Pensament i acció
Temps plurals. Entrevista a Josep M. Esquirol
01-06-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. El temps. Número 458
Ampliar...Diu que ser filósof és només una aposta, que no s'ha demostrat mai que pensar molt faci l'home més feliç que no fer-ho. Saps que això és veritat, però alguna cosa et diu que l'ha encertada. Potser és el gest pausat, la parla tranquil·la. Potser el record del llegit, paraula de savi. O potser el color dels ulls -blau blavíssim-, la serenor dela mirada.
Josep Maria Esquirol fa anys que dóna classes a la Universitat de Barcelona. Allà coordina el Grup de Recerca sobre Ètica de la Ciència i la Tecnologia, un tema que no li és prcisament aliè. I és que, a més de la seva tasca a la universitat, Esquirol és director de l'Institut de Tecnoètica de la Fundació Epson. Autor de diversos assaigs de tipus acadèmic, enguany ha publicat el seu primer llibre destinat a un públic no especialitzat. Es titula El respirar dels dies i, tal com indica el subtítol, es tracta d'una reflexió filosòfica sobre el temps i la vida. O, per ser més precisos (ja al pròleg ens alerta de l'inabastable d'aquests termes), sobre alguns aspectes del temps i de la vida.
- Vostè diu que la nostra experiència del temps la marca molt especialment el “ritme circadiari”, és a dir, el ritme dia-nit.
- Sí, perquè per nosaltres l’experiència temporal té a veure en part amb el ritme. I de tots, aquest del dia-nit destaca de forma total. El circadiari és el ritme fonamental de la nostra orientació, no només biològica, sinó també cultural, social, d’organització familiar. De fet, destaca tant i hi estem tan acostumats, que sovint passa desapercebut.
- Recordar aquesta “evidència” el porta a reformular la qüestió de la mesura del temps.
- És clar, perquè si parem atenció a aquest ritme bàsic, comencem a entendre d’on sorgeix la mesura. És a dir: els humans, que vivim sobre la Terra i sota el cel, veiem que cada dia surt el sol per l’est, que va fent un moviment força lent pel cel i que, al final del dia, es pon per l’oest; que després és de nit i que, al cap d’una estona, d’un temps, el sol torna a sortir. Heus ací, doncs, la nostra gran orientació: el sol, que surt sempre pel mateix lloc i que fa sempre la mateixa volta aproximadament al mateix ritme. Aleshores: el temps com a mesura comença sent una partició del moviment del sol. Les hores, inicialment, eren particions d’aquest moviment, de l’estona del dia. És després que es partirà l’hora en unitats més petites: primer, cap al segle XVI, en minuts (“minut” ve de prima minuta, que vol dir “la primera part petita”), i més endavant, al XVIII, en segons (“segon” és “secunda minuta”’ i significa “la segona part petita”). Per tant, no és que nosaltres haguem partit d’unitats molt petites, els segons, i que en base a això haguem anat ampliant. No: nosaltres hem tingut la primera experiència, que és la del dia, i a partir del dia hem anat partint.
- A l’inrevés del que pot semblar, doncs.
- Sí, per això amb aquesta observació el que fas és començar a posar en el lloc correcte el tema de la mesura. T’adones que no és que hi hagi un temps que nosaltres mesurem, sinó que el que hi ha és l’experiència d’un ritme, i això ha donat lloc a la mesura. La mesura és quelcom derivat de la ritmicitat, i no a l’inrevés. És a dir, que les hores són les hores que marca el moviment del sol. No és que hagis d’anar a sopar perquè siguin les vuit del vespre, sinó que ho has de fer perquè es fa tard.
- Total, que som éssers circadiaris.
- Nosaltres hem nascut amb el dia, en un lloc on hi ha dia. Imaginem la hipòtesi que haguéssim nascut en un indret que estigués de cara a qualsevol estrella i, per tant, sempre fos fosc. Aleshores no hi hauria dia i nit i, en conseqüència, aquest ritme no el tindríem com a orientació. Possiblement en tindríem d’altres, en el millor dels casos, però no aquest. El cas, però, és que nosaltres, com totes les altres espècies que habiten sobre la capa de la Terra, sí que el tenim.
- Per això, segons vostè, quan un va contra aquest ritme tan bàsic acostuma a tenir problemes.
