Pensament i acció
Si són bruixes, excel·liran
01-08-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
El paper de la dona en els diversos àmbits de la vida catalana ha estat des de sempre un tema complex i permanentment debatut, com queda demostrat a bastament en aquest mateix dossier, però potser en cap activitat humana queda tan descaradament patent el seu predomini i influència com en el camp de la bruixeria, on la dona s’ha instal·lat monolíticament amb un absolutisme gairebé total.
Sembla talment com si el masculí de bruixa no existeixi i, en tot cas, aquest masculí –bruixot- segur que no conté exactament el mateix contingut i significat que el seu corresponent femení. Potser per contrarestar aquest predomini de la dona, la història, dominada sempre per homes, no ha sabut trobar una forma millor, d’altra banda, per desacreditar les dones que acusar-les de bruixes en el sentit més malèfic del terme.
En el camp de la bruixeria, l’home té poc a fer i a decidir. Les bruixes són les reines i el seu domini és aclaparador. L’home s’hi ha resignat tot i que a contracor. Potser per aquest motiu el concepte bruixa ha anat esdevenint amb el temps un concepte associat a dona vella, lletja i dolenta amb una enorme capacitat per escampar els seus conjurs i enormement hàbil per fabricar les pocions més malèfiques. El concepte de bruixot, en canvi, no ha sofert aquesta degenerada visió i va sempre associat a l’home que en diverses societats tribals duu a terme les pràctiques màgiques i rituals i administra coneixements empírics diversos, especialment de medicina, com molt bé defineix el diccionari, significat que queda molt allunyat a l’atribuït a la bruixa.
L’escriptora Maite Carranza, amb la trilogia “La Guerra de les Bruixes”, s’ha proposat crear i recrear un univers de bruixes i, per tant, totalment femení. L’autora és conscient que ha escrit una trilogia en un moment d’esclat del gènere fantàstic que s’ha anat engrandint després del fenomen Harry Potter; però també deixa molt clar que, lluny de les tradicions del nord, sobretot de la cèltica, d’on han begut molts dels actuals escriptors del gènere, la seva trilogia està basada en la realitat de les bruixes grecollatines que volen amb una escombra, són ocells, i fan aquelarres i festes a la llum de la lluna entre les clarianes dels boscos. Segons l’autora, “és una concepció de la màgia més lírica”.
En aquestes obres (1) gairebé tots els personatges, com he dit, són femenins. Els pocs personatges masculins –Gunnar i Roc– no passen de ser personatges secundaris i van sempre a remolc de les protagonistes. Carranza manifesta que més que una opció feminista és una qüestió que depèn del guió, i que el guió és una història de bruixes. Tot i així, els qui coneixem l’obra de Maite Carranza sabem que la dona hi és sempre present i allò que no passa desapercebut als lectors de la trilogia és la intenció reivindicativa del matriarcat i de donar a les bruixes el paper que els pertoca. “Vivim en un món d’homes”, assegura Maite Carranza. “Però a la seva trilogia –respon el crític Andreu Sotorra– les que fan arribar la sang al riu són les dones. Perquè, ni en la blancor ni en la puresa del gel del nord, hi ha un pam de net.” Una de les curiositats de la trilogia és la capacitat de la Maite Carranza per crear una saga de fèmines que, malgrat tot, també agradi als homes.
Les bruixes de Carranza són dones modernes que treballen, s’enamoren i eduquen els seus fills i sobretot filles, alhora que practiquen els seus rituals amb les altres bruixes del clan. També hi ha bruixes no tan bones, evidentment, i les Omar són sanguinàries, més inhumanes i generalment immortals, una manera de ser més d’acord amb la imatge habitual de la bruixa que tots hem conegut i potser patit. Però la lluita ancestral entre els dos clans serà el detonant d’un final ple d’intriga i d’aventura que posarà les coses al seu lloc. En el fons no deixa d’existir, com en la majoria d’aquestes obres, una lluita permanent entre el bé i el mal –amb matisos, ja que no tot és tan fàcil ni tan simple.
Un element destacable, a part de la riquesa del vocabulari que embolcalla els tres volums, és la immersió que fa l’autora en la tradició dels mites i llegendes del Pirineu i un cert intimisme, sobretot en l’atractiva i intensa relació entre les dues protagonistes, la mare i la filla, fet que permet dobles lectures pel que representen cada una d’elles i per la capacitat que tenen perquè els lectors puguin identificar-se amb una d’elles. Tot plegat, són elements que la converteixen en una obra genuïnament d’aquí i que res ha d’envejar de les que vénen del nord.
Llegir la trilogia de la Maite Carranza provoca, a qualsevol lector, a més d’una bona dosi d’enjòlit, una petita actitud de reconciliació amb el món sempre tan sinistre i obscur de les bruixes, un reconeixement a la part més humana d’aquests personatges tan perseguits al llarg de la història. Una petita reconciliació que, fins i tot, pot arribar a fer pensar a més d’un “que val més bruixa coneguda que no pas una dona normal i corrent, però per conèixer”, com diu Andreu Sotorra. No hem d’oblidar que les històries protagonitzades per aquestes bruixes són en el fons i sobretot històries d’amor i de solidaritat. Les bruixes també estimen i s’ajuden.
NOTES
1. La trilogia “La Guerra de les Bruixes” està formada pels volums El clan de la lloba (2005); El desert de gel (2006) i La maledicció d’Odi (2007). Un total de més de mil dues-centes pàgines publicades per Edebé.
Josep Maria Aloy és crític de literatura per a joves
Tags:
Comparteix
