a protegir-nos de les agressions exteriors.
Disponibilitat de recursos i escut contra els perills són els dos vectors clau de la nostra evolució. Per això cada vegada que es produeix una innovació tècnica o social que comporta que es faci més fàcil accedir a algun recurs important, la història de la humanitat puja un graó.
RECURSOS MATERIALS I IMMATERIALS
Però quan parlem de recursos hem de distingir els recursos materials, necessaris per a la nostra vida somàtica, dels recursos immaterials, imprescindibles per a la nostra vida intel·lectual i emocional. La fabricació de les primeres eines de pedra (armes), el descobriment del foc, l’aparició de l’agricultura, el descobriment del petroli, són graons importants en el progrés humà des del punt de vista material. De la mateixa forma, l’invent de l’escriptura, de la impremta, de la telefonia, de la televisió i, recentment, de la xarxa digital i tots els diferents aparells que poden interactuar a través d’ella, han suposat un enorme progrés en la facilitat de processar, emmagatzemar, transmetre i intercanviar informació. Entenc per “informació” tot allò que el nostre cos recull de l’exterior a través dels sentits, i que arriba al cervell tant per posar en marxa activitats racionals com emocionals.
Tota reflexió que es faci ara, en aquest cas sobre la utilització del temps, no es pot fer si no és entenent que la tecnologia ha posat al nostre servei la capacitat de processar informació en unes quantitats i a una velocitat infinitament superiors a la del cervell, informació que podem emmagatzemar en un petit aparell milers de vegades el que pot emmagatzemar el cervell humà i que la podem enviar de forma instantània a qualsevol lloc del planeta o de l’espai circumdant.
L’ACCÉS, L’EXCÉS I L’OBSOLESCÈNCIA
La primera conseqüència de tot això és la sobreabundància d’informació. Les facilitats tecnològiques i l’evolució dels costos faran que la quantitat d’informació al nostre abast es multipliqui d’una manera constant i aparentment sense límit. El principal problema per al ciutadà no serà la manca d’informació, sinó l’excés i la dificultat de moure’s sense perdre’s en aquest món. En el futur serà una habilitat imprescindible saber seleccionar, filtrar, ordenar, valorar i assimilar la informació per tal de poder-la convertir en coneixement útil.
Aquest problema d’excés d’informació coexisteix en àrees geogràfiques diferents amb un altre d’encara més important, el de l’accés. Una part molt considerable de la població no té accés a les xarxes de distribució, per un problema de desequilibri territorial o per una manca d’habilitat per accedir-hi.
D’altra banda, la facilitat en la distribució de la informació provoca una constant acceleració en la circulació dels coneixements que finalment suposa una acceleració del canvi social. La renovació dels conei xements ha estat al llarg de la història el motor del progrés social. A partir de l’acceleració que he esmentat, els cicles de renovació radical de coneixements es produeixen en un període molt inferior a la vida de les persones, i per tant ja no és possible renovar els coneixements canviant les persones, sinó que cal canviar contínuament els coneixements de les mateixes persones.
UN RECURS DIFERENT: EL TEMPS
Quin paper hi juga el temps en tot això? Com ho hem d’entendre i manegar? Deixeu-me que formuli algunes idees senzilles que us puguin orientar i que pugueu fer servir també per educar-hi els joves que teniu a la vostra cura. En primer lloc, entendre que la història s’ha accelerat i per tant el temps, com a referència vital, ha canviat. Un any ja no és un any, encara que ho digui el calendari, perquè en un any passen coses que abans passaven en una dècada. N’hem de prendre consciència en totes les àrees de la vida per evitar quedar-nos ancorats en un passat llunyà, encara que a nosaltres no ens ho sembli. Però alhora hem de modular els nostres ritmes vitals per no deixar-nos portar inconscientment per aquest moviment accelerat. L’ideal és posar en tensió l’acceleració tecnològica amb una certa inèrcia social, de manera que no en quedem despenjats alhora que no ens deixem emportar de forma inconscient per l’onada.
En segon lloc, hem d’utilitzar les possibilitats d’estalvi de temps que ens dóna la tecnologia, que són molt importants a l’hora de cercar, escriure, corregir, enviar, comunicar, calcular, informar o informar-se... Però no hem de caure en la trampa d’omplir amb feina l’estalvi de temps, és a dir, aprofitar que podem fer les coses amb menys temps per fer-ne moltes més i anar encara més estressats per l’acumulació i la dispersió.
I en tercer lloc, augmentar la propietat del nostre temps. Ser amos del nostre temps és sense cap dubte un dels gran avenços en la lluita humana per disposar de recursos. El temps és un recurs immaterial, que té valor en si mateix i que pot ajudar a aconseguir tots els altres. Tornant a l’inici de l’article, la nostra aspiració és disposar dels recursos amb més abundància i, en el cas del temps, això no es tradueix en més temps (no podem allargar les hores del dia...) sinó a augmentar la part de temps sobre el qual un decideix, és a dir, augmentar l’autonomia en la distribució del temps, no solament augmentat el “temps lliure”, sinó la que correspon a l’activitat professional. Evidentment, això demana un grau de responsabilitat molt superior al grau que actualment es configura en les relacions
de treball.
ELS LÍMITS
La lluita pels recursos comença sempre amb l’escassetat, que a poc a poc es va superant, però acaba gaire bé sempre amb l’abundància i el malbaratament. Moltes societats passen gana, la nostra pateix de moltes malalties causades per la sobrealimentació.
Moltes societats estan mancades d’energia, nosaltres estem malbaratant molt més de la meitat de l’energia que consumim i estem esgotant els recursos primaris.
Moltes societats no tenen accés a la informació, nosaltres estem negats sota un excés d’informació que no podem pair. Tot això vol dir que hem de prendre consciència de la necessitat d’acceptar uns límits, sobretot quan els recursos s’han de repartir. L’excés de temps disponible pot portar a la neurosi o al “dilentantisme”, i encara hi ha molta feina per fer.
Joan Majó és enginyer i ex ministre
Comparteix