- És clar: com que estem tan determinats per aquesta ritmicitat circadiària, si la forcem excessivament tenim problemes, siguin de desorientació o, fins i tot, de caràcter físic, de salut. Hi ha gent que emmalalteix perquè no pot seguir un ritme contrari al circadiari. Això és el que està passant amb els torns americans. Un tipus de regulació laboral que fa que una setmana dormis a la nit, la següent al matí, l’altra a la tarda, etc., provoca que el cos i la ment es desorientin. Aleshores és quan has de recórrer als fàrmacs perquè no pots dormir... i tot això és forçar excessivament les coses. El resultat són problemes de salut, estats depressius, etc.
- Aquesta alteració del ritme circadiari per imperatiu laboral no és –al menys fins avui-, massa freqüent a casa nostra. El que, segons diu, sí que ens afecta totalment és un altre problema relacionat amb el temps: l’acceleració.
- Sí, però efectivament aquest és un problema diferent i que afecta tota la societat occidental. Els motius són diversos, alguns d’ells relacionats amb l’estructura social que tenim, especialment en l’aspecte laboral. Per això sentim tant a dir allò del “no tinc temps”. En general, tots tenim molt poc temps. Tot va molt ràpid, vivim una successió tan ràpida de coses i de forma tan atapeïda, que ens queden poques estones per respirar amb tranquil·litat.
- Al llibre fa una crida especial a donar un ritme pausat als infants.
- La de donar temps és una de les coses més importants en educació i, en aquest sentit, considero que actualment hi ha una desorientació important en la política educativa. En lloc de traslladar les característiques de la societat dels adults a l’escola, allò que convindria és justament el contrari: que aquesta fos un món apart. Amb això no vull pas dir que l’escola (i això també serveix per a la universitat), hagi d’estar totalment desvinculada de la societat. Però sí que ha de ser diferent d’aquesta, perquè és justament des de la diferència des d’on millor servei pot fer. Passa, però, que en tenir la idea –des del meu punt de vista, equivocada–, que cal connectar tant com es pugui l'escola a la societat, vet aquí que un dels aspectes que aquesta projecta cap al món escolar és la de l'atapeïment. És a dir, nosaltres anem amb la llengua a fora, no tenim mai temps, etc., i resulta que el que fem és que els currículums escolars estiguin igual d’atapeïts i que els nens i nenes no parin. Això no té cap lògica, no és gens sensat. I per cert, que l'atapeïment també és conseqüència d'una altra circumstància, si em permets el parèntesi...
- És clar! Quin?
- El traslladar molts problemes socials al currículum. Com si tot es pogués arreglar d'aquesta manera: donant més continguts, o "informació". Que hi ha problemes relacionats amb la sexualitat, doncs una assignatura o uns temes d'educació sexual; que hi ha problemes de civisme, doncs una assignatura de civisme; que hi ha probles viaris, doncs el mateix... Ja es veu que això no va bé i que respon a una manca de criteri; els adults no podem traslladar els nostres problemes al món educatiu. Aquest error contribueix també a inflar els currículums.
- És cert.
- A més, això comporta la disprersió, fragmentació i la pèrdua dels eixos bàsics. Deia Rousseau que el gran secret de l’educació no és guanyar temps, sinó perdre’n. Hi estic totalment d’acord, i un exemple claríssim és el de la lectura: perquè un nano agafi gust pels llibres cal dedicar-hi temps. La lectura demana un temps lent perquè llegir costa, i s’ha de poder reposar, poder comentar el que es llegeix amb els companys... Si tens pressa, no et posis a llegir. Per fer-ho has d’estar descansat, el context t’hi ha de convidar. I l’atapeïment no hi convida. Ara bé, si l’escola –i també la família, òbviament–, aconsegueix crear un context que faciliti l’encomanar el gust per la lectura... això és probablement una de les millors coses que poden succeir en educació.
- T’obre les portes a tot.
- Ho veig aquí a la universitat: una persona que arriba amb l’hàbit lector pot fer qualsevol cosa que es proposi. I aquest és un hàbit que s’agafa de petit.
- Comentava fa un moment que aquest hàbit també l’ha d’inculcar la família.
