Pensament i acció
Tradició oral i faràndula
01-04-2009
Autor
Jaume Arnella
Publicat a:
Escola Catalana. Literatura Popular Tradicional. Número 457
A l’hora de parlar de tradició oral, l’únic que puc aportar és la meva experiència des del món de la faràndula, amb totes les limitacions que això pugui comportar. Ja sabeu que l’objectiu de la faràndula és fer volar coloms; intentar descordar una mica la cotilla dels sentiments perquè la societat pugui respirar una mica millor. I això ho fa amb materials diversos, segons sigui l’especialització. En el meu cas, les cançons han estat el nucli a l’entorn del qual he anat bastint la meva vida professional, i part de l’altra.
El meu primer contacte d’impacte amb la cançó tradicional va ser l’any 1959, en què una petita colla vam anar d’excursió a Sant Quirze de Colera. Vam arribar a peu –el cotxe, un 4R, va quedar encallat un bon tros abans–, i ja fosquejava; era l’hivern i feia molt de fred. Els masovers ens van oferir la llar de foc: nosaltres vam menjar del que portàvem i ells van fer el seu sopar. En acabat vam fer com una sobretaula al voltant de la llar de foc. Jo, ja aleshores, duia la guitarra a tot arreu. Els dos fills de la casa, d’entre vuit i dotze anys, no n’havien vist mai cap i van quedar càndidament meravellats de veure com, només tocant unes cordes, en podia sortir aquell so. En un moment determinat, el pastor de la casa, enmig d’un silenci màgic, es va posar a cantar L’hostal de la Peira; quan va arribar cap a la meitat, va dir: “Ara es torna a començar”. I, tornant a començar, la va fer de dalt a baix. Aquella cançó, i la manera de cantar-la, ens va captivar a tots plegats. I encara ara, cinquanta anys després, quan la canto em sembla reviure els mateixos sentiments que em van commoure aleshores i els intento transmetre.
Després, al llarg dels anys, he sentit cantar moltíssimes cançons: històries de tota mena i de tots colors; algunes d’una bellesa extraordinària, d’altres d’una brutalitat fora mida; algunes de càndides i d’altres d’enrevessades; de submissió i de revolta... I, molt sovint, m’ha semblat captar que qui em cantava no em volia fer arribar només la trama de la cançó, la narració de la notícia, sinó que hi havia alguna cosa més que era inherent a la cançó; com si fos la voluntat de transmetre una mena de patrimoni que ells havien heretat dels seus pares i avis i que tenien la necessitat de deixar a les noves generacions.
És la manera de dir, de fer sonar el nom d’una muntanya, d’una vall, d’una casa; és la relació amb l’entorn, el paisatge, el poble... transmès d’una manera viva i pròpia, amb un llenguatge, unes expressions, uns modismes, unes frases fetes –tota una gramàtica– i amb unes gestualitzacions, uns silencis... Tot plegat forma part de l’essència del que s’està explicant.
I aquí és on jo m’embolico i ja no sé on acaba el contingut i on el continent. ¿El que s’explica és el que s’explica o és la manera amb què s’explica? És com si cada cançó, cada romanço, fos com una petita fita –o senyal, o pixerada–, que marca el territori, el de la pròpia tribu. He tingut moltes vegades la impressió que la gent, quan em transmetia cançons, era com si em digués: “Ja t’hem passat les eines, aquí les tens; ara, tu mateix”. I jo he anat treballant amb aquestes eines i les he anat esmolant per centenars de racons i raconets dels Països Catalans; i he pogut constatar que, quan uses aquest llenguatge, la gent et percep com un dels seus.
I si estàs cantant algun romanço que fa referència a la història del poble, de l’entitat o d’alguna persona en concret –amb tota la salsa d’anècdotes divertides, picants o com siguin, però conegudes per la majoria–, pel simple fet de dir-ho en veu alta i, encara més, de cantar-ho, aleshores allò esdevé com un ritus, com una cerimònia en què tothom hi participa; i allí passa alguna cosa, exactament no sé el què, però alguna cosa hi passa.
A la gent li agrada molt que li expliquin històries de tota mena, però quan s’ho passa millor és quan el que li canten fa referència a la pròpia història i es fa amb el seu propi llenguatge. Perquè, aleshores, hi pot connectar directíssimament, amb banda ampla, i es troba còmode i com a casa i es pot sentir protagonista i pot abocar el seu propi imaginari. Se sent part d’una col·lectivitat que té una història comuna i un llenguatge comú.
Darrerament, he tingut unes experiències molt agradables de llocs que han recuperat tot de cançons que gent del poble va cantar, abans de la guerra, als delegats de l’Obra del Cançoner Popular, que recorrien els Països Catalans recopilant cançons i tonades de la tradició oral. El fet de saber que una cançó determinada la cantava, posem per cas, la Pepeta de cal Fuster -que molta gent encara ara sap qui era i coneix la seva família i els seus descendents-, provoca que aquesta cançó agafi una dimensió totalment desconeguda i passi de ser una fitxa més d’un museu a un document molt apreciat i estimat. Perquè aquella cançó, la gent ja se la sent com a pròpia. Ho podeu comprovar anant a treure el nas per Les Planes d’Hostoles o bé per Espolla, que són dos llocs que han fet una feina fantàstica.
I ara permeteu-me que us presenti l’última cançó que m’han cantat. Ha estat fa poques setmanes, i me l’ha cantada un home de Torredembarra que diu que, pels anys 50, li cantava el seu avi. Aquí us la transcric:
Jo abans tirava a l’olla
molta gallina,
pilota i cansalada
de la més fina
i ara no puc tirar-hi
només que un tros,
cigrons, mitja patata
i un òs ben gros.
Tinc un pis com una gàbia
posada dalt del terrat
que em costa tres-cents duros
de posar electricitat.
Tot això s’ha d’acabar,
perquè no es pot aguantar.
Porrom pom pom pom pom
Realment, és una cançó actual i que, a més, conté una definició entenedora i pragmàtica del què és la crisi. Es veu que l’home està francament emprenyat perquè, després de pintar el galdós panorama a què l’ha abocat la crisi, conclou que tot això s’ha d’acabar. Sembla que estigui buscant correligionaris per anar a cremar convents. Potser ho faci un altre dia perquè ara, de moment, hi posa una bona dosi d’humor. El “porrom pom pom pom pom” del final ve a ser una manera desenfadada de dir que, per ara, i malgrat tenir plena consciència de la magnitud de la tragèdia, la cosa queda amb aquest ritme d’entre estrofes de cuplet.
Jo no sé si, aquesta que he donat, ha estat una visió excessivament romàntica de la tradició oral, però és part del que jo he anat sentint en el meu deambular, romancejant amunt i avall. I per avui ja n’hi ha prou, que també té deixonses haver de parlar de tradició oral per escrit.
Jaume Arnella és romancer
Tags:
literatura oral, tradició, faràndula
Comparteix