- Sí, i aquí tenim un altre problema, perquè a l’atapeïment del currículum escolar s’hi afegeix el de l’extraescolar... Les famílies acostumen a farcir d’activitats aquest horari, a posar-hi complements. I això, per descomptat, no ho dic en contra de l’activitat en si (esport, ballet, idiomes...) sinó pel resultat que genera i que consisteix en què el nen es lleva al matí i quan torna a casa al vespre està esgotat. No té temps per respirar tranquil, ni per agafar gust per les coses que demanen un temps diferent. No hi ha, per exemple, temps per badar, que és molt saludable. Badar i, fins i tot, avorrir-se. És clau, i amb això no estic pas dient que haguem de provocar aquest avorriment. Però que un nen s’avorreixi, és a dir, que no tingui res a fer durant una estona, ¡no és cap problema! S'hi gesta quelcom que tard o d'hora emergirà. Naturalment no es tracta, del drama més greu del món, però l’atapeïment de les agendes infantils és un problema. Pagaria la pena investigar com és que avui, més que mai, es parla tant d'hiperactivitat. No parlo de "nens hiperactius" perquè no m'agrada massa l'etiqueta...
- Per què?
- Desconfio de les etiquetes i més encara si vénen de la psicologia. Sembla que dient “aquest nen és hiperactiu”, has detectat un problema i ja està tot aclarit. I crec que això no va així, i que la qüestió és saber què contribueix a que aquest noi o noia tingui tanta dificultat per estar quiet, per posar atenció. En lloc de preguntar-nos això, establim un diagnòstic: “és que és hiperactiu”. Bé, ¿i en quin context està? ¿ple i accelerat o esponjat i serè?
- Té raó...
- Això per no parlar de la velocitat de les coses que l’envolten... Tot el que l’envolta és accelerat! Els jocs d’ordinador són normalment molt ràpids. El tempo de les pel·lícules que veuen és molt ràpid...
- Massa.
- Jo crec que sí. Ara faré un contrast que sé que és extrem, però pensem en la vida que es feia a pagès fa cinc-cents anys. Quin era el moviment que guiava la vida, aleshores? El del sol. Avui, en canvi, ¿quin és el paradigma del moviment? El de la informació. O sigui que, d’alguna forma, hem substituït la lentitud del moviment del sol per l’acceleració, per la gairebé instantaneïtat, de la informació. I no es tracta d’una qüestió només material, sinó que es percep en l’ambient. Ho percebem, hi és, és el nostre context. Això, òbviament, afecta els infants. I resulta que l’escola, que podria ser una mena de parèntesi –no dic un oasi, però sí un parèntesi respecte a aquestes característiques de la vida adulta social–, n’està sent una còpia. En alguns casos, pitjor encara: una còpia que augmenta algunes d’aquestes característiques. No em sembla que aquesta sigui una bona direcció.
- Hauríem de canviar de rumb.
- És que, tot i que el context social va en aquesta línia, això no vol dir que aquesta situació sigui inamovible. I l’exemple de l’escola crec que és claríssim. Cert que és molt difícil, perquè uns dels accelerats són els professors, som nosaltres mateixos. Però és possible, no ho veig inviable. Podríem fer que en l’escola les activitats es fessin amb un tempo més serè, amb menys atapeïment, més pausa, més moments per respirar. I en general, a la societat, el mateix: anar trobant aquests parèntesis de calma, de serenitat.
- Al llibre també parla del do del temps... És interessant la contraposició que fa entre aquest i el que qualifica de ""temps econòmic".
- La tesi de l’assaig és que, finalment, "temps" i "vida" són sinònims. És a dir, que amb “temps” estem indicant la mateixa cosa que amb “vida”. Es veu en el llenguatge col·loquial; quan diem “com passa el temps!”, per exemple, en realitat estem dient "com passa la vida!’. Per això quan parlo del do del temps, em pregunto: Què volem dir? Com és que el temps es pot donar? Què se t'està dient, per exemple, quan algú et diu "Dóna't temps"? T’adones que no estàs parlant de res mesurable. És una cosa més relacionada amb l’actitud que se t‘aconsella que tinguis: més generosa, més serena, de no precipitar-te. Donar temps té a veure amb una posició existencial, amb una actitud fins i tot diria que moral, de cara a un mateix i de cara als altres. I és clar: en tant que actitud, no és mesurable. És en aquest sentit que faig el contrast entre el temps que es dóna i el temps que es mesura.
- És aquest darrer el que qualifica d'"econòmic".
- Sí, perquè si es mesura vol dir que tu el pots intercanviar i comprar i vendre; seria, per exemple, el cas d'una relació laboral. En canvi el temps que es dóna, és a dir, el do del temps, no és objecte d’intercanvi, ni de mesura; és una altra cosa, té una altra connotació. És una actitud que té a veure amb la serenitat, amb una manera d’entendre la vida. I és un temps que mai no es perd: quan dones temps, després tu no en tens menys.
Tags:
Comparteix
